El castell de Castellcir (858 m) també conegut com «de la Popa» per semblança a un vaixell, es troba situat a la vall que forma la riera de Castellcir, que recullles aigües de la zona nord-est del Moianès.
Aquesta riera esdevé el riu Tenes a partir de la població de Sant Quirze de Safaja. Tot i formar part de la regió natural que és el Moianès, Castellcir pertany a la comarca del Vallès Oriental.
Sortint del poble de Castellcir davallarem a la riera del mateix nom deixant a la dreta el camí que ens duria a Sant Andreu per seguir, riera amunt, cap a la masia de l’Antoja. Passada aquesta masia deixarem el camí que segueix la riera amunt i prendrem el que surt a la nostra dreta que de seguit travessa la riera. El deixarem ben aviat per seguir unes fites que ens duran al castell. Trigarem prop de 45 min. També podem accedir-hi des del veí castell de Centelles en una hora.
El mot de Castellcir consta de dos elements. El primer òbviament ens el descriu com a castell mentre que el segon «Cir» de ben segur correspon a un antropònim. Segons l’historiador Salvador Miralda, les primeres notícies de l’indret daten del segle XI i corresponen a la construcció de la primitiva església dedicada a Sant Andreu, la construcció de la qual va ser possible gràcies al noble Cir o Cirus. El castell, però, hauria estat edificat amb anterioritat.
Els primers documents que ens parlen del castell daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare.
El 1132 Bernat, fill de Bertran de «Kastrum Ciruo», aprovà un cens anual acordat pel seu pare amb la comunitat de Santa Maria de l’Estany.
El 1228 fou convinguda entre Bernat de «Castrociro» i el prior de l’Estany la renovació de la dependència que la família Castellcir tenia envers el cenobi, i en document del 1269 queda palès que el castell pertanyia ja a Santa Maria de l’Estany.
L’any 1299 el castell fou enderrocat a causa de les picabaralles que van succeir entre els senyors de Montcada i els partidaris dels bisbes de Vic, fent que Gilabert i Roger de Castellcir prenguessin part, en diferents ocasions, a favor dels primers. Fou necessària la intervenció dels exèrcits del rei Jaume II favorables a la mitra de Vic.
Malgrat el progressiu abandonament el castell seguí essent dels Planella que l'haviem adquirit al 1383 i mantenien importants propietats a Granera, Castellterçol, Moià i Talamanca, entre d’altres, i per llaços matrimonials va dependre dels comtes de Llar, dels barons de Maldà i dels marquesos de Castellbell, fins que l’any 1942 va ser venut a un particular.
Les edificacions que composen el castell s’han preservat força bé fins a la meitat del segle XX perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans la seva ruïna si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell.
Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellcir aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2006
mes fotografies: CastellsCatalans/Castellcir
informació en PDF: Castellcir
Informació a Viquipedia: Castellcir
informació en PDF: Castellcir
Informació a Viquipedia: Castellcir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada