El castell de Mataplana no sembla haver estat destinat a una funció estratègica d’un pas important perquè, en lloc d’estar situat prop de la vall del riu Merdàs, vigilant el camí que unia les viles medievals de Ripoll i la Pobla de Lillet, va ser edificat amagat dins la clotada que forma la serra de Montgrony pel seu cantó sud.
Està situat prop del coll de Pla de l’Espluga en el camí que uneix Gombrèn amb la vil de Castellar de n’Hug i quelcom separat del camí que, a través del Pla de la Molina, assoleix el santuari de Sant Pere de Montgrony.
Situat al comtat de Cerdanya, el castell va ser el centre d’una important baronia, encara que inicialment no comprenia un territori gaire gran. El castell tenia una capella, Sant Joan de Mataplana. La història dels dos edificis està estretament lligada a la família Mataplana.
Aquest cognom apareix per primera vegada en un document l’any 1086. L’escrit acredita la concessió que Guillem de Cerdanya va fer a Santa Maria de Lillet, i hi figura la signatura d’Hug de Mataplana.
Per la situació del castell, poc enlairat, i pel fet de ser esmentat sovint com a casal, suposem que la seva funció era més la de residència familiar que no la de vigilància i defensa. De fet, a partir del s. XIV, va deixar d’anomenar-se castell; en la majoria de documents posteriors, és esmentat com a domus.
L’any 1986 van començar les campanyes d’excavacions que van aportar més informació sobre l’antic castell. Les que es van fer entre els anys 1986 i 1990 foren dirigides per M.Riu, J.F.Cabestany i P.Bertran. Fins llavors s’havia cregut que les restes que es feien visibles al turonet que hi ha davant la capella eren les escasses ruïnes que quedaven del castell.
Després de la tasca realitzada l’any 1986, es va fer evident que el que es veia era la part superior d’un gran edifici que era colgat de terra i runa. A partir del 1990 assumeixen la direcció de les excavacions X.Raurich i A.M. Mestre. També es va començar, l’any 1989, a excavar les cases del veïnat de la fortificació.
El castell respon, com a mínim, a dues etapes constructives. Per una banda, és un bon exemple del castell torrassa, típic del s.XII.
Per altra banda, hi podem apreciar el pas d’un castell concentrat cap a una fortificació , organitzada al voltant d’un pati, seguint les formes típiques d’un castell gòtic. Hi ha indicis que ens permeten parlar d’una altra etapa, anterior al s.XII, en què s’hauria construït una torre de planta circular, després enderrocada.
D’acord amb els descobriments de les excavacions, una gran torre de planta rectangular va ser construïda després d’enrunar la circular. Aquesta nova construcció feia 4,5 m d’ample per 16,8 m de llarg a la banda interior.
A peu pla, la coberta de la torre era feta amb volta de canó. A la planta principal, on hi havia la porta al mur est, la coberta era un sostre de fusta. Posteriorment, en una altra etapa constructiva, es va construir un clos ampli, que s’obria a la banda oriental de la torrassa rectangular.
Segurament es van aixecar diverses construccions a l’interior d’aquest pati. Adossades a la cara sud del mur hi hauria hagut les cambres i la quadra. A la cara nord, el forn, el pastador i el magatzem. Sembla que damunt aquestes construccions, fetes a peu pla, hi havia un pis superior, on s’accedia per una escalinata que ha estat descoberta arran de les excavacions. El segon pis probablement s’alçava sobre la torre i al voltant del pati, i hi podia haver les cambres.
La presència d’aquestes noves construccions demostra el pas d’un castell compacte, amb l’estructura típica dels castells del s.XII, a un castell organitzat al voltant d’un pati. Aquesta darrera distribució correspon al tipus de castell característic dels segles XIII i XIV. L’existència d’aquesta segona fase ja s’apuntava amb les primeres excavacions, quan es van trobar elements que componien un arc gòtic.
El veïnat de cases A la banda sud de la construcció hi havia el barri del castell. Les excavacions només han afectat cinc habitacions. N’hi havia moltes altres, algunes més properes a la fortificació i altres més allunyades. Les cases, que eren fetes amb murs de pedra seca i cobertes amb lloses, es construïen aprofitant els graons del relleu.
És possible que tinguessin dos pisos, sobretot si tenim en compte que no s’ha trobat cap obertura a manera de porta a peu pla. Se suposa que en una de les habitacions, la de majors dimensions, es duien a terme tasques de transformació del ferro. Aquest veïnat de cases, segurament construït al final del s.XIII, va passar la seva millor època des del seu origen fins a mitjan s.XIV.
Nota: escrit extret íntegrament del volum El Ripollès de les guies de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / setembre de 2007
