Prades

Nom del castell: vila murallada de Prades

Data de construcció: segle XII

Municipi: Prades

Comarca: Baix Camp

Altitud: 951 m

Coordenades: E 331718.5, N 4575295 (ED50 UTM 31N). Longitud: 00° 59' 18.8" Latitud: 41°18' 35.0" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 i aleshores pujar a Prades des de Vimbodí per Vilanova de Prades, si bé també s’hi pot pujar des de l’Espluga de Francolí.

Per començar amb aquesta breu història es fa referència als orígens, en els quals els àrabs van construir diferents edificacions al voltant de l’any 1090, de les quals destaquen el Castell de Siurana i les Muralles de Prades.

Aquestes fortificacions però, van servir de ben poc, ja que l’any 1153 van anar a parar en mans de Ramon Berenguer III. No va ser fins al 1159 que Ramon Berenguer IV atorgà als pradencs una carta de població, on donava el dret de la lliure construcció i utilització dels prats i dels boscos, de l’anomenada antigament muntanya de Siurana.

Al 1170 expulsava definitivament als sarraïns, i es a principis de 1200, quan Prades va viure un moment de prosperitat sota el mandat de Jaume I, fet que es manifesta amb un mercat de bestiar molt important (celebraven més de quatre fires a l’any).

Més endavant, al 1215, Prades, finalment, es convertí en capital del comtat de Prades.

El 6 de maig de 1324, Jaume II posà a Ramon Berenguer en possessió de comte i senyor de les terres i les muntanyes de Prades. L’11 de març de 1341, Ramon Berenguer canvià amb el seu germà Pere el comtat d’Empúries pel de Prades. Al 1339, el comte Ramon Berenguer I cedí a la seva muller, Maria de Xèrica, Prades i altres localitats, però ella hi renuncià dos anys més tard.

Després de Pere I, el comtat passa al seu fill Joan I i d’aquest a la seva néta, Joana, que més tard es casà amb Joan Ramon Folc II de Cardona (així doncs, queden vinculades dos cases, la de Prades i la de Cardona). Més tard, Joana de Cardona dóna el sí a Alfons d’Aragó i finalment, un segle més tard, la tretzena comtessa, Catalina d’Aragó Folc de Cardona, s’uneix amb Juan de la Cerdà, que residia a Sevilla i s’endugué allà l’arxiu del comtat.

A continuació, amb la finalitat d’acabar les muralles, l’any 1408, Martí l’Humà retingué durant quatre anys el pa, el vi i la carn i dotze anys més tard, Alfons el Magnànim donà permís a Bernat d’Olms per explotar les mines de ferro trobades al municipi. El comtat de Prades va donar suport a Joan II en la seva guerra; al municipi hi havia una caserna general.

Al 1645, els síndics del comtat de Prades revelen els maltractaments comesos per part dels soldats francesos, però la població va manifestar-se contra les tropes franceses. Tot i així no hi van haver solucions fins que el governador de Tarragona va començar una campanya per conquerir el municipi de Prades.

Al 1718, durant la guerra de successió, era impossible defensar-se i el castell va ser totalment enderrocat. A partir del S. XVIII, Prades anà perdent el paper de capital comarcal, tot i que el seu mercat encara era potent. A l’època contemporània, Prades aconsegueix 1.090 habitants (és el màxim en què arriba la població).

La vila fou cremada altre cop el juliol de 1874 en mans dels liberals que ocupaven Prades; el 26 de febrer la van assetjar.

El S. XX, va estar condicionat per la fil·loxera. Tot i això, la fira ramadera de Sant Bartomeu encara és viva. Al 1925 s’hi conreava vímet, per a la cristalleria i al 1946 s’hi creà la cooperativa agrícola de Prades.

Cap a 1977, la vila de Prades va quedar-se una mica buida ja que la ramaderia i l’agricultura, que havien estat la base del sosteniment del poble, començaven a decréixer per diverses causes i això va obligar a molts dels joves del poble a marxar cap a la capital per poder buscar una feina estable. Per tot això, Prades té actualment 580 habitants sensats i, l’Ajuntament l’està encaminant cap al Turisme.

BREU HISTÒRIA DEL POBLE (fragment extret del treball cedit per Anna Roca sobre «Estudi de la duresa de l’aigua de les fonts de Prades» - 2n. Batxillerat - 2002).

Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ informació en PDF :  Prades

+ Fotografies : CastellsCatalans/Prades

Montblanc

Nom del castell: vila murallada de Montblanc

Data de construcció: segle XII

Municipi: Montblanc

Comarca: Conca de Barberà

Altitud: 341 m

Coordenades: E 346356.5, N 4582400 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 09' 41.5" Latitud: 41° 22' 35.8" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 amb sortida al mateix Montblanc.

Els homes primitius Al paleolític, la zona de muntanya del terme de Montblanc ja estava habitada.

Entre els segles IV i I aC al Pla de Santa Bàrbara hi hagué un poblat iber. També s’han trobat assentaments romans datats entre els segles II aC i II dC.

Els segles X i XI, durant el període de reconquesta, torna a haver-hi nuclis de població després de segles d’abandó.

Cap al 1080 es crea un primer nucli de població anomenat Duesaigües prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera. Esdevé un assentament definitiu cap al 1150, un cop acabada la reconquesta.

Ramon Berenguer IV, el 1155, lliura la primera carta de població i nomena batlle Pere Berenguer de Vilafranca. Canvia el topònim per Vila-salva (vila salvada d’impostos), ja que volia afavorir el seu desenvolupament. Entre els privilegis de Vila-salva cal esmentar una extensa jurisdicció, l’exempció de pagament de cens i usatges i l’ús franc de dos elements cabdals per al progrés econòmic: els derivats del bosc (llenya per a la construcció i per a la llar) i les aigües (agricultura, indústria del lli i el cànem, molins).

Com que Vila-salva estava sota l’amenaça de les crescudes dels rius Anguera i Francolí i en una zona aclotada difícil de defensar, Alfons I ordenà a Pere Berenguer el trasllat de Vila-salva cap al turó del Pla de Santa Bàrbara. Es volia una vila forta a mig camí de Tarragona i Lleida, i amb una situació estratègica.

La vila es va passar a anomenar Montblanc per la manca de vegetació del tossal on s’ubicà el primer nucli de població. La nova carta de població, l’atorgà Alfons I el febrer de 1163 i implicà el canvi d’ubicació de la vila, tot respectant tots els drets concedits a la primera carta de població.

El creixement i l’esplendor (s. XII - XIV) El 1170 ja apareix documentat el castell al cim del turó i una mica més avall la primitiva església romànica de Santa Maria.

Durant el segle XII tindrà lloc la constitució del municipi, la fundació de l’Estudi Major i de les Escrivanies Reials, etc. Montblanc esdevingué cap de vegueria i es convertí en centre administratiu, politicomilitar i religiós d’una extensa contrada, i en una de les importants viles del sud de Catalunya. L’activitat principal dels seus habitants era l’agricultura, encara que hi abundaven els menestrals (entre els quals destacaven els drapers).

En aquesta època es començaren les obres dels principals monuments de la vila: de l’església de Sant Miquel, dels convents de Sant Francesc, de la Serra i de la Mercè, i de l’hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. I també d’alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa. Es poblà el call jueu vora el carrer Riber que, amb el pas dels anys, adquiriria una gran importància econòmica i comercial.

La vila arribà a la màxima esplendor durant la primera meitat del segle XIV quan es consolidà com una població amb un pes polític important, amb una dinàmica socioeconòmica remarcable. Esdevindria la setena ciutat de Catalunya. Se celebraren quatre vegades Corts Generals i es creà el Ducat de Montblanc (1387).

En el segle XIV es continuaren les obres ja endegades i s’iniciaren les més emblemàtiques de la vila com són: el recinte emmurallat i l’església gòtica de Santa Maria. També es construïren l’església-hospital de Sant Marçal i el Palau Alenyà.

Durant la segona meitat del segle XIV la vila entrà en un llarg període de decadència. Un seguit d’epidèmies i males collites van ser el preludi de tres centúries de recessió.

A les pestes i males collites s’uniren a finals del segle XV les guerres de Joan II contra la Generalitat. La població patí un gran descens, les cases abandonades caigueren, les muralles quedaren en molt mal estat i Montblanc esdevingué un poble mig enrunat.

Tot i això es van anar acabant edificacions que estaven començades i es va fer el Palau del Castlà (representant militar del rei). Al segle XVI hi hagué una lleu revifada i es va construir el cos sobresortit del casal dels Desclergue, es va restaurar el pont Vell i s’aixecà el claustre de l’Hospital.

Durant la Guerra dels Segadors (segle XVII) es destruí part de la muralla, la façana de l’església de Santa Maria i es cremaren els arxius. Es van patir múltiples, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic.

El redreçament (s. XVIII - XIX) Malgrat els estralls de la guerra de Successió, amb més saqueigs a la vila, i alguna altra epidèmia, riuades i males collites, el segle XVIII comportà el redreçament de Montblanc gràcies al desenvolupament agrícola.

Durant la segona meitat de la divuitena centúria es visqué una veritable explosió demogràfica. Arriben molts nouvinguts i la població creix prop d’un 300%. Això implica que s’edifiqués una altra vegada: s’alçaren tercers pisos, es recuperaren vells immobles en runes, es construí en horts i a tocar de la muralla, etc.

Les comunicacions van afavorir el desenvolupament econòmic del segle XIX, ja que facilitaren les transaccions comercials. S’obriren les carreteres del coll de Lilla (1821) i de Reus (1843) i, finalment, arribà el ferrocarril (1863).

El terme de Montblanc aconseguí el màxim històric de població el 1860 amb 6.628 habitants durant el període anomenat de la Febre d’Or.

Entre 1873 i 1880 es va construir la carretera transversal (actual carrer de la muralla de Santa Tecla), que substituirà el carrer Major com a zona de trànsit i provocarà un nou desenvolupament urbanístic. Es crearan nous serveis com l’enllumenat a gas, la construcció de les primeres voreres, una mínima xarxa de clavegueram, fonts públiques, un nou cementiri, etc.

A partir del 1885-86 els preus del vi van començar a decaure i s’inicià un altre període de convulsions socials, preludi del greu sotrac que provocà la irrupció de la fil·loxera el 1893, la qual matà la vinya i empobrí de cop tota la població, ja que l’economia girava entorn la vinya, el vi i els seus derivats. Montblanc se sumeix en una profunda crisi econòmica i demogràfica, de la qual no es començarà a recuperar fins 70 anys més tard.

Al començament del segle XX s’intentà pal·liar la crisi a través del cooperativisme, però la Guerra Civil espanyola provocà un nou estancament. L’any 1947 Montblanc és declarat Conjunt Monumental i Artístic i s’inicià la lenta restauració dels seus monuments.

Ja a la dècada dels seixanta hi hagué una recuperació industrial i cultural que provocà un lent augment de població després d’haver arribat a un mínim de 4.421 habitants l’any 1950.

La instal·lació de diverses indústries a la dècada dels setanta va comportar un progressiu creixement demogràfic i també una expansió urbanística que provocà una pèrdua de població del nucli antic.

A la vegada, amb la recuperació de les institucions democràtiques, el municipi va poder emprendre amb força la restauració dels monuments de la vila. A més, la societat civil, molt activa, ha fet que en el camp cultural, lúdic i festiu Montblanc hagi esdevingut tot un referent a tenir en compte.

Actualment, Montblanc és la capital de la Conca de Barberà i té 6.480 habitants. És el centre comercial, industrial i de serveis de la comarca.

Text extret del web: http://www.montblancmedieval.cat/index.php

Jordi Gironès Vilardebò /Novembre de 2009

+ formacip en PDF : Montblanc

+ Fotografies : CastellsCatalans/Montblanc

Milmanda

Nom del castell: Milmanda

Data de construcció: segle XII

Municipi: Vimbodí i Poblet

Comarca: Conca de Barberà

Altitud: 453 m

Coordenades: E 339149.5, N 4584877 (ED50UTM 31N). Longitud: 01° 04' 29.1" Latitud: 41° 23' 51.0" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: situat entre l’Espluga de Francolí i Vimbodí, s’hi accedeix des de l’Espluga per un trencall a la dreta de la carretera que va a Poblet.

Aquest castell ja és esmentat des de l’any 1148 i actualment pertany al terme municipal de Vimbodí (Conca de Barberà).

Es troba situat a només 2 quilòmetres de Poblet arran del Francolí i en una zona planera emplaçada entre les poblacions de Vimbodí i L’Espluga de Francolí.

El fet d’haver estat construït tan a prop de Poblet va determinar de seguit el seu ús que ja l’any 1163 fou adquirit pel monestir per dedicar-lo a granja.

Posteriorment, els abats van ordenar reedificar-lo i ampliar-lo en diverses ocasions (1316-1348 i 1564-83), fins que a principis del segle XVII l’abat Felip Genovès el convertí en un casal residencial amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs.

Aquest castell sempre ha estat un castellpalau i mai no va tenir gaire importància estratègica com a castell defensiu o de «marca » perquè els darrers reductes sarraïns, ben propers, de les muntanyes de Prades i Siurana van ser conquerits l’any 1153.

Després de la desamortització restà abandonat i s’anà enrunant fins que arribat el segle XX l’empresa de vins Torres adquirí el castell i les seves terres fent que avui es pugui visitar.

Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ nformació en PDF : Milmanda

+ Fotografies: CastellsCatalans/Milmanda

Tona

Nom del castell: Tona

Data de construcció: segle IX

Municipi: Tona

Comarca: Osona

Altitud: 701 m

Coordenades: E 435725.5, N 4634052.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 13' 28.36'' Latitud: 41º 51' 14.11'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: una pista forestal hi puja des del barri de ponent de Tona (640 m).

El senyoriu feudal del castell de Tona comprenia tot l’actual terme municipal de Tona i la parròquia de Sant Cugat de Gavadons.

La primera notícia històrica del castell i de l’església situada al seu costat data de l’any 889, quan es va consagrar l’església.

L’any 1107 Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va infeudar el castell al comte Bernat de Besalú, casat amb la seva filla Ximena. Però la manca de fills del matrimoni va fer que el castell tornés a mans del casal de Barcelona. No se sap ben bé quins van ser els feudataris del castell. En un document del 1073 es menciona Arnau de Tona com a vicari i batlle del castell de Tona. A partir del s. XII, els documents presenten la família dels Montcada com a senyors feudals del castell.

L’any 1202 el rei Pere el Catòlic proclama Guillem de Montcada senyor del feu de Tona.

Al final del mateix segle el castell torna a mans directes del casal de Barcelona. A mitjan s.XIV, quan es va crear el comtat d’Osona, Pere el Cerimoniós va cedir la jurisdicció del castell al vescomte Bernat III de Cabrera, però aquest noble va caure aviat en desgràcia i el castell passà de nou a la Corona.

AI principi del s. XV, el rei Martí l’Humà va concedir un règim municipal als habitants del terme del castell, convertint-los així en ciutadans de Barcelona. L’any 1446 el Conestable de Portugal va fer enderrocar el castell, ja que era un important bastió durant la guerra remença, però els consellers de Vic s’hi van negar. L’any 1972 s’hi van fer prospeccions arqueològiques per determinar els orígens d’aquesta construcció.

L’església documentada al s. IX va ser substituïda per una construcció romànica on al principi del s. XIV eren venerats sant Andreu, la Santa Creu i sant Valentí. Durant els ss. XVI i XVII s’hi van fer reformes afegint-hi capelles laterals, el campanar i un pòrtic renaixentista.

Les dificultats d’accés, però, per a arribar en aquest temple van fer que al s. XVIII el culte es traslladés a Santa Maria del Barri. L’any 1943 es van fer excavacions arqueològiques que portaren a la llum estructures de l’antiga església del s. IX, tombes antropomorfes, monedes, alguna fíbula, fragments de recipients de vidre i un capitell preromànic, entre d’altres, tot plegat conservat al museu de Tona. Durant els anys 1985 i 1986 s’hi van tornar a fer excavacions arqueològiques i el 1988 la Generalitat de Catalunya la va restaurar.

Dedicada a sant Andreu, es conserva molt millor que el castell. És un edifici característic de l’arquitectura llombarda que ha estat datat de la primera meitat del s.XI. Té una sola nau

capçada a l’est per un absis semicircular. La coberta de l’edifici és de lloses. L’absis, decorat

per arcuacions cegues entre bandes llombardes, té tres finestres de doble esqueixada, una de les quals, tapada pel cos del campanar, no es pot veure des de l’exterior.

La mateixa decoració de l’absis es repeteix als urs del nord, on s’alternen grups de dues

arcuacions entre lesenes, i al del sud, agrupades en sèries de dos i tres, i que mostra també dues finestres de doble esqueixada. A la façana oest hi ha grups de dues arcuacions cegues entre lesenes que s’adapten a la forma de la coberta i, a més, s’hi obre una finestra, ben centrada, en forma de creu. El portal, de mig punt i grans dovelles, és situat al mur sud, on també hi havia l’anterior portal però més desplaçat cap a ponent.

A l’interior podem apreciar la coberta de canó de forma irregular a causa dels murs, que estan doblats interiorment. La capella de l’esquerra de la nau ha estat coberta amb una volta apuntada, mentre que la capella de l’altra banda té una volta de creueria i, al costat, el campanar de torre de planta rectangular.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999

Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2009

+fotografies: CastellsCatalans/Tona

+ informació en PDF : Tona

Taradell

Nom del castell: Taradell (o de can Boix)

Data de construcció: segle IX

Municipi: Taradell

Comarca: Osona

Altitud: 803 m

Coordenades: E 442853.5, N 4635267.5 (ED50 UTM 31N)

Longitud: 2º 18' 37.05'' Latitud: 41º 51' 55.48'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: s’hi accedeix entre 3/4 d’hora i 1 hora mitjançant el camí senyalitzat com a PRC- 42 (marques grogues i blanques) que surt en direcció S.E. des de Taradell. També s’hi pot acostar a través d’una pista forestal que va al mas Grau (S.E. de Taradell).

El castell de Taradell –o de la Popa– es troba situat a una altitud de 803 metres dins d’un marc paisatgístic característic dels entorns de la comarca d’Osona, amb camps de conreu i masies voltat de pinedes. Es troba al sud-est de la població i era el centre d’un terme dilatat que anava del pont del Gurri, a Vic, fins a la Creu de Matagalls.

El castell també ha estat popularment conegut com castell de Can Boix per trobarse proper a la casa d’aquest nom. Es troba en un cim enlairat i encinglerat damunt d’un estrat rocallós constituït per gresos i argiles, sota del qual hi ha diverses balmes.

És documentat des del 893, i dins el seu territori es formaren les quatre parròquies de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Santa Maria de Vilalleons, documentades totes al llarg del segle X.

El primer membre d’aquest llinatge va ser Ató de Taradell. El seu fill Bermon de Taradell vivia en el lloc l’any 1033. El fill d’aquest, Pere de Taradell, va ser succeït pel seu fill Berenguer de Taradell. Al seu torn, aquest cedeix les seves possessions a la seva filla Tiburgueta de Taradell.

L’any 1165, els Taradell es van enllaçar amb els Vilademany pel casament de Tiburgueta de Taradell (última del seu llinatge) amb Pere de Vilademany, passant les propietats a favor dels seus fills. El castell passà per successives aliances als Cruïlles (1500), Perapertusa (1619), Bournonville (1650) i després als comtes d’Aranda (1721) i ducs d’Híxar (1790), que serien senyors i barons de Taradell fins al 1812.

A partir del segle XVI, va perdre tot valor estratègic quan es va construir la torre de la Plaça (1550) a la vila de Taradell. A causa d’això es va anar abandonant i durant una part del segle XVI consta com una masoveria. Del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat.

Del castell en resten encara murs importants, els quals han estat recentment consolidats.

Jordi Gironès / octubre de 2009

+ fotografies: CastellsCatalans/Taradell

+ informació en PDF : Taradell

Sant Martí de Centelles

Nom del castell: Sant Martí de Centelles

Data de construcció: segle IX

Municipi: Sant Martí Centelles

Comarca: Osona

Altitud: 876 m

Coordenades: E 434167.57, N 4624700.34 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 12' 24.54'' Latitud: 41º 46' 10.44'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: s’hi accedeix per dos camins. L’un des de l’església de Sant Martí de Centelles (724 m) mitjançant un corriol costerut, i l’altre a través d’un corriol planer que surt des de la pista que puja de Centelles a la Rovira de Cerdans, una mica abans d’arribar a aquesta masia.

El castell i la seva església, originàriament anomenats de Sant Esteve, són esmentats l’any 898 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, feta pel bisbe de Vic, Gotmar. El seu domini segurament pertanyia als comtes de Barcelona.

L’any 1041 consta documentat Guadall I de Centelles, el qual prengué el cognom d’una vila situada als peus del castell on ara hi ha la parròquia de Sant Martí de Centelles i on hi havia la casa forta, protegida pel monestir de Santa Maria de l’Estany, on residia aquesta família.

El primer Centelles que està documentat com a senyor del castell de Sant Esteve és Bernat II de Centelles l’any 1242. Aquesta família va participar, servint amb les armes, en les empreses dels reis catalans. Així, Pere el Cerimoniós va tenir com a majordom Gilabert de Centelles.

Durant el s. XV el castell va ser ocupat pels partidaris del rei Joan II i una part va quedar enderrocada. Posteriorment va ser reparat i ampliat, entre els anys 1465 i 1466, per transformar-lo en residència del rei Pere el Conestable de Portugal de manera que en les obres del castell van intervenir alguns artistes que també treballaven al palau reial de Barcelona.

S’hi van posar vidrieres, es van decorar pictòricament els sostres i es va preparar una cambra reial. A la part del sud resten estructures conegudes amb el nom de Casa del Moro, on es pot veure l’escut de Bonfill de Judice, que va tenir el domini del castell entre els anys 1469 i 1472. Acabada la guerra, l’any 1472, els Centelles van recuperar la possessió del castell i van continuar les obres.

Els Centelles van deixar de viure al castell per traslladar-se a la vila de Santa Coloma de Vinyoles, que és l’actual municipi de Centelles.

Van conservar, però, el títol de senyors o barons de Centelles. L’any 1599, el rei d’Espanya Felip III va crear el comtat de Centelles. La decadència del castell va començar al s. XVIII, amb la guerra de Successió, però es va precipitar durant el s. XIX, perquè durant les guerres carlines s’hi va instal·lar un escamot que va fer volar les parets. Al final d’aquest segle els Centelles traslladaren les peces de valor que s’hi conservaven.

Durant el s. XIII es va canviar el titular de l’església, sant Esteve per Santa Maria. De tota manera alguns documents parlen de Sant Esteve, a la part superior del castell, i de Santa Maria, a la part inferior, cosa que fa pensar que potser la de Santa Maria era una nova capella feta al s. XIII.

La major part dels vestigis que se n’han conservat són d’estil gòtic. Bona part de les restes d’edificis del costat nord de l’entrada corresponen a les obres fetes durant el s. XV per habilitar-lo com a residència reial. La planta del castell s’adapta, dibuixant una mena de triangle, a la topografia del cim on és situat.

Les restes més antigues conservades són al recinte sobirà, la part encinglerada, on hi ha estructures de planta rectangular, fetes de petits carreus.

A la part inferior del castell es conserva la capella força sencera. Té una nau coberta amb volta de canó i un absis rectangular menys ample que la nau. L’absis té una finestra de doble esqueixada ben alineada amb la que es conserva enfront seu, a la façana oest. Entre la nau i l’absis hi ha dues capelletes laterals fetes mitjançant un buidatge dels murs, que fan 1,5 m d’amplada. La porta, de punt rodó, és al mur del costat sud, al mateix on s’alça el campanar doble de cadireta resseguit per un àbac sota el qual s’obre una finestra d’una esqueixada. Al costat nord hi ha dues finestres

més, probablement posteriors.

En l'actualitat (2009) es porten a terme excavacions i obres de conservació.

La visita només es pot fer, concertant-la amb el Ajuntament de Sant Martí de Centelles.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999

Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2009

+ informació : http://www.smarticentelles.org/ (clicant sobre Patrimoni)

+ fotografies : CastellsCatalans/Centelles

+ informació en PDF : Centelles

Cornellà

Nom del castell: Cornellà

Data de construcció: s. XI-XIII

Municipi: Cornellà de Llobregat

Comarca: Baix Llobregat

Altitud: 26 m

Coordenades: E 422445.5, N 4578659 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 4' 18.29'' Latitud: 41º 21' 13.86'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: situat al centre de la vila i al carrer Mossèn Jacint Verdaguer, ben a prop de l’església i de l’Ajuntament.

Està estratègicament situat al capdamunt d’un petit turó des del qual es té una bona visió del Llobregat en el seu tram final, de Sant Boi a l’altra ribera del riu i antigament, de les principals vies d’accés a la ciutat.

En la documentació dels segles XI - XII es parla d’una torre defensiva «in locum Cornelianus», sense especificar la ubicació.

L’estructura que es conserva avui té el seu origen a finals del segle XIII, principi del XIV, com a centre d’una gran propietat, de la que possiblement foren els primers titulars la familía Cornellà, coneguda també amb el nom de Castellvell.

El castell de Cornellà és de planta quadrada, articulada entorn d’un pati central, amb una torre a cada angle. És construït amb pedra natural, a la base i a les torres, i tapial (terra pastada), a la resta.

1a etapa: del segle XIII fins al XV

A partir de 1202, i fins a mitjan del segle XVII, diferents llinatges de cavallers i burgesos barcelonins, generalment lligats a la casa comtal de Barcelona i a l’expansió mediterrània, van posseir les terres de Cornellà.

Una d’aquestes famílies nobles barcelonines va ser la dels Mallol que, a partir de mitjans del segle XIII reorganitzaren l’explotació agrícola del domini, desenvoluparen una tasca de poblament que donà origen a molts dels masos de la parròquia i edificaren la casa de Cornellà, probablement la primera construcció del castell.

Els elements constructius d’aquesta època (segles XIV i XV) són la planta baixa i les dues torres de la façana principal. El segle XV, durant la Guerra Civil Catalana (1462 -1472) el castell fou confiscat per la Diputació del General i cedit al capità de les seves tropes al Llobregat, que hi instal·là el seu centre d’operacions militars. Possiblement en aquest període l’edifici va ser fortificat, tal com ho corroboren els documents posteriors a la guerra, en què sempre és anomenat com a Torre.

2a etapa: segle XVI

Després de la Guerra Civil Catalana el castell tornà a la família Ribes, darrers propietaris abans del conflicte, que en conservaren la propietat al llarg de tot el segle XVI. Un dels seus membres, Adriana de Ribes, tingué una especial rellevància en la història del castell i de Cornellà.

Fou l’única que establí la seva residència al castell i per tant l’acondicionà com a tal: aixecà la primera planta del castell, construí les escales de pedra del pati, i incorporà la capella familiar de Sant Antoni a l’interior del recinte. Però, també féu algunes intervencions de caràcter estètic, introduint finestres gòtiques als murs més antics, amb la voluntat d’unificar l’estil de la casa-palau.

El castell perdia, així, el seu aspecte de fortalesa per esdevenir una residència senyorial. Els elements militars es conservaren més com a símbol que no pas amb una funció real.

A finals del segle XVI, sabem que la propietat estava arruïnada, amb les terres menjades per les inundacions i molts camps sense conrear.

3a etapa: del segle XVII al XX

A inicis del segle XVII el castell de Cornellà i les seves dependències estaven mig enderrocats quan un membre de la nova noblesa, Baltasar d’Oriol i Marcet, va comprar l’any 1666 la propietat.

El nou propietari formava part de la nova aristocràcia, nascuda i desenvolupada a redós de la burocrácia i fidel executora de la política dels Àustries. Es tractava d’una classe social culta, rica i poderosa, que cercava amb ansietat l’adquisició de dominis senyorials i d’aliances familiars amb membres representants de la vella noblesa d’origen feudal.

La família dels Oriol convertí el castell en una gran casa agrícola, duent a terme una administració rigorosa, establint i posant en conreu les terres i ampliant constantment la propietat. El castell de Cornellà, convertit en una gran casa de pagès, era el centre d’aquesta explotació agrícola.

Durant els segles XVII i XVIII el castell fou ampliat i transformat amb una sèrie d’elements vinculats a la funció agrària de l’edifici: s’aixeca el segon pis, amb la galeria de solana, i es construïren la sitja i el trull d’oli, a la planta baixa de l’edifici, però ja no es va restaurar com a residència.

A principis del segle XX, el castell i les seves propietats van ser embargats judicialment i venuts en pública subhasta per satisfer la demanda dels creditors de la família Via. La major part de les terres van ser comprades per pagesos i petits propietaris de Cornellà, mentre que l’edifici fou adquirit pel masover i fou destinat a edifici agrícola.

Durant aquesta època sembla ser que en un racó del castell vivia un llogater que era borni. Per aquest motiu molts cornellanencs i cornellanenques coneixen l’edifici com a «El castell del Borni».

4a etapa: des del 1992 fins a l’actualitat

L’any 1992 l’Ajuntament de Cornellà adquireix l’edifici amb la intenció de destinarlo a l’ús públic i es fan les primeres obres de consolidació.

La restauració ha mantingut l’estructura original, tot i que en alguns punts ha calgut cimentar de nou perquè la base era insuficient.

La superposició d’elements arquitectònics, estils i materials diferents al llarg dels segles, s’ha pres com un valor cultural més a respectar en un edifici de 700 anys d’antiguitat.

Extret de la web de l’Ajuntament de Cornellà: http://www.cornellaweb.com/patrimoni/historia.asp

Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2009

+ informació en PDF : Cornellà

+ fotografies : CastellsCatalans/Cornellà