dimecres, 20 de febrer del 2008

La MANRESANA (Alta Anoia)

Geografia i medi natural
La torre circular romànica de la Manresana es troba situada a 2 Km dels Prats de Rei, seguint la carretera que va a Igualada per les Malloles i al bellmig de l’altiplà de Calaf en una perllongació de la serra de Rubió per la banda nord. Aquesta torre es complementa defensivament amb els castells de Boixadors, al nord-est, el de Calaf, al nord-oest i ben a prop, i el de Rubió, al sud.

La història
Tot i que l’any 945 es tenen les primeres notícies d’un indret del terme, el nom de la Manresana no es documenta fins l’any 1012 i el terme no apareix organitzat com a castell fins el 1034. Inicialment, el domini de la fortalesa era de la família Balsareny, que el posseïa en alou. En formar-se el terme de la vila dels Prats de Rei, sembla que el castell hi va quedar integrat i va canviar el nom pel de castell de Prats o Prats de la Manresana, tal com es coneix per uns documents del 1276.
Entre els anys 1980 i 1982, el Ministeri de Cultura i la Generalitat de Catalunya van dur a terme la restauració de les restes del castell.

L’edifici
Ben visible des de la carretera, la resta més destacable del castell és la imposant torre mestra, que es troba en un estat de conservació excel·lent. Bastida al final del s. XI o l’inici del s. XII, s’alça envoltada per unes despulles que corresponen a fragments de la muralla, un conjunt de murs d’antigues dependències annexes a la torre, i una petita edificació coberta amb volta de pedra a plec de llibre.
La torre, d’uns 21 m d’alçària, té un pla circular d’uns 7 m de diàmetre extern, i es dividia en tres compartiments. El gruix del mur a la base és d’uns 215 cm, però va perdent amplària en cada pis, de manera que es guanya espai intern. Els dos primers compartiments devien quedar separats per un sostre de fusta fet amb bigues i llates. El tercer, que encara es conserva, és cobert per una cúpula de pedra sobre la qual recolza un terrat protegit per un ampit que corona la torre.
Aquesta coberta és obrada amb blocs de pedra només desbastats, col·locats en filades concèntriques que van tancant la volta. En un costat hi ha una obertura que permet accedir al terrat.
La porta d’entrada, acabada en un arc de mig punt adovellat, és oberta al primer pis, a uns 11 m del nivell del sòl. Hi podem accedir per una escala exterior metàl·lica, de cargol, i des d’aquest primer pis s’arriba directament al capdamunt per una altra escala metàl·lica.

Adreça
Paratge de la Manresana. Polígon 14.
08281 Els Prats de Rei (Anoia)

Horari
Lliure.

Tarifes
Visita gratuïta.

+ Fotografies: CastellsCatalans/LaManresana
+ Informació en PDF: CastellsCatalans/LaManresana
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

CASTELLFOLLIT (Alta Anoia)


Geografia i medi natural
Castellfollit està emplaçat en un estrep de les serres que cauen de l’altiplà de Calaf com a continuació de la serra de Pinós al nord i la serra de Rubió al sud. El castell d’alça a 500 metres d’altitud dominant la vall del Llobregós que duu les seves aigües des de l’esmentat altiplà fins al Segre a l’alçada de Ponts.
Domina, doncs, el corredor que va permetre durant el regnat del comte Ramon Borrell (992-1017) l’allargament de la frontera comtal vers el sud dels Montsecs. Aquest fet esdevindria cabdal perquè marcava una frontera que els musulmans ja no creuarien terres amunt vers el Pallars, permetent que gairebé cent anys després s’acabés de consolidar amb la conquesta de Balaguer (1105) en temps de Ramon Berenguer III.

La història
El castell, també conegut com a castell de Sant Esteve, pertanyia als comtes de Cervera cap a la meitat del segle XI, datant del 1039 els primers documents que ens parlen de la seva existència.

Al s. XII va passar per herència a la casa comtal de Barcelona. A la fi del s. XII i a l’inici del XIII eren castlans d’aquesta fortalesa alguns membres del llinatge de Malacara.
Cap a la segona meitat del s. XIII n’eren senyors els Cardona, com a feudataris de la casa reial. El 1375 el castell, que pertanyia aleshores als Sabater, va passar al comtat de Cardona.
L’any 1822, durant la persecució contra la Regència d’Urgell, el comte de la Mina va arrasar el poble i va fer volar el castell.

L’edifici
Els vestigis de la fortalesa, assentada al llarg d’un estret serrat, apareixen flanquejats per dues torres albarranes. Es tracta d’un conjunt heterogeni construït en diverses etapes. Sembla que la part més antiga correspon a la muralla, que pot ser anterior a la conquesta feudal, subsistent d’una antiga fortalesa andalusina.
Un mur d’uns 130 cm de gruix, que s’adapta a les formes irregulars del terreny, delimita l’àmbit del castell. Ben visible al sector sud-est, la muralla descriu un sortint poligonal a manera de barbacana. En aquest indret s’obre la porta d’accés a l’interior del clos. Entre el recinte sobirà i el jussà s’estén un pati o albacar sense construccions.
Al recinte sobirà, en el sector més enlairat del castell, hi ha els basaments d’una torre rodona, segurament la torre mestra, rodejada per la muralla. L’aparell és fet amb carreus rectangulars de mides diferents, disposats en filades horitzontals poc definides, i amb el lligam d’un morter de sorra i calç. Aquesta torre podria ser l’origen de l’edifici del castell, datable del s.XI o l’inici del s.XII.
Al recinte jussà, situat a l’altre extrem, resten una sèrie d’estances subterrànies o semisubterrànies que formaven part de la zona residencial de la fortalesa. Al límit d’aquest recinte hi ha una gran cambra subterrània rectangular, coberta amb una volta apuntada, reforçada per quatre arcades de perfil ogival. Els murs són fets amb blocs de pedra col·locats irregularment, travats amb un morter de calç molt compacte. Al costat d’aquesta sala, en un nivell superior i tocant a la muralla nord, es conserva un edifici migpartit, cobert amb una volta una mica peraltada, que podia haver estat l’església del castell, dedicada a sant Vicenç.
A l’est, s’obre un petit edifici, cobert amb una volta de mig punt construïda amb un seguit de peces d’un quart de cercle, fetes amb un encofrat de formigó. La sala oest, rectangular, és coberta amb una volta que comença en forma d’arc de mig punt i acaba en un perfil apuntat, feta amb lloses disposades a plec de llibre. És probable que aquesta cambra s’utilitzés com a presó. Als paraments interns, arrebossats amb guix, sorra i calç, s’han trobat uns grafits molt ben conservats. Són de difícil datació, probablement entre els segles XII i XIV. Hi ha representats un recinte emmurallat, una escena bèl·lica, figures antropomorfes i cavalls. L’escena bèl·lica sembla el grafit més antic; hi veiem dos cavallers, un dels quals porta l’escut dels Cardona, dos ballesters i tres soldats, una torre al fons i un aparell de guerra al centre.

Les torres albarranes
La torre del Ballester, o d’en Balet, en mal estat de conservació, és situada dalt d’un turó al nord-oest, separada del castell per una clotada. De planta rodona, té uns 14,60m
d’alçària i un diàmetre extern de 8,5 m, amb un mur de 2,5mde gruix. A l’interior comprèn una planta baixa i dos pisos, separats amb voltes cupulars. L’accés als diferents nivells es fa per una graonada helicoïdal encastada a la paret. Sobre la porta d’entrada, rectangular, podem veure dues obertures, l’una al primer pis i l’altra al segon, on també hi ha, encarada al nord, una espitllera i nombrosos forats.
La torre del Raval, en un estat de conservació no gaire bo, s’aixeca al sud, en un pujol deslligat del castell per una depressió. Té uns 12 m d’alçària, amb una forma poligonal a l’exterior i trapezoïdal a l’interior. S’organitza a partir de tres pisos, coronats per un terrat emplaçat sobre l’últim sostre de la torre i fet amb unes peces de formigó soldades que formen una volta de mig punt. Els altres compartiments quedaven separats per sostres .

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2008

+ Informació en PDF: Castellfollit

Informació addicional:
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-762-cat-castell_de_castellfollit.htm


BOIXADORS (Alta Anoia)

Geografia i medi natural
El castell està situat a una altitud de 863 metres en una posició privilegiada pel que fa al control sobre els camins d’accés a l’altiplà de Calaf. De fet, es troba emplaçat a l’extrem occidental de l’allargada serra de Castelltallat (922 m), la qual emmarca, amb la serra de Rubió (837 m) al sud, el camí que comunicava la vall del Cardener amb la del Segre. Era, per tant, un camí molt important en temps de reconquesta.

La història
El terme de Boixadors apareix documentat per primera vegada l’any 1015. Fou senyorejat per la família dels Boixadors des del 1100, quan es documenta Berenguer Bonfill de Boixadors. Al segle XIV, juntament amb els termes de la Llavinera i la Fortesa, van formar la baronia o varvassoria de Boixadors. L’any 1425, en morir Ramon Berenguer de Boixadors sense descendència, la baronia va passar a una germana casada amb Arnau de Foixà. Els Foixà-Boixadors van mantenir la baronia fins a la fi de les senyories jurisdiccionals al s. XIX.
El document més antic referent a l’església data del 1015. Al s. XII apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic. Al final del s.XVII l’edifici patia una evident deterioració, cosa que va provocar que a la darreria del s.XVIII s’hi fessin reformes. Al s. XIX va perdre les funcions parroquials.
El conjunt de l’església i del castell de Boixadors va ser declarat bé d’interès cultural el 1949. Cedit a l’Ajuntament de Sant Pere Sallavinera, des del 1971 la Diputació de Barcelona hi ha portat a terme diverses campanyes de restauració.

L’edifici
Enlairat en un turó privilegiat pel paisatge que ens permet albirar, i situat al costat de l’església, el castell es troba en bon estat de conservació. Ha estat desarticulat en part, però se’n conserva un conjunt prou important arrecerat a l’entorn de la torre mestra, integrat per diferents estances, fragments de mur, cups, un colomar, etc., que responen ja a ampliacions realitzades sobretot durant l’època gòtica.
La torre mestra, datada del s. XI, és l’únic element romànic que ha subsistit. La seva silueta singularitza el castell i permet distingirlo des de molts punts de les comarques veïnes.
Es tracta d’una torre de pla circular dividida en tres nivells. El basament és totalment cobert amb un sostre de pedra i no es comunica amb els altres pisos, que són coberts per falses
cúpules de pedra. Al primer pis, la cúpula té una obertura al centre que permet l’accés al segon, i en aquest hi ha una altra obertura lateral que dóna al terrat.
El diàmetre extern, constant en tota la torre, és de 7,20 m; però a l’interior l’espai es fa més gran en el segon pis ja que el gruix dels murs, que al primer és de 2,30 m i al segon d’1,65 m, es redueix progressivament.
L’aparell és fet amb blocs de pedra irregulars, només desbastats i col·locats en filades horitzontals.

L’església
Edificat al s. XI, però transformat posteriorment, l’edifici es manté en un excel·lent estat de conservació. Originàriament devia tenir una nau, coberta amb volta de mig punt i reforçada amb arcs torals, que probablement acabava en un absis.
A la fi del s.XIII es va ampliar la nau cap a l’est i es van edificar un absis quadrangular i dues capelles laterals, a manera de creuer. Més tard, es va sobrealçar la part primitiva de la nau, reforma que va conferir més harmonia al conjunt.
El mur oest és capçat per un destacable campanar d’espadanya de dos ulls. L’aparell de l’edifici
romànic ha estat obrat amb carreus de diferents mides, amb predomini dels petits, ben escairats i disposats en filades horitzontals, mentre que la resta de l’església és aparellada amb carreus més grossos i ben treballats.

Nota: escrit extret íntegrament del volum Anoia de les guies de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny 1999.
Jordi Gironès Vilardebò /febrer de 2008

Visites: Concertar prèviament trucant al telèfon 93.869.8830 o a l'Oficina d'Informació Turística de l'Alta Anoia 93.868.0366. El primer diumenge de maig es pot aprofitar el dia de portes obertes.

+ fotografies : CastellsCatalans/Boixadors
+ Informació: Boixadors

dimecres, 23 de gener del 2008

Vila-rodona ( Alt Camp)

El castell de Vila-rodona està ubicat a la part més alta de la vila a 259 m. d'altitud, la qual estructura la seva xarxa urbana des de la mateixa riba esquerra del Gaià fins a peu de castell.
El castell de Vila-rodona exemplifica l’abast evolutiu d’algunes de les fortificacions bastides entre els segles X i XII al Gaià. Les seves restes, que només arribar al poble se us faran ja ben evidents, són el resultat final d’una llarga evolució que s’inicia segurament al segle XI i que es clou als anys 70 del segle XX.
De la primitiva fortificació altmedieval no se’n conserven restes visibles, més enllà del propi emplaçament dalt del petit turó i de part del traçat perimetral de la muralla de planta rectangular, en concret, el sector sud-est. Tanmateix, fins i tot aquest mur ha estat refet successives vegades des de l’època baixmedieval, tal com ho demostra la sobreposició de trams de tàpia i un parament de lloses.
Tot i que el recinte ha conservat un bon nombre d’estructures dempeus, cal que tingueu present que la seva majoria corresponen a reformes del segle XIX.
Pel que fa a la torre de majors dimensions i situada a l’extrem nordest del castell, fora ja de l’antic perímetre medieval, us sobtaran els grans finestrals que presenta: es tracta d’una reforma dels anys 70 del segle XX, quan el castell fou recuperat com a residència.

El castell de Vila-rodona, junt a altres terres del Gaià mitjà, deu la seva repoblació a la seu episcopal de Barcelona. En un inici i fins a les primeries del segle XIII, les terres de l’actual municipi de Vila-rodona depenen del castell del Montmell, ubicat en un indret estratègic, idoni per a la defensa del territori. Tot i que amb la carta de poblament del bisbe Vives (977) hom pensa que aquestes terres són habitades, no es disposa de notícies documentals fins a la segona meitat del segle XII.
La primera notícia directa que fa referència al castell data de començaments del segle XIV, i documenta el pas del bisbe barceloní Pons de Gualba, tornant del Concili Provincial de La primera notícia directa que fa referència al castell data de començaments del segle XIV, i documenta el pas del bisbe barceloní Pons de Gualba, tornant del Concili Provincial de la ciutat de Tarragona. L’any 1337 trobem citada la capella de Sant Llorenç, ubicada dins de la parròquia del castell episcopal de Vila-rodona.

+ Fotografíes
+Informació en PDF: Vila-rodona


QUEROL ( Alt Camp)


El castell de Querol ocupa un peny de roca a 565 m. d'altitud sota del qual s’estructura el poble.
A l’extrem nord-est del pla superior, a l’entorn d’un petit peny rocós, es conserven les restes del que fou, segurament, el primer recinte bastit als segles X-XI. Es tracta, concretament, de l’angle de tancament nordest, constituït com un mur de desenvolupament curvilini, de 80 cm d’amplada a l’extrem nord-oest i 1,20 m a l’extrem nord-est, bastit amb un parament de carreus petits i que en alguns sectors desenvolupa la tècnica de l’opus spicatum.
No és fins a l’època baixmedieval, segles XIII-XIV, que el castell de Querol obté la configuració que observem en l’actualitat.
És en aquesta època quan el recinte de planta rectangular altmedieval s’amplia gràcies a la construcció d’un nou recinte fortificat al vessant est del turó, de planta rectangular i de direcció NE-SE, d’uns 12 m d’amplada i uns 35 m de llargada.
El castell de Querol té el seu origen a mitjan segle X. L’any 993 es documenta Sendred, fill d’Ansulf de Gurb, en una donació de terres situades dins del terme castral de Querol. D’aquesta manera s’inicia el domini del Ilinatge dels Cervelló, que perdura fins elsegle XVI.
Tot i que la fortalesa fou incendiada i malmesa en més d’una ocasió en el decurs de la seva història, l’embat definitiu es produeix l’any 1835 en el context de les guerres carlistes. Després d’una sagnant batalla a camp obert són vençuts pels miquelets procedents de Santa Coloma.
El castell és finalment abatut amb vuit barrils de pólvora.

En l'actualitat no es pot visitar, ni tant sols envoltar-lo, ja que una serie de cases que s'han construit els darrers 30 anys al seu voltant impedint el pas.
 
+ Informació : Querol

SELMELLA ( Alt Camp)


El castell de Selmella, per la seva configuració, espai rocós vertical on els murs eleven l’altitud a 830 m. a frec de timba, pertany al municipi de Pont d' Armentera i es troba situat a les coordenades N 41º 25' 15" i E 1º 20' 15".
Des de Selmella veurem al nord la serra Morena; a l’est, Querol, Pinyana i els cims de Formigosa i Montagut; al sud-est, la serra del Montmell; al sud, el Pont d’Armentera i la vall del Gaià; al sud-est, el Camp de Tarragona; a l’oest, la Conca de Barberà i la serra de Prades; i al nord-est la serra de Comaverd.
La forma més correcta d’accedir al castell és fer-ho des del petit poble de Selmella, deshabitat des dels anys 30-40 i avui completament enderrocat. Des de dalt la carena de la serra i per un camí empedrat que surt de la vora d’una antiga bassa, arribareu a la placeta de l’església de Sant Llorenç. L’edifici, bastit al segle XII, es troba en un lamentable procés d’enrunament.
Des de la plaça, on comuniquen tots els carrers del petit tramat urbanístic, cal que agafeu el cami que puja cap a la serra. Davant vostre s’imposarà imponent el mur de migdia del castell, coronant el cingle.

Quan arribareu a dalt de la serra, a la vostra dreta quedarà el conjunt fortificat de Selmella, construccions exemptes i separades per un petit fossat excavat en el terreny natural: en primer terme, una gran torre que es troba enclavada en la roca, i, en el límit nord-est de la carena, un edifici de planta rectangular: el castell.
La torre De planta trapezoïdal i amb l’accés obert en el mur nord, aquesta construcció defensiva esdevé única dins els patrons arquitectònics que presenten el conjunt de fortificacions del Gaià. A manera de bestorre exempta o torre albarrana, defensa per davant del fossat l’accés al castell. Completament integrada en el prominent relleu del sector, que sovint s’utilitza com a mur de tancament, devia tenir dos pisos —tal i com ho indica el relleix que presenten els murs a uns 4,7 m d’alçada—.
En el pis superior, els murs presenten una línia d’espitlleres, per sobre de la qual se situen finestres de majors dimensions —una en cada mur—.
L’edifici central del castell correspon a aquesta estructura de planta rectangular, orientada en direcció NE-SW, d’uns 30 m de llargada i 15m d’amplària. L’accés, igual com passava a la torre, s’efectua per davant del fossat que separa ambdues estructures.
En l’àrea d’accés, prop del mur de tancament sud-oest, se situen les restes d’una cisterna de planta circular, i en l’extrem nordest de l’edifici una habitació de planta irregular coberta amb volta, de la qual encara en són visibles els basaments dels arcs que la sostenien. La part central de l’espai intern es distribueix en diverses habitacions, perfectament identificables enmig de l’enderroc, però de funcionalitat incerta. De tota manera, però, els elements arquitectònics que es
conserven in situ o formant part de l’enderroc semblen indicar que ens trobem, almenys pel que fa a l’estructura interna de l’edifici, davant d’una construcció de principis del gòtic.
Segurament, com passa en d’altres castells, l’edifici originari fundacional, construït a finals del segle X o principis del segle XI, fou remodelat i ampliat durant les centúries següents i, per tant, les restes que observem en l’actualitat pertanyen a aquest segon període constructiu.

El primer document de què hom disposa sobre Selmella és prou aclaridor del seu origen:
tracta del judici per la propietat del terme castral, que té lloc a Santa Perpètua, l’any 1011. S’oposen el bisbe de Vic, Borrell i el seu oncle o avi, Sal·la, senyor de Santa Perpètua, per una part, i Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, per l’altra.
A partir de la segona meitat del segle XII, el terme del castell de Selmella es veu afectat de forma important per la fundació del monestir de Santes Creus, el qual a partir de 1173 inicia una política de compra de terres i drets de pastura a tota la zona. Aquest fet, al costat de les donacions i deixes que rep dels senyors amb drets a la zona, converteix el cenobi en un dels senyors més importants del territori. L’establiment del monestir en terres del terme de Selmella comporta la creació de la granja de Fontscaldetes i la quadra del Conill que, al seu torn, generen importants conflictes.
Al llarg del XIII, el monestir continua incrementant els drets sobre el terme de Selmella, tot i que la senyoria pertany a Ramon Alemany de Cervelló. De mitjan segle XIV daten el fogatges que ens aproximen a la població dels termes castrals. Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família Cervelló.
Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI.
A l’extinció dels senyorius jurisdiccionals (1837), a Selmella hi viuen de forma bàsicament disseminada una setantena de persones; pertany llavors al municipi del Pont d’Armentera.

Text extret íntegrament del llibre Els castells del Gaià. EdiTorial Cossetània, 1999.
Jordi Gironès - gener 2008 

 Informació en PDF: Selmella

SABURELLA ( Alt Camp)

Es troba situat a 683 m d’altitud i a prop de la vila i castell de Querol, si bé a l’altra banda del riu Gaià, a les coordenades N 41º 25' 30" i E 1º 21' 49".
S'accedeix al seu interior per una porta oberta a l’extrem sud de la muralla oriental.
Un cop a l’interior, es pot comprovar com l’espai es distribueix en multitud d’estructures de murs.
El recinte presenta una planta irregular, perfectament adaptada al relleu del turó on s’aixeca. El mur perimetral presenta una amplada d’entre 1,60-1,30 m, exceptuant el pany meridional, on té un gruix de 80 cm. Als extrems nord i sud del recinte, separades per una distància de prop de 65 m, s’obren les dues portes d’ingrés.
Ambdues portes són defensades per sengles torres circulars d’idèntica fàbrica, solidàries a la muralla —actuen pròpiament d’angles nord i sud del recinte—.
Mentre la torre sud es troba enderrocada a nivell de coberta de la planta baixa —fins a l’alçada de la llinda—, la torre nord ha conservat el seu alçat original intacte de 9,5 m, dividit en planta baixa, un pis i eixida superior o terrat.
La planta inferior, d’un diàmetre intern d’uns 3,5 m i a la que s’accedeix per una porta d’uns 80 cm d’amplada i acabada amb llinda plana, és coberta per una falsa cúpula.
La planta superior, amb porta acabada amb arc de mig punt i uns 70 cm d’amplada, presenta una coberta de cúpula rebaixada. Per una obertura quadrangular situada en el centre de la coberta d’aquest pis, hom pot accedir al terrat superior Del tram central de la muralla oest en sobresurt una tercera torre de planta circular i un diàmetre intern de 2,6 m, que ha conservat complet també el seu alçat i presenta una distribució similar a les anteriors:
planta baixa, pis i terrat exterior, amb porta de llinda plana i falsa cúpula a la planta baixa i porta acabada amb arc de mig punt i coberta amb cúpula rebaixada. En aquest cas, però, tots els pisos es comuniquen internament per una obertura central a les cobertes.

La primera referència documental és de l’any 1229 quan s’esmenta en el testament de Ramon Alamany de Cervelló, on es disposa que s’edifiqui en el castell una capella en honor a Sant Miquel; s’hi lleguen diverses rendes per al seu sosteniment i per al del capellà al qual haurà de servir. Així mateix el castell ha de ser per a Guillem de Claramunt, cunyat seu, durant la seva vida, fet que no serà possible en morir aquest en l’expedició a Mallorca.
Continua Saburella en mans del llinatge dels Cervelló, fet que ens corrobora una notícia de l’any 1380, moment en què el rei Pere III el Cerimoniós demana al batlle general la restitució als Cervelló de diversos castells que havien estat ocupats per la corona, entre els quals figura el de Saburella.
+ Informació: Saburella