Geltrú

Nom del castell: Geltrú
Data de construcció: XII
Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Altitud: 24 m
Coordenades: E 1.727824 N 41.227007 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Les primeres notícies històriques de la Geltrú, que pertanyia al terme del castell de Ribes, de domini episcopal, daten de la fi del segle X, i l’anomenen Vila Episcopal. Era situada prop del torrent que feia de límit occidental del terme de Ribes amb el de Cubelles, que era de domini del comte.

Vers l’any 1080 s’esmenta el lloc de Guisaltrud, que abans es deia la Bisbal. Els bisbes de Barcelona tenien infeudat el lloc de Ribes, amb els seus annexos de Miralpeix, Sitges i la Geltrú, als descendents de Mir Geribert, que prengueren el cognom de Ribes. Arnau i Ramon de Ribes es disputaren la castlania del castell de la Geltrú i finalment se sotmeteren a l’arbitratge de llur senyor, el bisbe de Barcelona, que la concedí a Arnau, el qual es casà amb Guillema de Banyeres.

Els Ribes tingueren per molts anys el castell de la Geltrú, a la segona meitat del segle XIII posseïren la castlania els Manresa, que primer eren sots-castlans dels Ribes, i, posteriorment, passà a diversos altres llinatges fins que el 1359 els darrers senyors, els Sant Just, vengueren el castell i el terme de la Geltrú al municipi que des del 1359 formava la Geltrú amb Vilanova de Cubelles i Cubelles.

La Geltrú es constituí en consell separat en 1636-47, però des d'aleshores ha restat sempre unida a Vilanova. 

L’important desvetllament artístic i cultural que hi hagué durant el primer terç de segle XX, va fer possible la restauració del gairebé perdut castell de la Geltrú (1920).

L’edifici es una construcció de planta força rectangular de dos pisos i amb un pati central. La façana principal mostra un portal rodó dovellat i quatre finestres constituïdes per dos arcs de mig punt sostinguts per una columna prima. Aquesta façana té l’únic senyal de fortificació de l’edifici, un matacà de defensa de la porta.

Finalment, als anys 90 del segle XX l’edifici va ser restaurat per albergar l’Arxiu Comarcal del Garraf.

Extret del web: www.enciclopedia.cat
Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies. CastellsCatalans/Geltrú
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Geltrú
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Enveja

Nom del castell: Torre d’Enveja (o de Sant Joan)
Data de construcció: XII
Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Altitud: 29 m
Coordenades: E 1.713376 N 41.224795 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades al nord-oest de la vila.

L’indret d’Enveja surt documentat l’any 1278.  Al s.XIV els Castellbisbal posseïen la quadra i la torre d’Enveja, que va ser restaurada diverses vegades, però que ara es troba en bon estat, pero no es accesible.

La torre podria haver estat construïda entre els segles XI i XIII. Té una planta circular i una alçària d’uns 12 m. El gruix dels murs a la part baixa és d’uns 90 cm i disminueix amb l’alçada.

La paret sud té dues portes tapiades: l’una es troba a 2 m del nivell de terra i s’acaba en una llinda plana, i l’altra, probablement la més antiga, s’obre a uns 4 m, coronada per una llinda que té un encaix semicircular a la part inferior que fa d’arc de mig punt. Sembla que a l’interior hi ha una cambra baixa, amb una profunditat d’uns 4 m. A la part superior de l’edifi ci es veuen unes espitlleres.

Per pujar al cim es va construir, segurament en un moment tardà, una escala de cargol. Els paraments són obrats amb pedres poc treballades, disposades més o menys arrenglerades, i en algun sector sembla que formin un opus spicatum.

Extret del volum El Garraf de la Catalunya Romànica de l’Editorial Pòrtic, 1999.
Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Enveja
+ informació en PDF : CastellsCatalans/Torre Enveja
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Cubelles

Nom del castell: Cubelles
Data de construcció: XI
Municipi: Cubelles
Comarca: Garraf
Altitud: 16 m
Coordenades: E 1.67244 N 41.20792 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Sembla que el primer propietari va ser Gombau de Besora qui el va fer construir. Abans de marxar cap a Ispania per combatre als moros,  Gombau de Besora va repartir els seus béns, entre els que hi havia el castell de Cubelles, que va deixar a les seves filles Ermengarda i Ermessenda, tot i que el castell es trobava sota el domini del comte de Barcelona. 

Consta que Gombau de Besora ostentava l’any 1042 la fortalesa, sota el domini superior del comte de Barcelona. El 1056, el lloc estava infeudat a la comtessa Ermessenda, muller del vescomte Ramon Folc I de Cardona. Aquesta l’havia heretat del seu pare, l’esmentat Gombau de Besora. Després d’ella, la propietat va passar a la seva filla, nomenada igualment, Ermessenda, casada amb Deodat Amat de Claramunt. El castell va passar per tant, a formar part del feu dels vescomtes de Cardona.

Anys més tard, el 1119, Ramon Berenguer III va fer ús de la seva autoritat per desposseir el vescomte de Cardona, Bernat Amat, dels castells de Tamarit i Cubelles, en considerar que havia abandonat la seva guarda i custòdia. En el seu lloc els va infeudar als seus fidels Fortuny i la seva muller, Beatriu, pares adoptius del deposat vescomte. Malgrat això, el castell va seguir dins l’òrbita de la família vescomtal de Cardona que, finalment, el 26 de gener de 1229, i després de nombroses disputes, va signar una concòrdia

davant el rei Jaume I, per la que feia cessió de l’esmentat castell de Cubelles, a més del de Tamarit, Montoliu, Codony, i la quadra de Vespella, a Guillem de Claramunt. Només un any més tard, aquest noble moriria, i les propietats recentment adquirides van ser repartides entre el seu fi ll Ponç

de Cervera, i la seva germana Guilleuma. Va correspondre al fill hereu la possessió de Cubelles.

Era el 12 de juny de 1288, quan el rei Alfons va vendre el castell a Gispert de Castellet, per la quantitat de 30.000 sous. La venda va originar un litigi atès que els habitants de Cubelles no van acceptar la seva alienació de la corona, però van haver de ser un cop més ells mateixos, qui lliuressin al rei aquesta mateixa quantitat per tal que el monarca pogués tornar a adquirir la propietat de Bernat de Castellet, hereu de l’esmentat Gispert.

A partir de mitjan s. XV, es van anar produint canvis en la possessió del lloc, com a conseqüència de la situació política del moment. Així l’any 1459, apareix esmentat per primera vegada, el nom del ciutadà de Barcelona, Joan Boscà, en relació al castell.

El 30 octubre d'aquell any, el rei Joan el Sense Fe (1458–1474) mitjançant una reial ordre donada des de l’Aljafería de Saragossa, va posar sota la seva especial protecció el castell de Cubelles, amb la seva barbacana que es trobava derruïda.

La propietat va ser lliurada al fill del Joan Boscà. La família Boscà s’havia destacat pel suport donat al rei Joan II, motiu pel qual aquest li recompensava amb l’entrega del castell.

Si durant la guerra contra Joan II algunes velles  fortaleses encara van ser utilitzades per algun dels dos bàndols en les seves empreses militars, a partir d’aquell moment van perdre, definitivament, aquesta funció. El fet es va accelerar, encara més, després de la unió de la corona catalana a la castellana amb el casament de Ferran el Catòlic amb la reina de Castella, Isabel. A partir d’aquell moment el castell de Cubelles, com va passar amb molts d'altres, apareix a la documentació com una propietat senyorial que, malgrat mantenir els

seus drets territorials, va anar perdent els privilegis jurisdiccionals que no es podien mantenir al costat d'unes viles reials amb un règim municipal cada cop més ben configurat.

Durant el segle XIV va mantenir els seus drets la família Castellbisbal. Després d'algunes altres alienacions, finalment en el segle XVII passa a pertànyer als Llupià, marquesos d'Alfarràs fins a l’actualitat. Aquest castell habitat presenta una gran torre rectangular adossada. En 1675 es va portar a terme una gran reforma dirigida per Fra Josep de la Concepció.

Avui es troba en bon estat i en rehabilitació. De propietat municipal, acull l’oficina de turisme de la població.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cubelles

Jordi Gironès / desembre de 2012

+ fotografies: Castellscatalans/Cubelles

+ informació en PDF : Castellscatalans/Cubelles

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Ribes o Bell-lloc

Nom del castell: Ribes o Bell-lloc
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Pere de Ribes
Comarca: Garraf
Altitud: 49 m
Coordenades: E 1.764157 N 41.259233 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a ponent del nucli urbà.

La notícia documental més antiga que tenim del lloc de Ribes es correspon a la carta de franqueses de l’any 990, atorgada per bisbe Vives de Barcelona per a repoblar el terme del Castell de Bell-lloc o de Ribes. El castell de Ribes va formar part del terme d’Olèrdola fins a finals del segle XI.

Tot i així, qui tenia la jurisdicció del castell era el bisbe de Barcelona. L’any 1029, Ermengarda de Barcelona, fi lla de Borrell II, n'era propietària. El seu fi ll, Folc, va retornar el castell al bisbe Guislabert, després de diversos anys d'enfrontaments per la seva possessió.

No serà fi ns a l’any 1129 que els senyors del castell passaran a denominar-se Ribes; Arnau, fi ll de Ramon Mir, ja signarà com a Arnau de Ribes. Un cop adquirit el castell, aquest jurarà fi delitat al bisbe de Barcelona. L’any 1269 s’institueixen els “Síndics de la Universitat del Castell i terme de Ribes”, en què dos caps de casa són escollits per administrar el castell.

L’últim senyor del llinatge dels Ribes va ser Jaume de Ribes, que l’any 1389 va cedir el castell amb tots els drets i jurisdiccions al bisbe de Ribes. Tot seguit, el castell és concedit per Pere el Cerimoniós a Bernat de Fortià. En morir el monarca, Joan I torna a cedir el castell al bisbat de Barcelona, fins que l’any 1620 el bisbe de Barcelona l’atorga al Comú de Ribes, a canvi de dos capons i sis diners anuals. El terme de Ribes estarà en possessió del bisbat fins a la desamortització de Mendizábal.

L’any 1648, en plena Guerra dels Segadors, el terme va ser dominat per les tropes de Felip IV, que més tard van allotjar-se en diverses cases ribetanes., el mateix va succeir durant la Guerra de Successió. La supressió de les institucions existents va suposar que la Universitat fos constituïda de nou per cinc regidors escollits per la Reial Audiència. A partir d'aquest moment, el municipi va passar a denominar-se San Pedro de Ribas.

Durant l’any 1936, la Generalitat de Catalunya va declarar que el terme s’havia de denominar Sant Pere de Ribes, tot i que l’any següent, a petició de l’Ajuntament, va aprovar que s’anomenés Ribes del Penedès.

Extret de la memòria Mapa de patrimoni cultural de Sant Pere de Ribes editada per la Diputació de Barcelona, març de 2011.

Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Ribes

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ribes

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Clarà

Nom del castell: Clarà
Data de construcció: segle X
Municipi: Moià
Comarca: Bages
Altitud: 816 m
Coordenades: E 423706, N 4630426.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 02° 04' 48.8" Latitud: 41°49' 12.7" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: des de la vila de Moià cal prendre la carretera N-141C en direcció a Calders i Manresa i just al final de les darreres cases de la vila surt una pista forestal que duu a la masia Coromines, situada sota el vessant nord del castell i des d'on s’hi pot pujar mitjançant un corriol.

Les primeres notícies documentals, del 912, es refereixen al castell anomenant-lo de Moià, però poc temps després apareixia com de Clarà. Tenia la funció de defensa del terme de Moià, si bé els senyors no tenien el domini de la ciutat, ja que era un alou comtal.

Juntament amb altres castells, formà part del dot de la comtessa Ermessenda de Carcassona. El domini eminent era del comte de Barcelona, i el primer feudatari conegut fou el senescal Amat Elderic, que va jurar fidelitat a la comtessa Almondis entre el 1057 i el 1058. El 1136 apareix com a feudatari el senescal Guillem Ramon de Montcada i, entrat el s. XIII, el rei Jaume I el va permutar al bisbe de Vic. La castlania va passar per dues famílies, primer els Gallifa i després els Rocafort. El seu estat actual és totalment ruïnós.

L’element més remarcable de les nombroses restes d'aquest castell del s. XI és la torre mestra, que domina tot el conjunt. Es tracta d'una torre cilíndrica, amb 6,8 m de diàmetre exterior, un gruix de parets de 2,05 m i una alçada actual de 4,9 m. La corona una cúpula de pedra, mig esfondrada, com la resta de la construcció. L’aparell és de carreus de mida mitjana escantonats a cops de martell i disposats a trencajunts en filades horitzontals força regulars. L’aparell de la cúpula és més barroer, amb pedres sense treballar, posades de forma irregular, si bé es poden veure una sèrie de filades concèntriques que es van empetitint fins a tancar-se. 

Les altres construccions que formaven el castell s’estenen al voltant de la torre mestra. Cap a l’oest hi ha una cisterna de planta circular, d'uns 3 m de diàmetre, construïda amb blocs de pedra més petits que els de la torre, però més ben escairats, disposats en filades horitzontals. Als altres costats de la torre hi ha un conjunt d'estances que formaven la resta de dependències del castell. Cap a l’oest, es poden distingir dues estances de planta trapezoïdal. Les situades a la banda sud consten de dos habitacles. 

Nota: extret del volum El Bages de la Catalunya Romànica d'Editorial Pòrtic - 2002
Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Clarà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Clarà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Talamanca

Nom del castell: Talamanca
Data de construcció: X
Municipi: Talamanca
Comarca: Bages
Altitud: 560 m
Coordenades: E 1.975909 N 41.739389 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat dins del nucli urbà de Talamanca

Tot i que s’han trobat restes d'un jaciment ibèric, la primera notícia documentada és de l’any 960, quan el comte Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, féu donació d'unes terres, cases i terrenys en el terme del castell de Talamanca.

Amb les invasions sarraïnes (711-715), el Bages s’havia despoblat quasi totalment, i no fou fins a les repoblacions fetes pels comtes Borrell d'Osona (799-820) i Guifré el Pelós (878-897) que camperols provinents del nord s'instal·laren al voltant de castells i esglésies buscant la doble protecció militar i espiritual.

Aquesta devia ser també la funció del castell de Talamanca, el qual és esmentat per primera vegada l’any 967, i de l’església de Santa Maria de Talamanca, que és esmentada ja el 1038. Entre l’església i el castell s’edificaren cases que passarien a formar el poble de Talamanca.

A finals del segle XII el domini feudal del castell de Talamanca passà a mans dels Talamanca, nissaga que va lligada a la història del poble durant tota l’edat mitjana i que s’inicià amb Bernat de Talamanca i la seva muller Dolça (1186-1209). Els Talamanca foren amos i senyors de tot el terme.

A partir de mitjan segle XIV, començà la decadència dels Talamanca, coincidint amb els estralls que causà la pesta negra i els mals usos al camp.  Els Talamanca s’entroncaren llavors amb d'altres famílies, com els Planella (1675), els Eimeric o Aymerich i, finalment, al segle XVIII, el castell passà a mans dels marquesos de Castellbell.

A l’àrea del municipi compresa entre el poble i el serrat de Mussarra tingué lloc, entre els dies 13 i 14 d’agost de 1714, la batalla de Talamanca, entre els austriacistes, a les ordres del marquès del Poal, i els borbònics, dirigits pel Conde de Montemar.

Aquest episodi de la Guerra de Successió fou l’últim èxit dels austriacistes a Catalunya, abans de les capitulacions finals de Barcelona i Cardona durant el mes de setembre següent.

Del castell  primitiu actualment en resta un tros de torre rodona amb merlets restaurada i modificada, i restes de murs de defensa que envolten l’edifici principal. L’edifici fou pràcticament refet després de ser destruït el segle XVIII, al llarg de les represàlies de Felip V contra els que participaren a la guerra de Successió. Aleshores va ser desmantellat i convertit en un casal fortificat.

El 1976 la família Yoldi va comprar el castell i  avui, segueix sent la propietària. Gràcies a l’acord entre aquesta família, l’Ajuntament i l’Associació d'Amics pel Desenvolupament de Talamanca el castell ja es pot visitar i conèixer a través del Centre d'interpretació la Batalla de Talamanca.

Informació extreta dels webs:

• ca.wikipedia.org/wiki/Talamanca
• ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Talamanca
• Més informació al web: www.castelldetalamanca.cat/web/guest/el-castell

Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Talamanca
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Talamanca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellnou de Bages

Nom del castell: Castellnou
Data de construcció: XI
Municipi: Castellnou de Bages
Comarca: Bages
Altitud: 624 m
Coordenades: E 1.830034 N 41.851020 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: després d'accedir al nucli habitat de Castellnou de Bages cal seguir la carretera vers el nord i passar la Figuerola, i abans d'arribar al Serrat dels Cellers (on acaba l’asfaltat) s’ha de prendre una pista que es desvia a l’esquerra que s’ha de seguir fins a situar-se sota el Serrat de la Torre on hi ha la torre del Castellnou. S’hi puja per la pista de la dreta.

El nom de Castell Nou prové del fet que no fou construït fi ns al s.XI. Més que un castell, era una zona de guaita que prevenia dels atacs enemics.

Comprenia el terme de Castellnou i el del Buc. Aquest últim terme apareix documentat ja al 952 i no hi tenia castell, ja que prop seu s’erigia el d'Or. Aquest, però, fou destruït per Almansor el 999 i no es va reedificar.

El 1001 ja apareix el Castell Nou dins el terme de Buc. 

Va ser domini feudal dels Balsareny i passà per testament a la neboda del comte, Guisla, casada amb el vescomte de Barcelona Udalard II. Quedava, així, lligat al vescomtat de Barcelona.

El 1246 apareix ja com a possessió del rei Jaume I, que el permutà al bisbe de Vic per diverses propietats a València. Els bisbes el van unir en una sola baronia juntament amb el d'Artés i el de Sallent, mantenint, però, la separació dels termes.

Es tracta d'una construcció defensiva del s.XI, l’única resta significativa de la qual és la torre de defensa. Té forma cilíndrica i s’enlaira fins als 12 metres, malgrat que ara es troba mig esberlada a partir del segon nivell.

Aquesta construcció era força robusta, i les parets inferiors tenien un gruix de 2,45 m. L’interior de la torre era molt reduït i quedava dividit en tres nivells per mitjà de desgruixaments dels murs.  No queda cap vestigi de la porta d'accés, que es devia obrir a l’est, a l’altura del segon nivell.

Al voltant de la torre es conserven vestigis d'una construcció rectangular i de murs, probablement de contenció.

Informació extreta del volum El Bages de la Catalunya Romànic de l’Editorial Pòrtic, gener de 2002.
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Castellnou
+ informació en PDF: CastellsCatalans/CastellnouBages
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat