Besalú

Nom del castell: Besalú
Data de construcció: X
Municipi: Besalú
Comarca: Garrotxa
Altitud: 166 m

Coordenades: (Geogràfica - ETRS89) E 2.698928 N 42.200062

Com arribar-hi: les restes del castell estan situades en el turó on hi ha les restes de l’església de Santa Maria, tot dins el nucli urbà.

El castell comtal de Besalú fou construït al cim del turó on es troben les ruïnes de l’església de Santa Maria, construïda dins el recinte de la fortalesa i consagrada com a església del castell primer (1055) i esdevenint l’església de la canònica agustiniana un cop desaparegut el comtat de Besalú.

Si bé és molt probable que hi hagués un precedent d’aquest castell en els segles carolingis, l’existència del castell de Besalú està molt lligada al comtat de Besalú. El primer document que esmenta el castell apareix l’any 957, quan es produí la revolta dels grans senyors jurisdiccionals. En el Cartoral de Carlemany s’esmenta el castell de Besalú, lloc on el comte s’havia refugiat i d’on fugí, sentint-se poc segur, per ésser assassinat per un dels revoltats. En el testament del comte Sunifred (965) es parla del castrum Bisulduni. A partir del seu successor, el comte bisbe Mir, les cites documentades són nombroses: oppidum Bisulduni, infra muros castri Bisulduni....

Besalú esdevé vila comtal i després reial que depèn de les reines catalano-aragoneses (Peronel·la, Sança). No obstant, el castell ja havia perdut bona part de la seva funció política i militar i, a patir de 1137, serà cedit en part a la canònica de Santa Maria de Besalú si bé els reis catalano-aragonesos hi continuaren tenint un palau residencial. A la Crònica de Bernat Desclot, escrita el 1288 i que narra els fets històrics succeïts

des del regnat de Ramon Berenguer IV fins a Pere II el Gran, s’hi explica que durant la invasió francesa del 1285 foren assetjats la vila i el castell durant uns quants dies. L’any 1323 hi hagué una reconstrucció al castell feta fer per Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la. El 1385 s’hi hostatjaren el rei Pere III, la reina Sibil·la, el príncep Joan d’Aragó i la seva muller. Al segle XV, ja ha perdut gairebé tota la seva importància estratègica i en la guerra dels remences només hi ha preocupació per protegir la vila de Besalú.

L’any 1809, època de Napoleó, s’hi instal·laren 500 homes i 40 cavalls.

Se’n conserven poques restes, com ara la porta del carrer Tallaferro i una torre quadrada que fou reconstruïda. A Besalú s’hi han construït tres muralles. De la primera, la del castell, se’n conserven el Portal de la Força, alguns fragments de muralla i les bases d’una torre circular.

Les restes de l’antiga església formen part del conjunt històrico-monumental de la vila, en l’àmbit que ocupà el castell, dalt d’un turó actualment de propietat particular. Va ser construïda vora el castell i com a capella comtal. Es consagrà el 1055. L’any 1137 el comte Ramon Berenguer IV va cedir l’espai del castell i la seva capella als canonges de Santa Maria de Capellada, situada fora de les muralles als peus del turó on era el castell. La petita capella del castell no era suficientment gran per a la comunitat de canonges i per aquest motiu es començà a edificar un nou temple en el segle XII.

L’any 1592 va ser secularitzada i transformada en Col·legiata per ordre del papa Climent VIII. El 1744 consta que l’església es trobava en mal estat i després va patir esfondraments. A principis del segle XIX va ser abandonada pel seu estat ruïnós. El 1835 el lloc fou venut a causa de la desamortització.
Després alguns elements escultòrics de l’edifici es van dispersar i una bona part es troben ara a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Conventet de Pedralbes, a tocar del monestir de clarisses.

Actualment només es conserva la capçalera i una part del creuer. Era un temple amb tres naus acabades en tres absis semicirculars decorats amb arcs cecs i columnes, la majoria de les quals han desaparegut. En la recent restauració, s’han tornat a col·locar les columnes en aquells punts on havien estat sostretes. La nau central estava coberta amb una volta lleugerament apuntada, mentre que el tram previ a l’absis té volta de

canó, igual que el transsepte. També es conserva el primer arc que separava la nau nord de la central, així com la base del primer pilar del sector sud. En les columnes que es mantenen en peu encara es conserven vuit capitells més dos capitells in situ. La resta van ser víctimes de l’espoli.

El pont de Besalú és un pont romànic d’entrada d’accés fortificada a Besalú que travessa el riu Fluvià. Està protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Es tracta d’un pont de forma angular de vuit arcs (el primer queda inclòs dins del sector corresponent al recinte emmurallat) desiguals, sobre pilars, molts d’ells fonamentats a la roca viva, amb tallamars. Al final del primer tram, entre el quart i el cinquè arc, hi ha un eixamplament de la calçada, la «creu grossa», i més endavant, entre el sisè i el setè, n’hi ha un altre, anomenat la «creu petita». El sector més antic del pont (que hom data del segle XI o XII) sembla que és el més proper a la vila de Besalú: s’hi poden observar filades irregulars de petits carreus, similars als que apareixien a les construccions més antigues de la vila. El portal d’accés, fortificat, està sobreposat al primer pilar del pont. Damunt del cinquè pilar, s’alça la torre fortificada, de planta hexagonal amb dos arcs de mig punt sobreposats, per la banda de llevant, i amb un arc apuntat i espitlleres al cim, per la banda de ponent. En un dels carreus del pilar central del segon tram, hi ha una pedra heràldica amb la data 1680, cosa que fa pensar en una restauració de gran envergadura o en una reconstrucció quasi total del pont. 

El pont de Besalú, sobre el riu Fluvià, és el resultat de diverses reconstruccions, reformes, afegits i restauracions, fetes al llarg dels segles. La primera notícia que se’n té és del 1075, en què s’esmenta un pont a Besalú. L’any 1284 es torna a fer referència al pont, en vendre un hort. Pot ser que el traçat inicial fos un altre (aigües amunt hi ha restes d’un pilar amb carreus a la base similars als del pont). Diversos aiguats  afectaren el pont de manera que calgué reparar-lo sovint. L’any 1880 s’enderrocà la torre del centre i el portal d’accés des del poble per facilitar el pas de maquinària necessària per a la indústria local. L’any 1939 se’n volaren dos arcs.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. p.41-42. ISBN 84-7739-156-4 i dels webs: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Besalú https://ca.wikipedia.org/wiki/Pont_de_Besalú

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Besalú

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Besalú

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sales

Nom del castell: Sales
Data de construcció: XI
Municipi: Sales de Llierca
Comarca: Garrotxa
Altitud: 371 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.644776 N 42.243564

Com arribar-hi: al castell s’hi va des de la carretera que uneix Tortellà amb el petit nucli rural de Sales de Llierca, prenent un trencall en direcció nord que va a can Gironell i can Pedregós, des d’on s’hi accedeix fàcilment, mitjançant una pista de terra en bon estat. És situat al cim d’un turó, als contraforts de les muntanyes d’Entreperes i des d’aquest punt s’hi observa tot el riberal del riu Fluvià,

El castell de Sales és un edifici del municipi de Sales de Llierca (Garrotxa) declarat Bé cultural d’interès nacional.  

La baronia de Sales va ésser creada al segle X pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill a favor d’Oriol, un del seus fidels vassalls l’any 979. El fill d’aquest, Joan Oriol es va casar amb la germana del comte Bernat Tallaferro i el fill hereu d’aquesta unió, Arnau Joan, inicià la llista de senyors de Sales. L’existència del castell, però, no es pot confirmar fins al 1029 en què surt esmentat Bernat Arnau de Sales. L’any 1129 se cita documentalment el castell en la concòrdia establerta entre el bisbe de Girona i els germans Galceran, Bernat i Bernat Joan de Sales sobre llurs drets a la vila de Bàscara. 

L’any 1248, morí Alemanda, vídua d’Arnau de Sales i el castell i la senyoria de Sales passaren a mans de la seva filla gran, Ermessenda, muller del comte d’Empúries. Aquest fet provocà un plet familiar que acabà amb la disgregació del gran patrimoni familiar acumulat per Arnau de Sales repartit entre fills i nebots. L’any 1252, Ermessenda i el seu fill vengueren la castlania a Beatriu de Messano. No obstant, l’any 1254, consta que la castlania la tenia Guillem Seixà qui, any 1259 en vengué la meitat a Bernat Seguí el qual consta que féu homenatge a Galceran d’Empúries, senyor de Sales, pel castell de Sales i diferents masos. Galceran, que no va viure mai al castell, el vengué en franc alou l’any 1297, a Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada, que a partir d’aquí firma com a baró de Sales. Sembla que els Rocabertí vengueren la senyoria parcialment a diversos personatges com ara al bisbe de Girona i a Pere de Cornellà. 

El fogatge de l’any 1359 documenta 75 focs al castell i terme de Sales. Jaume de Cornellà ven el castell a Ramón Malart, ciutadà de Girona, per 80.000 sous. Durant el segle XVI, el castell romangué en poder dels Malart. El segle XVII passà a la família Alemany de Bellpuig.

És una construcció de caràcter militar, posteriorment transformada en pagesia. Té la forma d’un quadrilàter irregular amb una torre a l’angle sudoest. La construcció central, segurament la torre mestra, té una alçada actual de 7 m si bé es veu que tenia uns 12 m. A ponent hi ha una finestra força gran amb arc de mig punt de dovelles. Aquest edifici es degué construir al mateix temps que les parets perimetrals exteriors que devien encerclar diverses sales. La torre de l’angle sudoest, té un diàmetre interior d’uns 5 m, un gruix de mur d’uns 140 cm i una alçada actual de 10 m. Gairebé tot el castell restava tancat dins un altre clos, situat a una distància d’entre 6 i 14 m del perímetre més interior. A l’extrem sud-oest d’aquest clos hi ha una cambra de 5 m per 9 m que podia ser l’església del castell. Era d’una sola nau i durant molts anys va ser utilitzada com a carbonera. Les restes de la porta del segon recinte s’endevinen al mur septentrional del castell. A la banda oest hi havia un vall.

La tradició parla de l’existència de túnels que comunicaven l’interior i l’exterior del castell, actualment tapiats. Per les característiques de l’aparell constructiu, carreus allargats i una mica treballats, la torre central i les parets del primer clos provenen dels segle XI. La torre de l’angle sud-oest és datable al segle XIII (un document de 1303 esmenta una torre rodona).

Durant els segles XV i XVI, s’hi efectuaren diverses reformes, que encara es conserven, tot i que, en gran part, romanen amagades per successius afegitons.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 307-309. ISBN 84-7739-156-4 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sales

Elena Fàbregas i Corts /  Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Sales

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sales

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Beuda

Nom del castell: Beuda del Pla

Data de construcció: XV

Municipi: Beuda

Comarca: Garrotxa

Altitud: 561 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) del Castellot: E 2.713087 N 42.244448 i del castell gòtic: E 2.704511 N 42.237843

Com arribar-hi: El castell gòtic o de Can Queixàs és al pla a 339 metres i a l’oest del nucli de Beuda on s’hi accedeix per pista forestal.

De fet Beuda té dos castells: el Castellot com a castell original i principal, situat a un indret emcimbellat sobre el terme de Beuda, i el castell del Pla o de can Queixàs situat proper al nucli de l’església.
Es creu que el primer comte de Besalú, Udalard Bernat, senyor del castell de Mont-ros, es va casar amb Ermessenda, senyora de Beuda i Montagut. Amb aquest enllaç quedaven units en una sola família els feus de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros i Milany, patrimoni secular de la casa de Bas. 

Després de molts anys de pertànyer a la casa de Bas, el Castellot va passar a mans de la família Queixàs. L’any 1360 apareix com a propietari del Castellot el senyor de Queixàs, per llegat familiar. 

Al segle XV la família Queixàs es construí un castell gòtic al pla, prop de l’església. En la façana d’aquesta fortalesa tardana hi ha l’escut de la família i és anomenada, precisament, mas Queixàs. És possible que a l’època medieval tardana, el castell roquer fos abandonat.

El Castell Nou de Beuda del Pla, registrat amb aquest nom a la Direcció General del Patrimoni cultural de la Generalitat. També conegut com el castell de Queixàs, fou propietat d’aquesta família fins al 1780. A partir d’aquesta data passa a mans de Francesc Coll. El 1831 era en possessió de Melcior-Lluís de Bou. Tot i que es documenta que el 1955 el seu estat era lamentable, actualment s’ha restaurat i és propietat del senyor Roca d’Olot.

Construcció del segle XV bastida sobre un edifici més antic. Està format per tres cossos de diferent alçada. El cos principal és de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. La porta principal és d’arc de mig punt adovellat i la resta d’obertures tenen la llinda i els brancals realitzades amb carreus ben tallats mentre que la resta dels murs es realitzaren en pedra poc desbastada. Algunes de les finestres tenen decoració gòtica amb un arc conopial calat esculpit a la llinda i figures animals a les impostes. A la part superior són visibles els antics merlets tapiats per fer unes golfes. A la façana posterior hi ha annex un altre cos d’alçada inferior i amb la teulada perpendicular a la del cos principal. Aquí també són visibles sota la teulada els antics merlets tapiats.
El tercer cos és la torre de l’homenatge, que disposa de planta baixa, amb el mur atalussat, i tres pisos superiors. Una de les finestres del segon pis té dos arquets trilobats sense la columna central. Després de les restauracions es substituí el teulat a dues aigües per un de pla amb merlets. (Declarat l’any 1949 Bé Cultural d’Interès Nacional, tipus monument històric).

Extret de la web del patrimoni de la Generalitat de Catalunya: http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_622

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Beuda
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Beuda

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Montagut o del Cos

Nom del castell: Montagut o del Cós
Data de construcció: XI
Municipi: Montagut i Oix
Comarca: Garrotxa
Altitud: 612 m

Coordenades: (Geogràfica - ETRS89) E 2.572476 N 42.230753

Com arribar-hi: des del poble de Montagut cal anar  al camp de futbol i des d’allí prendre la pista que va a Puigcomte prenent una direcció clarament oest pel pla del Puig fins a situar-se sota del castell per la seva part nord.Concretament és dalt del turó de Montagut (612 m)

L’indret de Montagut apareix documentat en un diploma carolingi l’any 898. El comte Sunifred de Besalú i Cerdanya esmenta la parròquia de Sant Pere de Montagut l’any 966 en el seu testament.

És probable que el castell ja existís en aquestes dates però, de fet, la primera notícia documental del castrum de Monte Acuto quod vocant Corz es troba en el jurament de fidelitat fet a Bernat II de Besalú pels seus nobles, que es data entre 1070 i 1100. 

L’any 1119, Ermessenda, muller del vescomte Udalard Bernat de Bas, llega els castells de Montagut, Beuda i Mont-ros al seu nét Udalard II de Bas que morí prematurament, a la seva mort el títol vescomtal de Bas passarà a la seva tia àvia Beatriu, muller de Ponç Hug de Cervera. L’any 1198, Pere de Cervera rebrà cedit el castell de Montagut i el seu terme. El 1240, Pere III vescomte de Bas vengué el vescomtat a Simó de Palau qui, en morir, el llegà a la seva filla Sibil·la, comtessa d’Empúries (1247). que el vengué l’any 1280,al rei Pere II de Catalunya-Aragó. No obstant, el rei investirà el fill de Sibil·la Ponç Hug IV d’Empúries amb el castell de Montagut, per la seva actuació en la invasió francesa de 1285.

L’any 1315, el rei Jaume II de Catalunya-Aragó cedí el vescomtat de Bas i els castells de Montros, Castellfollit i Montagut dels quals posseïa el domini directe, al comte Malgaulí d’Empúries. El 1339, la situació econòmica dolenta dels comtes d’Empúries féu que els castells, termes, dominis i jurisdiccions de Castellfollit, Montagut i Montros fossin incorporats a la corona per Pere III de Catalunya-Aragó.

Ja en edat moderna (1599), Felip III de Castella designà Guerau Galceran de Cruïlles primer comte de Montagut. Aquesta família va posseir el castell com a mínim fins al segle XVII.

El castell del Cós era segurament format per una torre i unes muralles amb vall (fossat) exterior als llocs on no hi havia espadat. Actualment resta la part inferior de la torre medieval. Les muralles són d’època força moderna. Resta un vall a la banda de tramuntana, difícil de datar. El nivell inferior de la torre, ben conservat, té un diàmetre de 4,70 m i un gruix de murs de 1,70 m. La cambra inferior té una alçada d’uns 5 m i és coberta amb una falsa cúpula que arrenca d’un relleix de 15 cm situat a uns 2 m del sòl. Encara hi ha algunes empremtes de l’encanyissat de la cúpula. La porta degué ésser oberta en el nivell superior, del qual no en queda quasi res. Les parets perimetrals són fetes modernament com també el paviment de rajoles que es féu quan es col·locà un vèrtex geodèsic. Els carreus dels murs medievals són rectangulars, poc treballats i segurament corresponen a una construcció del segle XI o començaments del s XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 259-260. ISBN 84-7739-156-4 
i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montagut

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Montagut

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Montagut

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat