Data de construcció: XII
Municipi: Riudecanyes
Comarca: Baix Camp
Altitud: 586 m
Coordenades: E 0.916257 N 41.127452 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 4 Km de Riudecanyes a través d’una carretera que acaba al mateix castell.
El castell - monestir d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir amb castell, situat a l’antic terme d'Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, «el corn del bou»), avui Riudecanyes al Baix Camp.
El conjunt està ubicat en un replà enlairat del turó triàsic de Santa Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona); més coneguda popularment com la muntanya d'Escornalbou que amb els seus 649 metres, és una de les muntanyes més simbòliques del Baix Camp.
Fou fundat vers el 1166, en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i antic castell d'Escornalbou destruït i deshabitat (havia pertangut al valiat musulmà de Siurana), a Joan de Sant Boi per tal que restaurés la fortalesa i aixequés una església i una canonja, que depengué de l’arquebisbat de Tarragona (la baronia d'Escornalbou).
Per la zona s’han trobat restes que permeten pensar que la muntanya d'Escornalbou i el seu entorn ja eren coneguts i habitats tant en l’època neolítica, com en temps dels ibers. En el castell d'Escornalbou han aparegut restes del Bronze III a la cova del Passeig dels Frares i en diversos indrets a l’entorn de la muralla.
El castell fou construït sobre les restes d’una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia (Guaita). Aquesta fortalesa situada a l’extrem del territori musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí (o Wali).
El castell, en la part més antiga, és del segle XII, i el relleu que remata l’arc gòtic d'accés al recinte és possiblement anterior. Fou conquerida per Alfons I el dia de Sant Miquel de 1162, sota el comandament d’Arbert de Castellvell, senyor de Siurana.
Després de l’expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153, i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l’església de Tarragona.
En la guerra contra Joan II va restar fidel al rei. Durant aquella guerra, la milícia de Cambrils, vila que era partidària a la Diputació del General i en contra del rei, va haver de fer-se càrrec de la defensa del castell. Al maig de 1462, el comte de Prades i l’arquebisbe Urrea concertaren a Duesaigües (dins de la baronia d'Escornalbou un pacte per a reclutar gent a favor del rei i contra la Generalitat. El 1461 la muralla s’havia enderrocat i va haver de ser reconstruïda.
El 1646 Escornalbou fou ocupat pels castellans i francesos, que van ampliar les velles fortificacions el 1651. A la guerra de Successió, la baronia va prendre partit per l’arxiduc Carles.
A la guerra del Francès els franciscans d'Escornalbou participaren en la lluita contra les tropes napoleòniques i això li va costar un saqueig el gener de 1811. Amb el retorn de Ferran VII es van convertir en ferms defensors de l’absolutisme.Cap al 1818 es van fer les obres anomenades del Passeig dels Frares, finançades pels Buxó de Reus.
El 1822 el govern constitucional va clausurar el convent, però els frares van poder tornar-hi el 1823 amb el retorn de l’absolutisme. El 25 de juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces liberals i carlines.
A la primera meitat del segle XIX, la muntanya on s’ubicava Sant Miquel d'Escornalbou ja era un erm assolat per l’abandó dels frares franciscans. Fou adquirit al govern, pel vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona John Bridgman, l’any 1843, per 29.930 rals, per a fer-ne explotació de les mines de barita. L’escàs rendiment que se'n treia, va provocar la clausura de les extraccions l’any 1920. Aquest personatge va convertir l’església com a corral i el castell com a casa del pastor.
L’any 1910 fou comprat per Eduard Toda que va iniciar la seva reconstrucció, la qual va durar fins al 1924. Amb la seva intervenció, el resultat és que dels edificis subsistents d'Escornalbou (que són de gres vermell), se'n conserven el portal d'entrada l’església romànica, bastida aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, d'una sola nau, i de la qual Eduard Toda suprimí el campanar, el porxo de l’entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana.
Eduard Toda, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre -que trobà desmuntat- en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.
Eduard Toda, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre -que trobà desmuntat- en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.
El 1926 Eduard Toda el va cedir al bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. Al 1979 els Llopis ho van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i a la Diputació Provincial, que en són els actuals propietaris al 50%. Des del 2001 es un museu que es pot visitar.
Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_monestir_d%27Escornalbou
Jordi Gironès / Febrer de 2013
+ fotografies: CastellsCatalans/Escornalbou
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Escornalbou
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada