Calafell

Nom del castell: Calafell 

Data de construcció: s.X 

Municipi: Calafell 

Comarca: Baix Penedès 

Altitud: 65 m 

Coordenades: E 379967 N 4562123 (UTM31N - ETRS89) 

Com arribar-hi: es troba situat al bell mig del poble.

El castell de Calafell està situat ben a prop de la línia costanera damunt d’un turó arran del qual se situà la població. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra clarament que va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans.

La primera vegada que surt esmentat el topònim Calafell és l’any 999 amb la forma «Calaphel» en referència a la venda d’unes terres situades al comtat de Barcelona i en el terme del castell d’Olèrdola, feta pels comtesRamon Borrell i Ermessendis.

Calafell és un mot compost (Calaf + ell) tal com ho demostra el document d’escriptura de venda del Castell Vell de la Marca (1023) en el qual consten com a castells limítrofs el de «Calaph» junt amb el de «Bagnariis»

(Banyeres). Uns anys després (1037), en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellveí, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».

L’any 1363 fou senyor d’aquest castell Berenguer de Castellbisbal que acabà venent-lo fins que osteriorment Guerau de Palou l’adquirí de l’infant Joan, fill de Pere III «el Cerimoniós».

Un document del desembre de 1387 ens detalla que el rei Joan I (conegut també com «el Caçador») anà al castell de Calafell per caçar un porc salvatge enmig d’un dia fred i plujós que li causà un fort refredat.

Hi ha constància que els habitants de Calafell tingueren un plet amb la família Palou i es revoltaren, fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.

La decadència del castell es produí a partir del segle XVII, quan es convertí en cementiri.

Les restes del castell són formades per un recinte poligonal, una sitja i un pou. Aquest recinte fa uns 36 m de nord a sud per uns 21,5 m d’est a oest. Les parets tenen uns 130 cm de gruix, i cada pany de mur sembla que tenia uns cossos sortints amb diverses sageteres. L’aparell és fet amb pedres petites i col·locades en filades, unides amb morter de calç. La sitja de boca circular, té una profunditat de 153 cm i un diàmetre màxim de 110 cm. En el pou de 6,9 m de profunditat per 2,6 m de diàmetre intern, s’ha calculat que hi poden caber uns 30.000 litres d’aigua.

En l’espai que separa el castell de l’església, sembla que hi havia construccions fetes amb bigues de fusta, ja que encara són visibles els forats on es clavaven.

L’església de la Santa Creu és situada a l’extrem septentrional del recinte del castell, de manera que les façanes nord i est formen part de la muralla defensiva del clos. El temple data de la meitat del segle XI havent estat molt modificat. Es tracta d’un edifici romànic coronat amb un absis semicircular precedit per un presbiteri situat sobre una petita cripta coberta amb volta i que ocupa l’espai absidial. A l’interior es conserven fragments de pintura mural, restaurats l’any 1990, amb una decoració geomètrica que combina cercles enllaçats que definien una mena de reticulat o teixit semblant als de Sant Pere del Burgal (segle XII) o Sant Quirze de Pedret.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del volum 3 de la guia Catalunya Romànica dedicat a les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia de l’editorial Pòrtic, 1999, i també del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Calafell
Fotografies: CastellsCatalans/Calafell

Castellví de la Marca

El Castell Vell o Castellví de la Marca s’alça a 468 metres damunt d’un turó encinglerat, sota del qual hi ha les Cases Noves de la Riera formant part de l’ajuntament de Castellví de la Marca. Pren el nom de Castellot i des d’ell s’albira una extensa panoràmica del Penedès esdevenint una silueta molt vistosa des d’arreu de la comarca.

Les primeres notícies del castell daten del 901 ja amb el nom de «Castell Vell extrem en la Marca» i amb motiu d’una venda dels germans Calabuig i Guazamir (o Guadamir) a Senfred. El fet que aparegui el mot extrem des d’un bon principi demostra la seva situació extrema en la frontera més occidental de la Marca del Penedès. L’any 977 aquest castell fou venut pel comte Borrell a Unifred conegut aleshores sota el nom de «Kastrum Vetere» i posteriorment, l’any 1023, el castell és de nou venut ara a Guillem de Castellvell, fill del difunt Amat, per part del comte Berenguer Ramon I. 

Des d’aquest moment, la història dels dos Castellvell: el de Rosanes -o de Sant Jaume- i el de la Marca s’uneix sota una mateixa família (els Castellvell o Castellví) i una única baronia. Ambdós castells se situaven estratègicament a un i altre cantó de la plana penedesenca. El primer controlant el camí de Barcelona i l’altre la frontera amb els musulmans.

L’existència d’aquests dos castells dins d’una mateixa baronia, i amb una mateixa denominació, duu a confusió en alguns casos sobre quin és quin en la documentació relacionada amb ells. Amb tot, sembla ser que el que apareix sovint com a «Castro Vetulo» és el de Castellví de la Marca.

Durant aquest segle XIII les preferències de la família Castellvell se centraren entorn del Castellví de la Marca en lloc de l’altre castell de Castellvell de Rosanes, fixant Guillema de Castellvell la seva residència en ell. 

Pel que fa al Castellví de la Marca consta documentalment que el 16 de setembre de 1314, el vescomte Ramon Folc de Cardona comprà aquest castell per 100.000 sous barcelonesos per tal que Gastó de Foix pogués atendre les despeses de la campanya d’hostilitat que menava contra el sobirà Jaume II. El comte de Foix, però, pogué recuperar-lo pocs anys després recomprant-lo de nou.

Martí l’Humà mostrà interès en què aquest castell i el seu terme passés a dependre de Barcelona donant ordres al veguer de Barcelona i del Vallès (1399) que posés a subhasta el castell i la seva jurisdicció proposant als consellers de Barcelona que accedissin a efectuar la compra. Castell i baronia havien estat confiscats als Foix passant a dependre de la corona catalana.

Les darreres notícies documentals del castell daten del 1481 quan el rei Ferran «el Catòlic» ordenà al veguer de Vilafranca que restituís a la princesa de Viana, tutora del rei de Navarra, la baronia de Castellví de la Marca.

La baronia passà als Zúñiga (1549) i després als Fajardo (1618). El 1856 passà als Cavero, comtes de Sobradiel, essent el darrer senyor jurisdiccional Francisco de Borja Alvarez de Toledo y Osorio. El castell, però, ja força abans va restar abandonat fins quedar les restes que avui podem veure dempeus.

Actualment ens queda força malmesa la torre rodona de l’homenatge, la qual tenia tres pisos. L’inferior era destinat a magatzem i s’hi entrava pel sostre. El del mig era l’habitacle del castlà on s’hi entrava per una escala exterior que podia ser retirada en cas d’atac. El pis superior era per als soldats. Entre tots només eren deu o quinze persones. Cal destacar que l’esmentada torre era utilitzada com a senya pels pescadors del litoral segons es comenta i per aquest motiu arribà a ser emblanquinada.

Posteriorment, s’edificà la resta del castell del qual només en queden panys de muralla.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Castellvi de la Marca
Fotografies: CastellsCatalans/Castellví

Besora i Montesquiu

El castell de Besora corona un altiu turó, situat a ponent del poble de Santa Maria de Besora, i a una altitud de 1.092 metres.

El seu emplaçament és molt estratègic, tal com es pot comprovar des del mateix castell que domina una dilatada panoràmica de les muntanyes del Ripollès, al nord, de la Serralada Transversal, a l’est, i de la Plana de Vic i les muntanyes que l’envolten, a ponent i al sud.

Les primeres notícies del «castro Bisora» i «castro Bisaura» daten dels anys 885 i 887, en temps de Guifré el Pilós. El primer document en què consta una referència més concreta sobre Besora data del 898 quan el bisbe Gomar de Vic consagrà les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze per sol·licitud de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de Ripoll (dit més tard de les Abadesses).

La primera notícia documentada del castell data del 921 amb motiu d’una venda a l’abadessa Emma d’un terreny propietat del «castro Bisaura» (el mot Bisaura ha acabat denominant la regió natural de l’entorn de Sant Quirze de Besora).

En l’aspecte civil, el domini del terme de Besora pertanyia als comtes de Barcelona, els quals tenien a Besora un cavaller amb títol de «vicarius» o veguer. De fet, era el senyor dels termes i castell.

El primer senyor conegut de Besora s’anomenava Ermemir (975) i estava casat amb Ingilberga que, vivint el seu marit, tingué una filla natural amb el comte Oliba «Cabreta» de Cerdanya que es digué Ingilberga i que fou

la darrera abadessa de Sant Joan. Els fills d’Ermemir foren Gombau de Besora, Oliba (bisbe d’Elna entre 1014 i 1027) i Emma Ingilberga (esposa de Guifré de Balsareny i mare de Guillem de Balsareny, que fou bisbe de Vic entre 1046 i 1076).

 Gombau heretà d’Ermemir els castells de Besora, Curull i Torelló i, per la seva relació amb la casa comtal barcelonina, va ampliar els seus dominis amb els castells de Pacs i de Cubelles, Eramprunyà, Montornès, Montbui, una quarta part del Far (Vallès) i feus i alous destacats a les Franqueses, Samalús, Cardedeu, Sentmenat i Cerdanya.

L’any 1058, el clergue Vivani regia el terme de Besora després que Gombau hagué passat al seu nebot Guillem de Balsareny els castells de Besora, Curull i Torelló, i aquest posés per veguer Vivani.

L’any 1059, els esposos Mir Geribert i Guilla renunciaren la possessió del castell a favor dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis, i aquests el passaren l’any 1072 a la casa dels Montcada.

El 1136, Ramon Berenguer IV encomanà diversos castells, entre ells el de Besora, al gran senescal Guillem Ramon. Més endavant, els feudataris o castlans adoptaren de nou el locatiu de Besora amb el retorn del conegut nom de Gombau de Besora entre els successors (1201).

El 1276, el rei Pere el Gran ordenà que es tornés a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, la potestat del castell de Besora, si bé el 1285 el monarca reclamà la possessió de Besora i Curull per a la corona.

El 1324, Jaume de Besora i la seva muller donaren a Dalmau de Sorribes la batllia del seu castell de Besora, la qual havia exercit el difunt Arnau de Malla.

L’any 1329, els comissaris reials embargaren al senyor de Besora tots els honors, censos i pertinences del terme del castell a causa de les seves desastroses finances. A partir d’aquí, la possessió del castell s’alternà entre els senyors de Besora i els comtes-reis catalans (Pere III el Cerimoniós, Joan I, Martí l’Humà i Ferran I d’Antequera).

L’historiador Carreras Candi publicà el 1892 una sèrie de dades sobre el castell de Besora i la seva decadència física, la qual s’ha anat agreujant amb el pas del temps fins quedar només restes de murs del castell i de l’església romànica que encara conserva l’absis i algunes faixes llombardes al cos lateral.

La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament. Aquesta casa forta fou inicialment, i amb tota probabilitat, una torre de vigilància, situada estratègicament prop del camí que conduia al monestir de Ripoll. Depenia del castell de Besora i en el transcurs dels segles esdevingué un casal on acabaren residint els senyors de Besora.

Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei. El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable.

Acabada la guerra, el rei Joan II (1463) manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu».

Els Descatllar acabaren essent senyors del castell i varvessors de Besora i senyors de Montesquiu. Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora (vers el 1699).

Durant l’alçament català contra Felip V, el castell de Montesquiu serví per tancar-hi presoners borbònics. La família dels Santa Coloma passà a tenir la possessió del patrimoni Descatllar (1770).

El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella. La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents. 

Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella. Avui forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona (w w w. d i b a . e s / p a r c s n / p a r c s /index.asp?Parc=1)

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum V de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la primera edició de l’any 1976.

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2007

+ Informació en PDF: Besora i Montesquiu

Fotografies: Besora  i Montesquiu

St.Martí Sarroca (Alt Penedès)

El castell de Sant Martí Sarroca s’alça a una altitud de 341 metres, arran d’una cinglera situada damunt la riera de Pontons i, per tant, en una privilegiada situació per controlar el camí que va des de la plana del Penedès vers la Llacuna i Santa Coloma de Queralt.

Aquest indret tenia, doncs, gran importància com a frontera de marca a finals del segle X i servia tant per assegurar el camí esmentat vers Santa Coloma com per anar avançant cap al sud i   ponent en terrenys planers ocupats pels sarraïns. Aquest castell tenia una fàcil connexió amb el proper de Font-rubí, situat ja en una zona més muntanyenca.

Les primeres notícies sobre el castell de Sant Martí, aleshores «Sancti Martini», daten de finals del segle X quan el magnat anomenat Galí o Galind, governador o veguer de les fronteres del Penedès, emprengué des d’aquest castell la colonització dels erms i estanys de Calders (actual Baix Penedès).

El 1934 el castell era de la jurisdicció del marquès de Dues Aigües. El 23 d’agost de 1963 començaren les obres de reparació i neteja del castell que aleshores ja era propietat de l’Ajuntament. Posteriorment ha seguit una complerta restauració que fa que actualment puguem gaudir d’un dels castells més vistosos de Catalunya, bo i acceptant que força diferent d’aquell primitiu castell. Actualment és utilitzat per diverses cerimònies i fins culturals de la contrada.

El castell és poligonal, de planta irregular concentrada i de disposició arbitrària a causa de les successives reformes fetes. Hom assegura que les dues torres rodones del costat nord-oest daten del segle XII.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

+ fotografies: CastellsCatalans/St.MARTÍ SARROCA

+ informació en PDF: Sant Martí Sarroca

Font-Rubí (Alt Penedès)

Els castell de Font-rubí està situat en un turó que es desprèn de la serra del Bolet i a una altitud de 750 metres, en una situació privilegiada per la gran panoràmica que hi ha de tota la plana del Penedès, fet que explica el seu valor estratègic.

Els primers documents coneguts que parlen d’aquest castell daten del 983 amb el nom de «Fonte Rubea». Tres anys després el rei franc Lotari, en confirmar les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, al·ludí a l’alou que Ansulf donà al monestir dins el terme de «castro Fonterubeo». Posteriorment, sota el nom de «Fontem Rubii» apareix en documents que fan referència a la repoblació feta en terrenys de Santa Oliva (1041).
Entre el 1078 i el 1082, Ramon Berenguer II convingué amb Bernat Guillem de Queralt encomanar a Rainardus el «Castello de Fontea- Rubea», fet que confirma que el castell depenia del comte barceloní i no del monestir de Sant Cugat.
La darrera notícia del castell data del 1847 quan Madoz, en el seu Diccionario, descriu Font-rubí fent referència a la residència d’una junta carlista (1838 al 1840) en la casa anomenada Fàbraga damunt la qual comenta l’existència d’un castell en runes «del tiempo de los árabes y fortificado por los franceses en la guerra de la Independencia ».
L’estat actual del castell és força ruinós, si bé encara queden uns panys de paret i una torre rodona que corre perill de desaparèixer, si no s’actua a temps per conservar aquest patrimoni casteller.

Des de la zona superior del turó s’endevina el que fou el clos del castell, arrenglerat a la cinglera.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

Mes fotografies: CastellsCatalans/Fontrubí

 Informació en PDF: Font-Rubí

Castelldefels ( Baix Llobregat)

El castell de Castelldefels s’alça a una altitud de 60 m sobre el nivell del mar i damunt la població a la qual ha donat el nom. Es troba a l’extrem d’una petita serralada, orientada de sud-oest a nord-est, i paral·lela a la línia de costa. Aquesta serra s’uneix al massís del Garraf a través del Puig de l’Olla (426 m) i aquest ho fa a la Morella (593 m), cim culminant del massís.

La situació del castell és ben estratègica, dominant el corredor litoral cap a Barcelona i també la línia de costa amb les escomeses per mar que sovint es donaven.

El turó on és situat el castell ja va ser prèviament colonitzat pels ibers, havent-se trobat (1965) restes arqueològiques com són una cisterna, ceràmica i restes del poblat. Els primers documents que ens parlen de l’establiment del castell daten del segle X, concretament l’any 967, quan en el cartulari de Sant Cugat del Vallès s’esmenta el «kastrum Felix» amb una donació d’Ermengarda a Santa Maria (l’església que hi havia on es construí el castell). Alguns historiadors creuen que el mot «Felix» prové del nom d’una persona lligada al castell si bé no s’ha trobat cap document que ho testimoniï. Altres consideren que Fèlix prové del concepte romà «fèlix=fèrtil» donat que els romans utilitzaven aquest mot per descriure camps o llocs fèrtils. Documents de l’any 972 fan referència al «Castrum Feles» com a situat en el terme del «Castrum Erapruniano», si bé el domini corresponia al monestir de Sant Cugat a través de l’església de Santa Maria abans esmentada (983). L’any 1024 el castell eradenominat «Chastello de Fels». El poble de Castelldefels s’anà engrandint i configurant als peus del seu castell i durant el segle XVI veié construir-se una sèrie de torres de defensa situades prop de la costa per defensar-se de les incursions dels pirates. El 1632, Castelldefels, Eramprunyà, Gavà, Viladecans, Sant Climent i Begues constituïen una baronia, i l’any 1733 el senyor de la baronia, Francesc Salvador de Bournonville, vengué la meitat del territori als Pérez Moreno per 36.000 lliures. Posteriorment la baronia passà als Foxà (o Foixà) i als Sarriera, i aquests la vengueren (1897) al banquer Manuel Girona i Agrafel, que inicià les obres de recuperació d’un castell que estava en un estat ben ruïnós. El seu fill Manuel Girona i Vidal tingué cura de continuar l’obra de restauració iniciada pel seu pare, la qual ha permès que avui tinguem un castell amb molt bon estat. Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castelldefels

+ informació en PDF: Castelldefels

Eramprunyà (Baix Llobregat)

El castell d’Eramprunyà s’enlaira a una altitud de 438 m en un estrep rocallós i encinglerat situat a llevant del massís del Garraf del qual en forma part.

Al seu peu hi ha l’ermita romànica de Santa Maria de Bruguers (segle XIII) des d’on s’enfila el camí fins al castell. Els primers documents en què apareix el nom del castell daten de l’any 957 i concretament del Cartulari de Sant Cugat del Vallès i del Liber Feudorum Maior. Aleshores consta que els personatges «Ennego» i «Flodeberga» donen al cenobi de Sant Cugat la terra que fou del difunt «Mascharone» dins del terme del «castro Erampruniano» (posteriorment Eraprugnamo i Eraproniano). Documents dels anys 976,977, 978, 986 i 1108 apliquen a Eramprunyà el nom «Rodanes» sense que fins ara hagi quedat aclarit el per què tenint en compte que Rodanes ja és un castell per ell mateix (damunt Martorell). Els primer senyors del castell foren descendents del matrimoni de Geribert, germà i successor del vescomte barceloní Udalard (defensor de Barcelona l’any 985) i Ermengarda, filla del comte Borrell. El 1323, el rei Jaume II, que necessitava diners per a la conquesta de les illes de Sardenya i Còrsega, va vendre de manera perpètua i hereditària a Pere March, el seu tresorer, el castell amb totes les possessions, vassalls, pagesos de remença, terres, conreus, fonts, rius, aigües i aqüeductes, caça i pesca. Els March van ser senyors d’Eramprunyà fins al segle XVII. Posteriorment el castell va tenir diversos propietaris fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals durant el segle XIX. El 1897 el va adquirir el banquer Manuel Girona. El castell té dos recintes: el sobirà, amb les fortificacions que defensaven el castell i la residència del senyor, i el jussà, amb església, el cementiri i una gran cisterna. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, sis de les quals són antropomorfes. La seva datació cal situar-la al segle X. La capella del castell s’esmenta per primera vegada el 981 en el testament d’un vicari comtal del castell d’Eramprunyà. Als segles XI i XII apareix també documentada en diverses deixes testamentàries que es van fer a la parròquia de Sant Miquel. Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Eramprunyà

+ Informació en PDF: Eramprunyà