Municipi: Ribes de Freser
Comarca: Ripollès
Altitud: 938 m
Coordenades: E 431739 N 4684510 (UTM31N - ETRS89)
Si bé en els papers de Roc d’Olzinelles apareix un “Castro de Ripas” datat l’any 840, la inexistència del document i la poca precisió en la seva localització ens aconsellen d’avançar mig segle per tenir la certesa d’una primera menció documentada d’un castell de Ribes. Concretament, l’any 903, a l’acta de consagració de Sant Víctor de Dòrria es fa esment del “territorio Cerdaniense in castro Petrera”. Aquesta menció és, evidentment, de caire indirecte, on el “castrum” figura com a punt de localització i fins i tot com una demarcació territorial àmplia que englobava tota la vall. No obstant això, la paraula associada al topònim “Petrera”, documentat pels mateixos anys en una vil•la situada a la cruïlla dels rius Freser i Rigard, permet d’assegurar, si més no, l’existència d’un punt fortificat al lloc actual de Ribes. El castell de Ribes es trobava a la vall del mateix nom i al comtat de Cerdanya, al qual sempre estigué vinculat. El terme del castell comprenia, a més de l’actual terme de Ribes de Freser, els de Queralbs i Pardines; únicament una part del terme de Bruguera pertanyia al terme del castell de Pena. Les primeres notícies del terme corresponen a la vall de Ribes, i es troben en un judici que es realitzà l’any 904, en el qual es reconegué la propietat de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses, Els orígens del castell actual són força confusos, i les notícies que hi ha són força tardanes. Una de les primeres referències la tenim l’any 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, enel qual deixà al seu fill Guillem les esglésies de Santa Maria de Ribes i Sant Martí de Campelles i la de la vila de Rus (Sant Vicenç de Rus), que no tenien cap feudatari. En aquest testament el comte recorda que no es pot construir cap castell sense l’autorització prèvia del comte de Cerdanya, . Però no devia trigar gaire d’ésser construït, ja que en una data compresa entre els anys 1058 i 1068, el vescomte Bernat de Cerdanya feu jurament de fidelitat al comte Ramon de Cerdanya pels castells de Grats i de Ribes (“illa Ruppe”).
Desconeixem totalment quan fou duta a terme la construcció del castell, quins foren els seus primers veguers i si arribaren a existir castlans a Ribes durant els últims anys dels comtes privatius de Cerdanya , cal esperar l’any 1140 per veure, en un acte clàssic de vassallatge feudal, com Galceran de Sales presta homenatge a Ramon Berenguer IV per “ipso castro de Ribes” i per totes les altres fortaleses que hi havia o que hi pogués haver a tota la vall. vers mitjans segle XII, no abans de l’any 1151, hi ha un litigi entre l’esmentat Galceran i Ramon Berenguer IV, on surt esmentat per primera vegada Raimon de Ribes, cap del llinatge de castlans del castell que ens ocupa.
El testament de Ramon Berenguer IV el 1162 confirma unes possessions que la reina Peronella tenia al comtat de Besalú i a la vall de Ribes. La continuïtat del domini de la família Sales sobre el castell de Ribes perdurà fins a l’any 1261. A Bernat Vidal li correspongueren els castlans dels castells de Bestracà, de Ribes i les roques de Peraguassa (segurament es refereix al castell de Pena d’Ogassa, que pertanyia a la família Sales) i tots els cavallers constituïts als seus termes. A partir d’aquest moment, no hi ha més notícies del castell de Ribes a la família Bestracà. L’any 1347, extingit el regne de Mallorca, el castell de Ribes fou infeudat a Roger Bernat de Pallars, baró de Mataplana i senyor de la vall de Toses. Amb aquest pas fou iniciat el domini de tota la vall de Ribes per part dels senyors de Mataplana, i posteriorment Pinós, un cop fusionades les dues famílies. L’any 1374 Jaume Roger de Pallars vengué a Pere Galceran de Pinós, com a governador general de tots els comtats de Rosselló i Cerdanya, tots els béns que tenia al Berguedà i al Ripollès, els quals es trobaven agrupats en la baronia de Mataplana i vall de Toses, i entre els quals hi havia la vall de Ribes, encara que no sigui esmentada explícitament. Si bé el nou senyor de Mataplana es vengué al cap de poc temps tots els drets que tenia a la vall de Gombrèn, la vall de Ribes restà unida al patrimoni de la família Pinós. L’any 1383 el nou senyor de la vall de Ribes, Pere Galceran de Pinós, absolgué els cònsols i jurats elegits feia poc, i tots els habitants de les parròquies de Santa Maria de Ribes i de Sant Jaume de Queralbs, de totes les penes civils i criminals que haguessin comès fins aquell dia, excepte en els casos que impliquessin penes de mort o mutilació de membres. El domini dels Pinós a la vall de Ribes finí quan els homes de la vall decidiren redimir-se, la qual cosa culminà l’any 1407, quan el rei Martí l’Humà acceptà el lliurament de la vall de Ribes, que els homes de la vall havien redimit amb els seus propis diners, i la incorporà a la corona i prohibí infeudar-la. L’any 1450, el rei Joan II ratificà aquesta incorporació. No obstant això, com passà sovint, el rei incomplí la promesa i el mateix Joan II el 1473 empenyorà i lliurà a Damià Descatllar la vall de Ribes i el castell de Segura, per la quantitat de tres mil florins. Aquest empenyorament encara perdurava l’any 1493; després encara degué perdurar fins al final del segle XVII, ja que un descendent dels castlans, els Ribes, reclamà el castell l’any 1586,
El castell de Ribes té una planta molt semblant a un semicercle d’uns 25 m de diàmetre, perfectament definit, ja que es conserva una part del mur tot al llarg del perímetre. El costat més o menys circular que dóna a migjorn té una alçada variable, que va de 4 m a llevant fins a 7,50 ma ponent. És precisament a l’extrem de ponent d’aquest costat, tocant a la paret recta del recinte, on hi ha situada la part més alta i més ben conservada de tot el castell; és l’anomenada “torre”, que té a la part septentrional, que és a tocar del camí del cementiri, una alçada màxima d’uns 18metres. Pràcticament tot el mur és format pel parament original, excepte en algun tros de la part de llevant, on hi ha una construcció més moderna i similar als marges comuns. Cal advertir que, potser llevat de l’angle de la “torre”, tot el recinte era utilitzat fins fa molt poc com a zona de conreu i era ocupat per tot un seguit de petits horts i de vergers. Tornant al mur, hem de dir que en cap moment no presenta un gruix inferior a 50 cm i que, sobretot al vessant de tramuntana, el gruix del parament arriba a fer 1,80 m. Els carreus més antics són perfectament destacables del conjunt per la seva forma escairada; fan aproximadament 15 ×40 cm i són disposats en rengleres més o menys uniformes, fins a un punt que en molts llocs estemtemptats de datar el parament del segle XII. La torre, situada a l’angle nord-occidental, i tot el mur de tramuntana ofereixen característiques constructives força diferenciades de la resta. La torre és un edifici pràcticament autònom que fa 4 × 3,10 m a la part interior. La construcció és d’una gran solidesa; mostra encara una part dels fonaments, on són apreciables grans pedres ben tallades de 0,30 × 1,96 m. L’edifici de la “torre” tenia com a mínim tres nivells o pisos separats entre ells per uns 3 m aproximadament. Les parets interiors mantenen encara visibles els nivells o reposadors de les bigues dels sostres. No hi ha cap porta, però sí que es conserven diverses finestres i espitlleres. El material utilitzat, les pedres poc tallades i la manca d’ordre en la col·locació indiquen un aparell constructiu característic dels edificis de la baixa edat mitjana. Pel que fa a la resta del recinte, hi ha una estructura dividida en diversos àmbits. Vers llevant, tenint en compte la disposició i l’amplada del mur, s’endevina la base del que devia ésser una altra torre. En aquesta part són apreciables una sèrie de compartiments o “habitacions” de 6 a 9 m2, comunicats entre ells per esglaons de mides diferents i separats per murs transversals. Som molt lluny de donar cap interpretació sobre aquestes construccions interiors. Caldrà disposar, dels resultats o les conclusions del pla d’excavacions i consolidació que, des de l’any 2007 hi ha realitzat la Diputació de Girona. El 16/11/1919 s’inauguraren les obres de restauració iniciades el 2005. La llegenda dels golluts
L’entorn del castell conserva una de les llegendes més fosques i més recordades del poble, la dels nans de Ribes, que van viure durant molts anys a la vila d’Amunt, un poblat creat entre les ruïnes del castell on vivien un centenar de persones apartades de la societat pel fet de tenir deficiències psíquiques o malformacions. Són diverses les històries que s’expliquen sobre ells, sobre com vivien, qui eren o com van desaparèixer de la Vall de Ribes, però se’ls recorda especialment per ser grans supervivents en una època de misèria i molta pobresa, per ser gent més aviat bondadosa, senzilla i apreciada per les famílies burgeses pel fet de ser bons mainaders. Alhora, eren grans narradors d’històries, llegendes i rondalles, i popularment eren anomenats «golluts», paraula que ha donat nom al festival Gollut de cinema compromès, fotoperiodisme, muntanya i medi ambient, que se celebra cada any a Ribes i en altres localitats.
Extret de enciclopèdia.cat. Catalunya Romànica /Elena Fàbregas Jordi Gironès Juny de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada