dimecres, 28 de novembre del 2007

CLARAMUNT (Anoia)

Geografia i medi natural
Remuntant l’Anoia, i dins el mateix congost de Capellades, format per la Serralada Prelitoral, se situa la Pobla de Claramunt.
Aquesta vila sorgí de l’acull que li dispensà la gran fortalesa que s’alça damunt l’altiu turó situat a 461 metres d’altitud des d’on podem gaudir d’una gran panoràmica que evidencia la seva posició estratègica davant l’esmentat congost, pas i camí ral des de la Conca d’Òdena vers la capital comtal que era Barcelona.

La història
La gran fortalesa ja tenia unes dimensions considerables al segle X havent-hi referències del castell des del 979. Les primeres dades documentals daten del s. XI, quan apareixen els primers senyors de la dinastia Claramunt. Mentre alguns historiadors consideren que es tracta d’una dinastia netament catalana altres creuen que és d’origen franc.
Bernat Amat de Claramunt, mort el 1090, fou conseller del rei Ramon Berenguer I i va participar en la promulgació inicial dels «usatges» de Barcelona.
El 1229, Guillem de Claramunt acompanyà el rei Jaume I el Conqueridor a l’expedició de Mallorca. Durant el segle XII, és coneguda la gran influència de Pere de Claramunt en el desenvolupament econòmic i social del Principat. L’any 1306, Berenguer de Claramunt feu transferència del castell i dels seus dominis a la poderosa casa dels Cardona.
El 1344, Hug Folc II, que fou el darrer vescomte i el primer comte de Cardona, atorgà la carta de repoblació de la Pobla de Claramunt a causa dels greus efectes produïts a la vila per una riada de l’Anoia.
L’any 1653, Catalina Folc d’Aragó i de Còrdova es va unir en matrimoni amb Joan Francesc de la Cerda, vuitè duc de Medinaceli, passant a aquesta casa castellana tots els béns dels Cardona, i entre ells la baronia de la Conca d’Òdena-Claramunt.
El setembre de 1714, coincidint amb la rendició de la ciutat de Barcelona, fou ocupat el castell de Claramunt després de mesos de setge. Les tropes de Felip V destrossaren el que pogueren de les dependències i de l’església, Des d’aleshores el castell restà pràcticament inhabitable.
Els Cardona-Medinaceli nomenaven governadors i procuradors per a recaptar els impostos i governar l’extensa jurisdicció dels dominis del castell (Torre de Claramunt, Carme, Capellades, Vilanova del Camí, Castellolí, Òdena, Orpí, Jorba, Montbui, Rubió, Mediona i Tous). L’aplicació de la justícia civil i criminal de l’antic feu no fou pas fàcil en aquest període. Les presons eren al castell, si bé després foren traslladades a la vila. Les sentències de mort tenien lloc a les «Forques del Grau» situades al vessant contrari de la muntanya dels Mollons, on els penjats eren abandonats del dissabte fins el dilluns en el camí ral a fi de posar en avís la població.

Les Corts de Cadis del 1812 donaren el cop definitiu al que quedava del feudalisme decretant l’abolició dels senyorius; els territorials quedaren configurats com de propietat particular dels titulars, mentre els de caràcter jurisdiccional quedaven incorporats a la corona. Des d’aleshores el castell restà abandonat fins que a partir del 1960 l’Ajuntament i els Amics dels Castells començaren interessar-se per la seva restauració.
L’any 1974 el castell passà a ser propietat de l’Estat i set anys després va ser transferit a la Generalitat i a partir de 1996 l’ajuntament de La Pobla de Claramunt passa a fer-se càrrec de la seva gestió. Actualment el monument pertany al Patrimoni Històric de la Generalitat de Catalunya essent un dels castells més ben restaurats i conservats del país.

L’edifici
El Castell ocupa un perímetre de 5.404 m2 en forma de quadrilàter amb unes notables muralles defensives. El nucli residencial interior, amb grans sales i torres quadrades, ha estat ben restaurat. La torre de l’homenatge és poligonal amb onze cares.
L’església del castell està dedicada a Santa Maria, és d’estil romànic i també ha estat parcialment consolidada després de la destrucció que va patir el 1463. D’aquesta església provenen les imatges romàniques del Sant Crist Vell i de la Mare de Déu de la Llet, que avui són a l’església parroquial de La Pobla de Claramunt.

Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2007

Fotografies de la visita a Claranunt
Informació en PDF: Claramunt

Per visitar el castell:
Trucar al 670.225.516 (guia) o al Ajuntament (93.808.6075) de la Pobla de Claramunt.
Obert de dimecres a diumenge. Dilluns i dimarts tancat, excepte festius.

Més informació : www.anoiaenviu.cat

Ódena (Anoia)

El castell d’Òdena és esmentat des del 986, formà part del comtat de Manresa i pertangué a la família d’Òdena. El 1287 passà a mans dels Cardona i posteriorment esdevingué centre de la baronia de la Conca d’Òdena.
El castell situat en la vila del seu nom i del qual només resta una torre octagonal de la primera línia de defensa, fou enderrocat per ordre de la Generalitat el 1463, durant la Guerra contra Joan II.
La primitiva església parroquial de Sant Pere, dalt el turó, fou substituïda el 1736 per una de nova, també dalt el turó, que fou cremada el 1936 i enderrocada posteriorment; hom n’ha bastit encara una altra, a la part baixa de la població, on s’estén l’eixample. Té com a sufragània la propera església romànica de Sant Miquel, construïda en el segle XI .

més fotografies : CastellsCatalans/Odena
Informació en PDF: Òdena


Castellolí (Anoia)


El castell de Castellolí, està situat a 593 m. d'altitud i a les coordenades N 41º 33' 16'' i E 1º 40' 10'', ben a prop del camí que uneix Igualada i la conca d' Ódena amb Barcelona a través dels Brucs.

Les primeres notícies del castell daten de juliol del 990.

Del recinte encara es conserven importants fragments de muralla, una gran cisterna i dues estances cobertes amb volta de mig punt. En un dels extrems es conserven l'absis guarnit amb bandes lombardes de l'església de St.Vicenç, que fou parroquial fins l' any 1705.

Més fotografies les podeu trobar a: Castellolí
+ Informació en PDF: Castellolí
Posted by Picasa

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Mediona (Anoia)

Mediona es troba situat arran del riu de Bitlles, afluent de l’Anoia, i a una altitud de 400 m, en un indret on predominen les brolles d’estepes amb pi blanc en una zona de vegetació que corresponia al carrascar i les alzines. Hi ha força degradació causada en la major part pels incendis que han tingut lloc en aquesta zona de la Serralada Prelitoral al llarg dels anys.
La seva situació és ben estratègica com ho demostra el lloc on s’alça, just arran del camí que, recorrent el riu de Bitlles, comunicava en temps medievals la plana del Penedès amb les terres més interiors de l’Anoia. El riu forma aquí un congost travessant la serralada, orientada de NE a SW, que connecta el nucli dels Motllons – Turó de l’Avellana (706 m) amb la serra d’Ancosa (944 m) a través de la muntanya del Marquès (on és el castell de Mediona) i la serra del Bolet.
Aquest castell ja és esmentat a la darreria del segle X, essent el centre de la baronia de Mediona, la qual comprenia l’actual terme de Sant Quintí de Mediona. Els primers documents del castell daten ja del 1011.
El castell té una bona extensió i és format per dos recintes consecutius. La part més antiga, i en pitjor estat, és la torre circular, de poca alçada actual, amb rengles d’opus spicatum.
La torre principal, més tardana, fou la residència senyorial i és de planta quadrada, d’uns 10 m de costat amb parets molt gruixudes i tres pisos que es comuniquen per una escala de cargol. A la façana sud hi ha una porta a nivell de sòl i una altra a mig aire amb quatre mènsules. Hi ha finestres sageteres a totes les cares.
En el recinte hi ha una cisterna buidada en la roca i un portal i restes de la muralla  exterior amb una torre quadrada que no conserva sinó una planta. I dins del clos fortificat i hi ha l’església del castell dedicada a Santa Maria; és d’una nau amb volta apuntada gòtica i absis poligonal (segle XIV). En ella és venerat el sant Crist de Mediona. Fou incendiada l’any 1936 essent reconstruïda l’any 1940.
Nota: la informació ha estat aconseguida de la Gran Enciclopèdia Catalana i del llibre Castells Romànics Catalans. Guia. Edicions Mancús, 1989.

Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2007

+ fotografies : Castell de Mediona
* Informació en PDF: Mediona

Montbui (Anoia)

El castell de Montbui es troba situat en una magnífica talaia a 620 m d’altitud, des d’on hi ha una extensa panoràmica de la Conca d’Òdena.
La seva situació és força estratègica pel que fa al control del pas natural que hi ha entre la serra de Miralles (de la qual en forma part) i la d’Ancosa. Aquest castell va ser ubicat a l’extrem est de la serra de Miralles, en la qual hi trobem dos altres castells que acabaven de consolidar l’esmentat pas; l’un al bellmig de la serra, el de Miralles, i l’altre a l’extrem occidental, el de Queralt.
Enfront, mirant al sud, la serra d’Ancosa té altres castells que tenen cura de vigilar aquest pas natural que duu a la conca del Gaià: el de Mediona, el d’Orpí i el de Vilademàger.
Tot el sector de l’Anoia, terra fronterera del comtat d’Osona-Manresa, va ser aprisiat per Guifré el Pelós, però els primers indicis de poblament estable es troben en temps del comte Sunyer (911-47). El castell de Montbui, que inicialment tenia com a sufraganis els castells d’Ocelló, o del Saió, i de Tous, consta com a organitzat l’any 936.
L’any 1614 l’església del poble va ser erigida en parròquia, i Santa Maria va passar a ser-ne sufragània, fins que el 1828 es va convertir en santuari. Les guerres dels segles XIX i XX van malmetre l’edifici. L’any 1954 es va constituir el Patronat de la Tossa, que, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, va rehabilitar el santuari i el castell, on va arranjar una sala per a exposicions i actes diversos, i un petit museu.
Les restes d’aquest castell del s. X  s’alcen, ben visibles, vora l’església, al cim de la Tossa, des d’on obtenim una magnífica vista de tota la conca d’Òdena i les muntanyes que l’envolten.
La planta de la fortalesa és rectangular, amb els angles arrodonits. Els murs tenen uns 2 m de gruix i han estat fets, en gran part, amb un aparell irregular, de petits blocs de pedra només desbastats, units amb un morter de calç. Es troben algunes filades d’opus spicatum, i a la part superior unes filades més regulars, corresponents a una ampliació del s. XI.
L’interior del castell, modificat per les restauracions, s’organitza a partir d’una planta baixa, desdoblada en un rebedor i una sala que és coberta per una volta de mig punt, amb una obertura al centre. El nivell superior immediat queda tancat només per les parets, on podem observar uns forats que segurament devien encabir les bigues dels sostres de fusta. La porta d’entrada original
es troba enlairada al nivell del primer pis, a manera de finestral. L’accés actual es fa per una porta oberta a peu pla, i al costat hi ha una altra de petites dimensions. Aquestes portes, situades a l’est, i les finestres distribuïdes a cada façana acaben en un arc de mig punt.
Nota: escrit extret íntegrament del volum Anoia de les guies de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2007

+ informació en PDF: Tossa de Montbui

dimecres, 26 de setembre del 2007

Mataplana (Ripollès)

El castell de Mataplana no sembla haver estat destinat a una funció estratègica d’un pas important perquè, en lloc d’estar situat prop de la vall del riu Merdàs, vigilant el camí que unia les viles medievals de Ripoll i la Pobla de Lillet, va ser edificat amagat dins la clotada que forma la serra de Montgrony pel seu cantó sud.
Està situat prop del coll de Pla de l’Espluga en el camí que uneix Gombrèn amb la vil de Castellar de n’Hug i quelcom separat del camí que, a través del Pla de la Molina, assoleix el santuari de Sant Pere de Montgrony.
Situat al comtat de Cerdanya, el castell va ser el centre d’una important baronia, encara que inicialment no comprenia un territori gaire gran. El castell tenia una capella, Sant Joan de Mataplana. La història dels dos edificis està estretament lligada a la família Mataplana.
Aquest cognom apareix per primera vegada en un document l’any 1086. L’escrit acredita la concessió que Guillem de Cerdanya va fer a Santa Maria de Lillet, i hi figura la signatura d’Hug de Mataplana.
Per la situació del castell, poc enlairat, i pel fet de ser esmentat sovint com a casal, suposem que la seva funció era més la de residència familiar que no la de vigilància i defensa. De fet, a partir del s. XIV, va deixar d’anomenar-se castell; en la majoria de documents posteriors, és esmentat com a domus.
L’any 1986 van començar les campanyes d’excavacions que van aportar més informació sobre l’antic castell. Les que es van fer entre els anys 1986 i 1990 foren dirigides per M.Riu, J.F.Cabestany i P.Bertran. Fins llavors s’havia cregut que les restes que es feien visibles al turonet que hi ha davant la capella eren les escasses ruïnes que quedaven del castell.
Després de la tasca realitzada l’any 1986, es va fer evident que el que es veia era la part superior d’un gran edifici que era colgat de terra i runa. A partir del 1990 assumeixen la direcció de les excavacions X.Raurich i A.M. Mestre. També es va començar, l’any 1989, a excavar les cases del veïnat de la fortificació.
El castell respon, com a mínim, a dues etapes constructives. Per una banda, és un bon exemple del castell torrassa, típic del s.XII.
Per altra banda, hi podem apreciar el pas d’un castell concentrat cap a una fortificació , organitzada al voltant d’un pati, seguint les formes típiques d’un castell gòtic. Hi ha indicis que ens permeten parlar d’una altra etapa, anterior al s.XII, en què s’hauria construït una torre de planta circular, després enderrocada.
D’acord amb els descobriments de les excavacions, una gran torre de planta rectangular va ser construïda després d’enrunar la circular. Aquesta nova construcció feia 4,5 m d’ample per 16,8 m de llarg a la banda interior.
A peu pla, la coberta de la torre era feta amb volta de canó. A la planta principal, on hi havia la porta al mur est, la coberta era un sostre de fusta. Posteriorment, en una altra etapa constructiva, es va construir un clos ampli, que s’obria a la banda oriental de la torrassa rectangular.
Segurament es van aixecar diverses construccions a l’interior d’aquest pati. Adossades a la cara sud del mur hi hauria hagut les cambres i la quadra. A la cara nord, el forn, el pastador i el magatzem. Sembla que damunt aquestes construccions, fetes a peu pla, hi havia un pis superior, on s’accedia per una escalinata que ha estat descoberta arran de les excavacions. El segon pis probablement s’alçava sobre la torre i al voltant del pati, i hi podia haver les cambres.
La presència d’aquestes noves construccions demostra el pas d’un castell compacte, amb l’estructura típica dels castells del s.XII, a un castell organitzat al voltant d’un pati. Aquesta darrera distribució correspon al tipus de castell característic dels segles XIII i XIV. L’existència d’aquesta segona fase ja s’apuntava amb les primeres excavacions, quan es van trobar elements que componien un arc gòtic.
El veïnat de cases A la banda sud de la construcció hi havia el barri del castell. Les excavacions només han afectat cinc habitacions. N’hi havia moltes altres, algunes més properes a la fortificació i altres més allunyades. Les cases, que eren fetes amb murs de pedra seca i cobertes amb lloses, es construïen aprofitant els graons del relleu.
És possible que tinguessin dos pisos, sobretot si tenim en compte que no s’ha trobat cap obertura a manera de porta a peu pla. Se suposa que en una de les habitacions, la de majors dimensions, es duien a terme tasques de transformació del ferro. Aquest veïnat de cases, segurament construït al final del s.XIII, va passar la seva millor època des del seu origen fins a mitjan s.XIV.
Nota: escrit extret íntegrament del volum El Ripollès de les guies de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny 1999.

Jordi Gironès Vilardebò / setembre de 2007

+ fotografies: Castell de Mataplana
+ informació en PDF: Mataplana

Orís (Osona)

El castell d’Orís es troba situat a una altitud de 744 m i en turó encimbellat molt visible des de la Plana de Vic. La seva situació és molt estratègica i complia una clara missió de salvaguarda en el pas del Ter camí de la vila de Ripoll, tal com feia el veí castell de Torelló, situat pràcticament a la mateixa alçada; des de l’un hom pot veure ben proper l’altre.
L’esbelt turó on és emplaçat correspon a un dels característics turons testimoni que hi ha a la Plana de Vic, formats per margues grisenques, que s’han mantingut dempeus malgrat l’erosió. La major duresa de la seva roca ha permès que es mantingués sense acabar d’enderrocar-se a través d’un procés d’aixaragallament com el de la major d’aquesta plana.
L’entorn geogràfic és dominat per una vegetació escassa a causa de l’aprofitament de la terra per part dels pagesos, restant-ne alguns rodals de roures i algunes alzines.
La notícia més antiga sobre aquest castell data del 914. 
Les guerres esdevingudes des de la remença, finida el 1472, fins a la dels set anys dels segle XIX, han tingut repercussions en aquest castell i han estat la causa de l’actual estat ruinós. Ja en el diccionari de Madoz se’n parla d’ell com a «un castillo antiguo arruinado » (1849).
Antoni Pladevall considera que hi ha almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció: «a l’angle de ponent-migdia s’hi veuen restes de parets i la planta de la capella de Sant Pere, d’època romànica, probablement del segle XII; vers llevant, emparat per un mur gòtic tardà, hi ha una gran cambra, mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben concertat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s’entenen del segle XV al XVII». 
Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum IV de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1973 (segona edició del 1993).

Jordi Gironès Vilardebò / setembre de 2007

+ fotografies : castell d'Orís 
+ informació en PDF: Orís