Lluçà

Nom del castell: Lluçà
Data de construcció: segle X
Municipi: Lluçà
Comarca: Osona
Altitud: 881 m

Coordenades: E 420680.0, N 4656485.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 2' 25.03'' Latitud: 42º 3' 16.47'' (GPS)

Com arribar-hi: situat damunt mateix del  monestir de Santa Maria de Lluçà, s’hi arriba prenent primer una pista vers el nord que du a la masia del castell i des d’ella un corriol arriba al turó on hi ha el castell.

El castell, que donà nom al Lluçanès, és documentat l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Lluçà. El primer membre conegut d’aquesta família és Sunifred de Lluçà, mort el 988. Van ser feudataris dels comtes de Barcelona, pels castells de Lluçà i Merlès, des de mitjan s. XI. Berenguer Sunifred de Lluçà va arribar a ser bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, cosa que va suposar que la família rebés infeudacions. La seva germana Guisla es va casar amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona. La família es va extingir amb Elisenda de Lluçà, casada el 1256 amb Bernat, senyor del castell de Saportella. 

Al s. XIV s’entroncaren amb els Fenollet, vescomtes d’Illa (Rosselló), que van vendre la baronia de Lluçà als Pinós. Després la baronia va passar als Peguera. A partir d’aquest moment les males relacions entre la baronia i els homes de Lluçà van provocar que aquests preferissin dependre de la jurisdicció reial. Això no ho van aconseguir fins al final del S. XV, quan, destruït el castell durant la guerra civil de remença, la baronia es va incorporar a la Corona. 

L’església s’esmenta el 988 quan es va jurar el testament de Sunifred I de Lluçà. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte. Entre els anys 1987 i 1994 va ser restaurada per la Generalitat de Catalunya.

Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n’han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud-oest, adaptant-se, per tant, a la topografia del terreny. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d’una finestra biforada de la qual ha desaparegut la columneta. Les dues estances del costat sud són de planta rectangular, encara que la més petita és gairebé quadrada. La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s’hi poden veure dues portes adovellades de mig punt que porten al pati del castell, i també les restes de quatre finestres. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s’hi accedeix pel sostre, i

les parets són arrebossades i lliscades. 

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.

Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ Fitxa complerta en PDF: castell de Lluçà

+ fotografies: CastellsCatalans/Lluçà

   Video: Castell de Lluçà

Quer

Nom del castell: Quer
Data de construcció: segle XI
Municipi: Prats de Lluçanès
Comarca: Osona
Altitud: 698 m

Coordenades: E 419381.0, N 4650599.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 1' 31.44'' Latitud: 42º 0' 5.162'' (GPS)

Com arribar-hi: el castell està situat al sud-oest de Prats de Lluçanès i ben a prop del seu nucli principal.

La història d’aquest castell va molt lligada a la dels senyors del castell de Lluçà.

El maig del 1056, Ermessendis féu donació al fill Ramon, levita, de tot l’alou dit «Cher», amb els edificis, terres i pertinences. Restava disposat que a la mort de Ramon el successor fos el seu germà Folc o bé els seus fills, en cas de tenir-ne de legítims. Situem que la dama donadora era Ermessendis de Balsareny, esposa de Seniofred II de Lluçà.

El castell del Quer, el nom del qual prové de la gran roca sobre la que s’assenta la torre, de planta circular, que ha assolit els nostres dies pertanyia als senyors de Lluçà i fou una petita jurisdicció a l’extrem de la jurisdicció de Lluçà. 

Vers el 1242, Pere de Lluçà donà el castell del Quer al seu secundogènit, Mir, casat amb Elissendis d’Oló. En Pere d’Oló, fill d’aquest matrimoni, el posseí fins a I’any 1297. Fou, en efecte, Pere d’Oló l’edificador de la capella de Santa Llúcia vers I’any 1275. En el seu testament, dóna a la capella de «Ste. Lucie des Quer», el dret de tasca de pa i vi deIs termes del castell del Quer, per al manteniment del seu culte.

El juny del 1299, Bernat Guillem de Portella, senyor del castell de Lluçà, en retre homenatge de fidelitat al bisbe de Vic (Berenguer) per tots els feus que li tenia, anomena el «Castrum de Quero».

Semblantment, el 8 de maig del 1324 Bernat de Portella, fill i hereu de Bernat Guillem, prestà l’homenatge al prelat.

La torre del castell ha estat restaurada modernament amb no gaire encert, car ha perdut força de la seva ferrenya estructura medieval.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.
Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ fitxa complerta en PDF: castell de Quer
+ fotografies: CastellsCatalans/Quer
   Video: Castell de Quer

Olost

Nom del castell: Olost
Data de construcció: segle X
Municipi: Olost
Comarca: Osona
Altitud: 530 m

Coordenades: E 425076.0, N 4647826.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 5' 40.24'' Latitud: 41º 58' 37.28'' (GPS)

Com arribar-hi: el castell està situat al sud del poble d’Olost i ben a prop del seu nucli principal.

A Olost, l’any 909, el comte Guifré reedificà l’església, que havia romàs per molts anys destruïda pels pagans; això diu l’acta de consagració, falsa o falsejada en diversos punts, però que Ramon d’Abadal i altres historiadors admeten que té un fons de veritat. Hi ha també una referència de l’any anterior, concernent el terme del castell Uristense: «in agacencia de domus Sta. Maria Olostensis in locum ubi dicitur Kavarresa (terme relacionat amb la riera Gavarresa)». Pocs anys més tard, el 920, resta documentada la venda d’una casa «in comitatu Ausona, in castro Uristense, in agacencias de Sancta Maria in villa que vocant Oloste»; el 923, altra venda, de vinyes, «in castro Oristense in agacencias de domos Sancta Maria Olostensis»; el 924, la d’uns molins «in castro Oristensem in agencia de Domo Sta. Maria Olostensis in rio qui vocabulu est Gavarresa»; i el 928, la d’un terreny «in castro Oristicens in agecencia de domum Sancta Maria Olostensis infra fines Garrigosum ».

Bé que ens arriba una notícia, escrita modernament, que tendeix a situar ja en el segle IX l’existència del castell d’Olost, la veritat és que les anteriors informacions, primerenques en la documentació que consultem, asseguren que Olost —i no pas encara el castell d’Olost— depenia del castell d’Oristà.

El 4 de juliol de 1290, Guillem de Peguera, fill de Ramon, cavaller, reté homenatge de fidelitat al bisbe de Vic, pel delme d’Olost i per altres feus que posseïen els seus antecessors; el prelat li dóna la investidura dels feus.

El rei Pere el Cerimoniós va vendre, l’any 1353, el lloc de Tornamira a Ramon Peguera, donzell, senyor d’Olost, i l’any 1400 Guillem d’Olost era sotsveguer del Berguedà.

En el període la «torbació de Catalunya», o sigui en el temps de la lluita de la Generalitat contra el rei Joan II, els remences es refugiaren en aquest castell a l’igual de com ho feren a Torelló i Casserres. Els vigatans es condolien, vers el 1464, que la gent d’armes que amb anterioritat havia estat tramesa per fer desaparèixer uns llocs de refugi, no hagués enderrocat també les tres esmentades forces, des d’on els remences produïen diverses correries.

En la capitulació de Vic feta a Joan II, l’any de l’acabament de la guerra (1472), s’indica que el castell d’Olost havia estat destruït durant el període bèl·lic.

En el segle XVII, «Aulost» figura com propietat «del Rey» i en la sotsvegueria de Lluçanès i és de la dita vegueria de Manresa.

Un document del 1620 dóna fe de la destrucció del castell d’Olost i de l’inici d’obres de restauració fins arribar a l’actualitat en què trobem ja un casal, de bon veure, propietat de l’uròleg doctor Antoni Puigvert.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.

Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ fitxa complerta en PDF: Castell de Olost
+ Fotografies : CastellsCatalans/Olost
+ comentaris: ens ha agradat molt
   Video: castell d'Olost

Castell de Montbui

Nom del castell: Castell de Montbui
Data de construcció: segle X
Municipi: Bigues i Riells
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 532 m

Coordenades: E 431581.3, N 4613010.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 10' 37.36'' Latitud: 41º 39' 50.65'' (GPS)

Com arribar-hi: des de la carretera C-59, just abans d’arribar a la rotonda de Sant Feliu de Codines, girem a la derecha en direcció a la urbanització «Els Saulons d’en Deu» i de seguit trobem una cruïlla on prenem el camí de l’esquerra i després el de la dreta. Continuarem recte per una avinguda bastant llarga, anomenada Avinguda del Castell de Montbui. Al final d’aquesta avinguda trobem la primera corba, on podem aparcar el cotxe a l’esplanada del costat. El castell és al cim del petit turó situat damunt d’aquesta esplanada.

La primera referència del castell és de l’any 987. El 995 fou infeudat a Gombau de Besora, que el deixà a la seva filla Guisla, esposa de Mir Geribert d’Olèrdola. L’actitud insurrecta d’aquest envers els comtes de Barcelona s’acabà amb una sentència de pau el 1059, segons la qual Mir, entre altres indicacions, renunciava al domini directe del castell de Montbui, que va retornar al comte de Barcelona.

Al començament del s. XIII és la família Montbui qui posseïa aquesta fortalesa. El 1240 el domini i la senyoria del castell passaven al bisbe de Barcelona, i el 1290 el bisbe va cedir el castell a Pere Marquès. El 1304 es van fer obres de reconstrucció del castell i a mitjan s. XIV servia com a presó dels clergues de la seu barcelonina.

El 1408 el rei Martí va transferir la baronia de Montbui a Ramon de Torrelles; la possessió d’aquest llinatge prosseguí fins el 1490, any en què la van traspassar als consellers de la ciutat de Barcelona.

El 1714 la baronia es va incorporar a la Corona. El 1883 el castell ja es trobava en ruïnes.

El castell té una planta trapezial, amb el mur nord més ben conservat. Tenia una sala a la banda nord i una cambra coberta —potser una cisterna— al costat oest. Al mur sud hi havia l’entrada principal. L’aparell dels murs, sobretot el del nord, és de pedres molt poc treballades i irregulars, fet que fa pensar en una construcció del s. X, tot i que la distribució interior és pròpia d’un conjunt romànic.

Nota: extret del volum Vallès Occidental i Oriental de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2010


+ fitxa complerta en PDF : Castell de Montbui
+ fotografies: CastellsCatalans/castell de Montbui
   Video: castell de Montbui

Bedorc ( castell de la Ventosa )

Nom del castell: Bedorc o de la Ventosa
Data de construcció: segle X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 333 m

Coordenades: E 394214.4, N 4595422.8 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 43' 53.02'' Latitud: 41º 30' 5.764'' (GPS)

Com arribar-hi: sortint de Piera per la carretera BV-224 en direcció a Masquefa hi ha una rotonda on hi ha un indicador que detalla Castell de la Ventosa. Seguir sempre els indicadors del castell en direcció S.O. travessant urbanitzacions.

El castell, o torre del Bedorc, anomenada castell de la Ventosa, es una edificació del segle X, declarada bé cultural d’interès nacional, forma part de les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall. A manca de més dades, caldria anomenar-la torre del Bedorc (també se n’ha dit castell del Parellada) i és que, en si mateixa, és plena de confusions d’identificació i nomenclatura, i mereix, abans que es faci malbé, un capítol i estudi apart d’aquest resum, per la seva interessant complexitat.

Primers documents escrits

El 1188, en Guerau i n’Arsendis de Bedorg, marit i muller, varen fer donació als monjos de Sant Cugat de la seva fortitudine i l’església de Sant Miquel (avui desapareguda) feta construir per les primeres famílies que trobem documentades els anys 1143 i 1160: les de Bernat Marcucii i de Guillem de Bedorc. No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies algunes de les quals encara resten dretes però molt transformades pel transcurs dels segles: Ca l’Enric, Can Parellada, Ca l’Olivé, Can Ferrer i, molt probablement també, Cal Valls... els propietaris d’aquestes masies ho eren també de terres rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens. En Pere Parellada consta en documents que daten del 1200, exercint com a testimoni de la consagració de l’església de Piera. Els Parellada han mantingut el cognom a través dels temps (la darrera propietària en dur-lo fou Maria Gallego Parellada, que morí a la segona meitat del segle XX).

Autor: Joan Romeu (extret parcialment de web: http://www.elbedorc.com/historia/text.htm)
Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2010

+ informació en PDF: torre del Bedorc
+ fotografies: CastellsCatalans/Bedorc

Freixe

Nom del castell: Freixe
Data de construcció: segle X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 190 m

Coordenades: E 394962.9, N 4593071.3 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 44' 26.77'' Latitud: 41º 28' 49.88'' (GPS)

Com arribar-hi: se segueix la carretera BV-2242ue va de Piera a Sant Sadurní d’Anoia i entre el Km 7 i el 8 cal prendre una pista a l’esquerra que duu al conjunt d’església i castell.

Un document de repoblament de l’any 955 esmenta el lloc de Frexano per una donació del vescomte de Barcelona, i dins del terme del castell de Piera, en la qual es compromet els repobladors a alçar-hi una torre de defensa.

Cap als inicis del segle XII i fins a la fi del XIII hi ha notícies d’una família cognomenada Freixe que n’ocupava la castlania, sota la senyoria de la canònica de Santa Maria de Solsona. Posteriorment va ser sufragània de la parròquia de Santa Maria de Piera, però va passar a dependre de la de Sant Jaume Sesoliveres.

Les restes conservades corresponen al segle XII, i la part més visible és una torre circular adossada a l’església de Sant Nicolau. Està bastida amb còdols irregulars disposats en filades. Va ser restaurada, juntament amb l’església, l’any 1967. Pels voltants de la torre hi ha alguns murs i talussos, d’aparell semblant.

L’església de Sant Nicolau de Freixe (o del Tretzè), que segurament es va bastir en dues etapes entre els segles XI i XII, s’aixeca dalt d’un turó juntament amb les restes de la torre del castell. S’estructura a partir d’una nau que s’uneix, a l’est, a un absis semicircular mitjançant un simple ressalt. La nau és coberta amb una volta peraltada, que tendeix a la forma apuntada, on es veuen les restes de l’encanyissat de la cintra, i una volta d’un quart d’esfera cobreix l’absis.

Nota: extret parcialment del volum Anoia de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 1999.

Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2010

informació complerta en el PDF: Castell de Freixe
+ fotografies: CastellsCatalans/Freixe

Cabrera

Nom del castell: Cabrera
Data de construcció: segle XI
Municipi: Cabrera d’Anoia
Comarca: Anoia
Altitud: 341m
Coordenades: E 391152.0, N 4596741.0 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 41' 40.10'' Latitud: 41º 30' 47.02'' (GPS)

Com arribar-hi: des de Piera seguir la carretera B-224 en direcció a Capellades fins a creuar per damunt la C-15 que va d’Igualada a Vilafranca. Aleshores, i abans d’enfilar la pujada a Capellades, prendre a l’esquerra una carretera que ens hi durà en poca estona.

Documentat en 1051. Situat dalt d’un turó conserva restes romàniques de muralla. El primer senyor va ser el bisbe i vescomte Guilabert de Barcelona, i en arribar l’any 1063 el seu successor, Miró Guilabert, va vendre el castrum Capraria a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i la seva dona Almodis. En aquesta venda també s’hi va incloure l’església de Sancti Salvatoris.

A partir de 1147 el comte barceloní encomana la castlania dels castells d’Apiera i Cabrera al vescomte Guillem de la Guàrdia El 1273 Asbert de Mediona va donar al rei Jaume el Conqueridor el castell d’Altea a canvi del castell de Cabrera, que li cedí en feu. Més tard acabaria recuperant el d’Altea. Quatre anys més tard, Asbert donà de nou el castell d’Altea i el de Vilamajor al rei, aleshores Pere el Gran, el qual a canvi li confirmà el feu del de Cabrera.

L’any 1348 Pere de Tous rebé els feus del castell de Cabrera i lloc de Vallbona i dos anys més tard Pere el Cerimoniós li confirmava la potestat d’aquest castell. Tot i que hi hagué algunes vendes momentànies dels termes del castell, Bernat de Tous recuperà la titularitat i el 1396 aquest noble vengué el castell de Cabrera i el lloc de Vallbona als Cardona. 

A partir de 1483 el lloc pertanyia als Camporrells i finalment va passar a mans dels família del Foixà vers l’any 1550, època en què el castell ja estava en estat força malmès.

Finalment, a finals del segle XVIII hi ha constància que la família Mora era la propietària i va edificar una àmplia residència que ha perdurat conservant-se al portal l’escut dels Cardona.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.

Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2010

+ informació en PDF: Cabrera
+ fotografies: CastellsCatalans/Cabrera