dijous, 10 de desembre del 2009

Olèrdola

Nom del castell: Olèrdola
Data de construcció: segle X
Municipi: Olèrdola
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 320 m
Coordenades: E 392064.5, N 4573492 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 42' 34.4" Latitud: 41°18' 13.8"  ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: des de Vilafranca del Penedès cal prendre la C-15 en direcció a Vilanova i la Geltrú i passat el nucli de Sant Miquel d’Olèrdola   s’agafa la BV-2443 que s’enfila fins a Olèrdola.

Prop de mil anys després de l’ocupació romana, al temps de la reconquesta del país enfront dels musulmans, Olèrdola anava a acomplir un important paper en el dispositiu repoblador del comtat de Barcelona per la seva part meridional. Contribuïa a això la seva situació dominant del Penedès i de l’antiga via romana que continuava utilitzant-se per a comunicar els comtats de la Catalunya Vella amb el que aleshores es deia Espanya, o sia, les terres ocupades per l’Islam. En efecte, l’antiquíssim camí havia estat restaurat pels governadors francs i se’l coneixia amb els noms de strata francisca o calciata franchisca que els documents testimonien que passava per les proximitats d’Olèrdola.
Després de la mort de Carlemany (814), les lluites entre els seus descendents i, després, entre carolingis i capets que es disputaven el tron franc fan que es relaxin les relacions dels nostres avantpassats amb aquells sobirans nominals i que, entre els pobladors de la Marca, estranys a aquells problemes successoris i amb característiques sòcio-econòmiques diferents a les del regne franc, sorgeixi una consciència diferencial que els comtes representen assumint la sobirania del país amb tant d’esforç reconquerit. Aquesta realitat històrica se sol simbolitzar en la figura del comte Guifré el Pilós (865-898), unificador dels comtats de Barcelona, Ausona, Girona, Cerdanya, Conflent, Besalú i Urgell. Els setanta-cinc anys que seguiren després de la mort del comte Guifré, artífex de la repoblació de la Catalunya central, veieren la consolidació de les fronteres dintre d’una línia de fortaleses —la marca pròpiament dita, ja que el nom amb el qualificatiu d’hispànica també s’utilitzava per a designar totes les terres catalanes reconquerides— que només amb uns petits avanços havia de mantenir-se durant molt de temps.
En temps del govern del comte Borrell II (mort el 992), a la segona meitat del segle X, la línia de la Marca començava a la costa i al Penedès amb els castells de Calders, Albinyana, Santa Oliva, Olèrdola, Domenys, Castellví de la Marca, Sant Martí Sarroca, saltant després cap a la conca del riu Anoia, comtat i diòcesi d’Ausona, amb els castells de Mediona, Miralles, Montbui, Òdena, Roqueta, Queralt, Tous i els de Clariana i Calaf, aquests dos darrers ja mirant cap a les terres del Segre i enllaçant amb el castell de Llor i la ciutat fortificada de Guissona als límits meridionals del Comtat d’Urgell. Existia cap al sud una faixa deshabitada fins a trobar la terra de moros.
Topònims com Castellví de la Marca, Montbrió de la Marca i d’altres són vestigis d’aquesta línia divisòria que existí durant més de dos segles crucials en la història de Catalunya. En efecte, des de la primera instal·lació dels cristians en castells al sud del Llobregat fins a l’ocupació de Tarragona (1117) transcorren més de dos-cents anys. Les expedicions contra Tarragona i Tortosa de començaments del segle IX —dues d’elles dirigides cap a l’any 810 per Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany— fan suposar l’existència d’algunes bases de suport utilitzades esporàdicament.
Han arribat fins a nosaltres nombroses notícies de la fortalesa olerdolana durant els segles X i XI. La més antiga és un document de l’any 911, en el que ja es parla de l’urbs Olerdulae, que com a tal degué tenir una església. D’aquest edifici religiós, d’arquitectura mossàrab, se’ns conserva l’absis, amb la seva entrada amb arc de ferradura. No coneixem amb exactitud la seva advocació, encara que hem de suposar que era dedicada a Sant Miquel, tal com fou en temps posteriors.
Un altre document ens diu que el comte Sunyer I de Barcelona (912-954), l’any 929, edificà un castell a les ruïnes de la ciutat d’Olèrdola, al mateix temps que erigia en aquest lloc una església dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel i a l’apòstol Sant Pere. Aquest temple fou consagrat pel bisbe de Barcelona, Teuderic, uns anys després. Aquesta segona església s’ha conservat en part a la testera de l’església romànica del segle XII que ha arribat fins a nosaltres.
La fortalesa patí, en diverses ocasions, les entrades dels moros. L’any 985, degué patir l’expedició d’Almansor, que saquejà el pla de Barcelona, la pròpia capital i la comarca del Vallès. És indubtable que a les destruccions causades correspon la restauració patrocinada pel bisbe Vivas, i que d’ella ens queden part dels murs del que després serà església romànica del segle XII.
Entorn de l’any 1000, la repoblació de la comarca del Penedès es va consolidant, amb Olèrdola amb rang de capital. Així veiem que, entre les deu úniques ciutats catalanes que citen les fonts de l’època, es troba l’urbs Olerdulae. Aquesta categoria li confirmà la concessió de franquícies i privilegis, semblants als dels ciutadans de Barcelona, que l’any 1025 li atorguen el comte Berenguer Ramon el Corbat i la seva esposa Sanxa. En la colonització del territori prengueren part important els monjos de Sant Cugat del Vallès, que arribaren a tenir possessions en el mateix turó d’Olèrdola i durant el segle XI estimularen la instal·lació de famílies en el pla amb la corresponent construcció de torres. En el seu testament de l’any 1032 aquell comte deixà al seu fill Sanç-Berenguer la zona fronterera de la part meridional del seu comtat, des del Llobregat fins a la terra dels moros, amb capital a Olèrdola i sota la sobirania del seu germà gran, Ramon Berenguer I el Vell.
A causa dels privilegis obtinguts i de la capitalitat política que ostentava, a mitjan segle XI el poblat olerdolà deuria contenir una població bastant considerable per a l’època. Els seus habitants freqüentaven l’església romànica de finals del segle X (a la que correspon la part baixa dels murs de l’església.
La gran invasió almoràvit de l’any 1108, que potser començà el 1107, devastà tot el Església romànica del segle XII. Fou la darrera de les incursions musulmanes en territori català i causà una nova destrucció d’Olèrdola. La retirada dels invasors permeté la ràpida restauració de les fortificacions i de l’església.
En aquests anys inicials del segle XII havia començat ja la decadència de la fortalesa olerdolana, que s’anomena simplement «castell», encara que es treballava a l’església, ja que l’any 1127 es deixa en un testament una certa quantitat de diner per a la seva obra. En el vell camí de Barcelona a Tarragona —la calçada—, en una posició equidistant entre ambdues ciutats, des de l’any 1000 aproximadament, existia la Torre Dela, citada en els documents a partir de 1065. Entorn seu es va formar un nucli de població, la vila franca, anomenada també francza i franquedes que heretà els privilegis d’Olèrdola i que, a finals del segle XII, ja era pràcticament la Vilafranca capital del Penedès.
Durant els segles XII i XIII el castell d’Olèrdola és una possessió secundària dels senyors de Sant Martí Sarroca, descendents de Mir Geribert. Però de la depauperació del lloc parla el fet que en el fogatjament de 1365-1370 figura amb una població irrisòria que segurament no arribava al centenar d’habitants. Amb tot, durant les guerres del segle XV, encara per la Diputació, es considerava el castell d’Olèrdola fort e defenedor a quina gent se vulla, cosa que els jurats de Vilafranca potser amb raó, havien posat en dubte.
En el segle XVII encara es tenia com a lloc del senyor Rei.

Text extret del llibre Olèrdola. Guia Itinerària escrit per Eduardo Ripoll Perelló, corresponent a l’apartat dedicat a la història medieval. Editat l’any 1977 per la Diputació de Barcelona.
Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Olérdola
 + informació en PDF :  Olèrdola

dijous, 12 de novembre del 2009

Prades

Nom del castell: vila murallada de Prades
Data de construcció: segle XII
Municipi: Prades
Comarca: Baix Camp
Altitud: 951 m
Coordenades: E 331718.5, N 4575295 (ED50 UTM 31N). Longitud: 00° 59' 18.8" Latitud: 41°18' 35.0" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 i aleshores pujar a Prades des de Vimbodí per Vilanova de Prades, si bé també s’hi pot pujar des de l’Espluga de Francolí.

Per començar amb aquesta breu història es fa referència als orígens, en els quals els àrabs van construir diferents edificacions al voltant de l’any 1090, de les quals destaquen el Castell de Siurana i les Muralles de Prades.
Aquestes fortificacions però, van servir de ben poc, ja que l’any 1153 van anar a parar en mans de Ramon Berenguer III. No va ser fins al 1159 que Ramon Berenguer IV atorgà als pradencs una carta de població, on donava el dret de la lliure construcció i utilització dels prats i dels boscos, de l’anomenada antigament muntanya de Siurana.
Al 1170 expulsava definitivament als sarraïns, i es a principis de 1200, quan Prades va viure un moment de prosperitat sota el mandat de Jaume I, fet que es manifesta amb un mercat de bestiar molt important (celebraven més de quatre fires a l’any).
Més endavant, al 1215, Prades, finalment, es convertí en capital del comtat de Prades.

El 6 de maig de 1324, Jaume II posà a Ramon Berenguer en possessió de comte i senyor de les terres i les muntanyes de Prades. L’11 de març de 1341, Ramon Berenguer canvià amb el seu germà Pere el comtat d’Empúries pel de Prades. Al 1339, el comte Ramon Berenguer I cedí a la seva muller, Maria de Xèrica, Prades i altres localitats, però ella hi renuncià dos anys més tard.

Després de Pere I, el comtat passa al seu fill Joan I i d’aquest a la seva néta, Joana, que més tard es casà amb Joan Ramon Folc II de Cardona (així doncs, queden vinculades dos cases, la de Prades i la de Cardona). Més tard, Joana de Cardona dóna el sí a Alfons d’Aragó i finalment, un segle més tard, la tretzena comtessa, Catalina d’Aragó Folc de Cardona, s’uneix amb Juan de la Cerdà, que residia a Sevilla i s’endugué allà l’arxiu del comtat.

A continuació, amb la finalitat d’acabar les muralles, l’any 1408, Martí l’Humà retingué durant quatre anys el pa, el vi i la carn i dotze anys més tard, Alfons el Magnànim donà permís a Bernat d’Olms per explotar les mines de ferro trobades al municipi. El comtat de Prades va donar suport a Joan II en la seva guerra; al municipi hi havia una caserna general.

Al 1645, els síndics del comtat de Prades revelen els maltractaments comesos per part dels soldats francesos, però la població va manifestar-se contra les tropes franceses. Tot i així no hi van haver solucions fins que el governador de Tarragona va començar una campanya per conquerir el municipi de Prades.

Al 1718, durant la guerra de successió, era impossible defensar-se i el castell va ser totalment enderrocat. A partir del S. XVIII, Prades anà perdent el paper de capital comarcal, tot i que el seu mercat encara era potent. A l’època contemporània, Prades aconsegueix 1.090 habitants (és el màxim en què arriba la població).
La vila fou cremada altre cop el juliol de 1874 en mans dels liberals que ocupaven Prades; el 26 de febrer la van assetjar.

El S. XX, va estar condicionat per la fil·loxera. Tot i això, la fira ramadera de Sant Bartomeu encara és viva. Al 1925 s’hi conreava vímet, per a la cristalleria i al 1946 s’hi creà la cooperativa agrícola de Prades.
Cap a 1977, la vila de Prades va quedar-se una mica buida ja que la ramaderia i l’agricultura, que havien estat la base del sosteniment del poble, començaven a decréixer per diverses causes i això va obligar a molts dels joves del poble a marxar cap a la capital per poder buscar una feina estable. Per tot això, Prades té actualment 580 habitants sensats i, l’Ajuntament l’està encaminant cap al Turisme.

BREU HISTÒRIA DEL POBLE (fragment extret del treball cedit per Anna Roca sobre «Estudi de la duresa de l’aigua de les fonts de Prades» - 2n. Batxillerat - 2002).
Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ informació en PDF :  Prades
+ Fotografies : CastellsCatalans/Prades

Montblanc

Nom del castell: vila murallada de Montblanc
Data de construcció: segle XII
Municipi: Montblanc
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 341 m
Coordenades: E 346356.5, N 4582400 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 09' 41.5" Latitud: 41° 22' 35.8" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 amb sortida al mateix Montblanc.

Els homes primitius Al paleolític, la zona de muntanya del terme de Montblanc ja estava habitada.
Entre els segles IV i I aC al Pla de Santa Bàrbara hi hagué un poblat iber. També s’han trobat assentaments romans datats entre els segles II aC i II dC.
Els segles X i XI, durant el període de reconquesta, torna a haver-hi nuclis de població després de segles d’abandó.
Cap al 1080 es crea un primer nucli de població anomenat Duesaigües prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera. Esdevé un assentament definitiu cap al 1150, un cop acabada la reconquesta.
Ramon Berenguer IV, el 1155, lliura la primera carta de població i nomena batlle Pere Berenguer de Vilafranca. Canvia el topònim per Vila-salva (vila salvada d’impostos), ja que volia afavorir el seu desenvolupament. Entre els privilegis de Vila-salva cal esmentar una extensa jurisdicció, l’exempció de pagament de cens i usatges i l’ús franc de dos elements cabdals per al progrés econòmic: els derivats del bosc (llenya per a la construcció i per a la llar) i les aigües (agricultura, indústria del lli i el cànem, molins).
Com que Vila-salva estava sota l’amenaça de les crescudes dels rius Anguera i Francolí i en una zona aclotada difícil de defensar, Alfons I ordenà a Pere Berenguer el trasllat de Vila-salva cap al turó del Pla de Santa Bàrbara. Es volia una vila forta a mig camí de Tarragona i Lleida, i amb una situació estratègica.
La vila es va passar a anomenar Montblanc per la manca de vegetació del tossal on s’ubicà el primer nucli de població. La nova carta de població, l’atorgà Alfons I el febrer de 1163 i implicà el canvi d’ubicació de la vila, tot respectant tots els drets concedits a la primera carta de població.
El creixement i l’esplendor (s. XII - XIV) El 1170 ja apareix documentat el castell al cim del turó i una mica més avall la primitiva església romànica de Santa Maria.
Durant el segle XII tindrà lloc la constitució del municipi, la fundació de l’Estudi Major i de les Escrivanies Reials, etc. Montblanc esdevingué cap de vegueria i es convertí en centre administratiu, politicomilitar i religiós d’una extensa contrada, i en una de les importants viles del sud de Catalunya. L’activitat principal dels seus habitants era l’agricultura, encara que hi abundaven els menestrals (entre els quals destacaven els drapers).
En aquesta època es començaren les obres dels principals monuments de la vila: de l’església de Sant Miquel, dels convents de Sant Francesc, de la Serra i de la Mercè, i de l’hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. I també d’alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa. Es poblà el call jueu vora el carrer Riber que, amb el pas dels anys, adquiriria una gran importància econòmica i comercial.
La vila arribà a la màxima esplendor durant la primera meitat del segle XIV quan es consolidà com una població amb un pes polític important, amb una dinàmica socioeconòmica remarcable. Esdevindria la setena ciutat de Catalunya. Se celebraren quatre vegades Corts Generals i es creà el Ducat de Montblanc (1387).
En el segle XIV es continuaren les obres ja endegades i s’iniciaren les més emblemàtiques de la vila com són: el recinte emmurallat i l’església gòtica de Santa Maria. També es construïren l’església-hospital de Sant Marçal i el Palau Alenyà.
Durant la segona meitat del segle XIV la vila entrà en un llarg període de decadència. Un seguit d’epidèmies i males collites van ser el preludi de tres centúries de recessió.
A les pestes i males collites s’uniren a finals del segle XV les guerres de Joan II contra la Generalitat. La població patí un gran descens, les cases abandonades caigueren, les muralles quedaren en molt mal estat i Montblanc esdevingué un poble mig enrunat.
Tot i això es van anar acabant edificacions que estaven començades i es va fer el Palau del Castlà (representant militar del rei). Al segle XVI hi hagué una lleu revifada i es va construir el cos sobresortit del casal dels Desclergue, es va restaurar el pont Vell i s’aixecà el claustre de l’Hospital.
Durant la Guerra dels Segadors (segle XVII) es destruí part de la muralla, la façana de l’església de Santa Maria i es cremaren els arxius. Es van patir múltiples, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic.
El redreçament (s. XVIII - XIX) Malgrat els estralls de la guerra de Successió, amb més saqueigs a la vila, i alguna altra epidèmia, riuades i males collites, el segle XVIII comportà el redreçament de Montblanc gràcies al desenvolupament agrícola.
Durant la segona meitat de la divuitena centúria es visqué una veritable explosió demogràfica. Arriben molts nouvinguts i la població creix prop d’un 300%. Això implica que s’edifiqués una altra vegada: s’alçaren tercers pisos, es recuperaren vells immobles en runes, es construí en horts i a tocar de la muralla, etc.
Les comunicacions van afavorir el desenvolupament econòmic del segle XIX, ja que facilitaren les transaccions comercials. S’obriren les carreteres del coll de Lilla (1821) i de Reus (1843) i, finalment, arribà el ferrocarril (1863).
El terme de Montblanc aconseguí el màxim històric de població el 1860 amb 6.628 habitants durant el període anomenat de la Febre d’Or.
Entre 1873 i 1880 es va construir la carretera transversal (actual carrer de la muralla de Santa Tecla), que substituirà el carrer Major com a zona de trànsit i provocarà un nou desenvolupament urbanístic. Es crearan nous serveis com l’enllumenat a gas, la construcció de les primeres voreres, una mínima xarxa de clavegueram, fonts públiques, un nou cementiri, etc.
A partir del 1885-86 els preus del vi van començar a decaure i s’inicià un altre període de convulsions socials, preludi del greu sotrac que provocà la irrupció de la fil·loxera el 1893, la qual matà la vinya i empobrí de cop tota la població, ja que l’economia girava entorn la vinya, el vi i els seus derivats. Montblanc se sumeix en una profunda crisi econòmica i demogràfica, de la qual no es començarà a recuperar fins 70 anys més tard.

Al començament del segle XX s’intentà pal·liar la crisi a través del cooperativisme, però la Guerra Civil espanyola provocà un nou estancament. L’any 1947 Montblanc és declarat Conjunt Monumental i Artístic i s’inicià la lenta restauració dels seus monuments.
Ja a la dècada dels seixanta hi hagué una recuperació industrial i cultural que provocà un lent augment de població després d’haver arribat a un mínim de 4.421 habitants l’any 1950.
La instal·lació de diverses indústries a la dècada dels setanta va comportar un progressiu creixement demogràfic i també una expansió urbanística que provocà una pèrdua de població del nucli antic.
A la vegada, amb la recuperació de les institucions democràtiques, el municipi va poder emprendre amb força la restauració dels monuments de la vila. A més, la societat civil, molt activa, ha fet que en el camp cultural, lúdic i festiu Montblanc hagi esdevingut tot un referent a tenir en compte.
Actualment, Montblanc és la capital de la Conca de Barberà i té 6.480 habitants. És el centre comercial, industrial i de serveis de la comarca.

Text extret del web: http://www.montblancmedieval.cat/index.php
Jordi Gironès Vilardebò /Novembre de 2009

+ formacip en PDF : Montblanc

Milmanda

Nom del castell: Milmanda
Data de construcció: segle XII
Municipi: Vimbodí i Poblet
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 453 m
Coordenades: E 339149.5, N 4584877 (ED50UTM 31N). Longitud: 01° 04' 29.1" Latitud: 41° 23' 51.0" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: situat entre l’Espluga de Francolí i Vimbodí, s’hi accedeix des de l’Espluga per un trencall a la dreta de la carretera que va a Poblet.
Aquest castell ja és esmentat des de l’any 1148 i actualment pertany al terme municipal de Vimbodí (Conca de Barberà).
Es troba situat a només 2 quilòmetres de Poblet arran del Francolí i en una zona planera emplaçada entre les poblacions de Vimbodí i L’Espluga de Francolí.
El fet d’haver estat construït tan a prop de Poblet va determinar de seguit el seu ús que ja l’any 1163 fou adquirit pel monestir per dedicar-lo a granja.
Posteriorment, els abats van ordenar reedificar-lo i ampliar-lo en diverses ocasions (1316-1348 i 1564-83), fins que a principis del segle XVII l’abat Felip Genovès el convertí en un casal residencial amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs.
Aquest castell sempre ha estat un castellpalau i mai no va tenir gaire importància estratègica com a castell defensiu o de «marca » perquè els darrers reductes sarraïns, ben propers, de les muntanyes de Prades i Siurana van ser conquerits l’any 1153.
Després de la desamortització restà abandonat i s’anà enrunant fins que arribat el segle XX l’empresa de vins Torres adquirí el castell i les seves terres fent que avui es pugui visitar.

Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ nformació en PDF : Milmanda

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Tona

Nom del castell: Tona
Data de construcció: segle IX
Municipi: Tona
Comarca: Osona
Altitud: 701 m
Coordenades: E 435725.5, N 4634052.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 13' 28.36'' Latitud: 41º 51' 14.11'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: una pista forestal hi puja des del barri de ponent de Tona (640 m).

El senyoriu feudal del castell de Tona comprenia tot l’actual terme municipal de Tona i la parròquia de Sant Cugat de Gavadons.
La primera notícia històrica del castell i de l’església situada al seu costat data de l’any 889, quan es va consagrar l’església.
L’any 1107 Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va infeudar el castell al comte Bernat de Besalú, casat amb la seva filla Ximena. Però la manca de fills del matrimoni va fer que el castell tornés a mans del casal de Barcelona. No se sap ben bé quins van ser els feudataris del castell. En un document del 1073 es menciona Arnau de Tona com a vicari i batlle del castell de Tona. A partir del s. XII, els documents presenten la família dels Montcada com a senyors feudals del castell.
L’any 1202 el rei Pere el Catòlic proclama Guillem de Montcada senyor del feu de Tona.
Al final del mateix segle el castell torna a mans directes del casal de Barcelona. A mitjan s.XIV, quan es va crear el comtat d’Osona, Pere el Cerimoniós va cedir la jurisdicció del castell al vescomte Bernat III de Cabrera, però aquest noble va caure aviat en desgràcia i el castell passà de nou a la Corona.
AI principi del s. XV, el rei Martí l’Humà va concedir un règim municipal als habitants del terme del castell, convertint-los així en ciutadans de Barcelona. L’any 1446 el Conestable de Portugal va fer enderrocar el castell, ja que era un important bastió durant la guerra remença, però els consellers de Vic s’hi van negar. L’any 1972 s’hi van fer prospeccions arqueològiques per determinar els orígens d’aquesta construcció.

L’església documentada al s. IX va ser substituïda per una construcció romànica on al principi del s. XIV eren venerats sant Andreu, la Santa Creu i sant Valentí. Durant els ss. XVI i XVII s’hi van fer reformes afegint-hi capelles laterals, el campanar i un pòrtic renaixentista.
Les dificultats d’accés, però, per a arribar en aquest temple van fer que al s. XVIII el culte es traslladés a Santa Maria del Barri. L’any 1943 es van fer excavacions arqueològiques que portaren a la llum estructures de l’antiga església del s. IX, tombes antropomorfes, monedes, alguna fíbula, fragments de recipients de vidre i un capitell preromànic, entre d’altres, tot plegat conservat al museu de Tona. Durant els anys 1985 i 1986 s’hi van tornar a fer excavacions arqueològiques i el 1988 la Generalitat de Catalunya la va restaurar.

Dedicada a sant Andreu, es conserva molt millor que el castell. És un edifici característic de l’arquitectura llombarda que ha estat datat de la primera meitat del s.XI. Té una sola nau
capçada a l’est per un absis semicircular. La coberta de l’edifici és de lloses. L’absis, decorat
per arcuacions cegues entre bandes llombardes, té tres finestres de doble esqueixada, una de les quals, tapada pel cos del campanar, no es pot veure des de l’exterior.
La mateixa decoració de l’absis es repeteix als urs del nord, on s’alternen grups de dues
arcuacions entre lesenes, i al del sud, agrupades en sèries de dos i tres, i que mostra també dues finestres de doble esqueixada. A la façana oest hi ha grups de dues arcuacions cegues entre lesenes que s’adapten a la forma de la coberta i, a més, s’hi obre una finestra, ben centrada, en forma de creu. El portal, de mig punt i grans dovelles, és situat al mur sud, on també hi havia l’anterior portal però més desplaçat cap a ponent.
A l’interior podem apreciar la coberta de canó de forma irregular a causa dels murs, que estan doblats interiorment. La capella de l’esquerra de la nau ha estat coberta amb una volta apuntada, mentre que la capella de l’altra banda té una volta de creueria i, al costat, el campanar de torre de planta rectangular.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2009

+fotografies: CastellsCatalans/Tona
+ informació en PDF : Tona

Taradell

Nom del castell: Taradell (o de can Boix)
Data de construcció: segle IX
Municipi: Taradell
Comarca: Osona
Altitud: 803 m
Coordenades: E 442853.5, N 4635267.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 2º 18' 37.05'' Latitud: 41º 51' 55.48'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix entre 3/4 d’hora i 1 hora mitjançant el camí senyalitzat com a PRC- 42 (marques grogues i blanques) que surt en direcció S.E. des de Taradell. També s’hi pot acostar a través d’una pista forestal que va al mas Grau (S.E. de Taradell).

El castell de Taradell –o de la Popa– es troba situat a una altitud de 803 metres dins d’un marc paisatgístic característic dels entorns de la comarca d’Osona, amb camps de conreu i masies voltat de pinedes. Es troba al sud-est de la població i era el centre d’un terme dilatat que anava del pont del Gurri, a Vic, fins a la Creu de Matagalls.

El castell també ha estat popularment conegut com castell de Can Boix per trobarse proper a la casa d’aquest nom. Es troba en un cim enlairat i encinglerat damunt d’un estrat rocallós constituït per gresos i argiles, sota del qual hi ha diverses balmes.
És documentat des del 893, i dins el seu territori es formaren les quatre parròquies de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Santa Maria de Vilalleons, documentades totes al llarg del segle X.
El primer membre d’aquest llinatge va ser Ató de Taradell. El seu fill Bermon de Taradell vivia en el lloc l’any 1033. El fill d’aquest, Pere de Taradell, va ser succeït pel seu fill Berenguer de Taradell. Al seu torn, aquest cedeix les seves possessions a la seva filla Tiburgueta de Taradell.
L’any 1165, els Taradell es van enllaçar amb els Vilademany pel casament de Tiburgueta de Taradell (última del seu llinatge) amb Pere de Vilademany, passant les propietats a favor dels seus fills. El castell passà per successives aliances als Cruïlles (1500), Perapertusa (1619), Bournonville (1650) i després als comtes d’Aranda (1721) i ducs d’Híxar (1790), que serien senyors i barons de Taradell fins al 1812.

A partir del segle XVI, va perdre tot valor estratègic quan es va construir la torre de la Plaça (1550) a la vila de Taradell. A causa d’això es va anar abandonant i durant una part del segle XVI consta com una masoveria. Del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat.

Del castell en resten encara murs importants, els quals han estat recentment consolidats.

Jordi Gironès / octubre de 2009

+ informació en PDF : Taradell

Sant Martí de Centelles

Nom del castell: Sant Martí de Centelles
Data de construcció: segle IX
Municipi: Sant Martí Centelles
Comarca: Osona
Altitud: 876 m
Coordenades: E 434167.57, N 4624700.34 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 12' 24.54'' Latitud: 41º 46' 10.44'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix per dos camins. L’un des de l’església de Sant Martí de Centelles (724 m) mitjançant un corriol costerut, i l’altre a través d’un corriol planer que surt des de la pista que puja de Centelles a la Rovira de Cerdans, una mica abans d’arribar a aquesta masia.

El castell i la seva església, originàriament anomenats de Sant Esteve, són esmentats l’any 898 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, feta pel bisbe de Vic, Gotmar. El seu domini segurament pertanyia als comtes de Barcelona.
L’any 1041 consta documentat Guadall I de Centelles, el qual prengué el cognom d’una vila situada als peus del castell on ara hi ha la parròquia de Sant Martí de Centelles i on hi havia la casa forta, protegida pel monestir de Santa Maria de l’Estany, on residia aquesta família.
El primer Centelles que està documentat com a senyor del castell de Sant Esteve és Bernat II de Centelles l’any 1242. Aquesta família va participar, servint amb les armes, en les empreses dels reis catalans. Així, Pere el Cerimoniós va tenir com a majordom Gilabert de Centelles.
Durant el s. XV el castell va ser ocupat pels partidaris del rei Joan II i una part va quedar enderrocada. Posteriorment va ser reparat i ampliat, entre els anys 1465 i 1466, per transformar-lo en residència del rei Pere el Conestable de Portugal de manera que en les obres del castell van intervenir alguns artistes que també treballaven al palau reial de Barcelona.
S’hi van posar vidrieres, es van decorar pictòricament els sostres i es va preparar una cambra reial. A la part del sud resten estructures conegudes amb el nom de Casa del Moro, on es pot veure l’escut de Bonfill de Judice, que va tenir el domini del castell entre els anys 1469 i 1472. Acabada la guerra, l’any 1472, els Centelles van recuperar la possessió del castell i van continuar les obres.
Els Centelles van deixar de viure al castell per traslladar-se a la vila de Santa Coloma de Vinyoles, que és l’actual municipi de Centelles.
Van conservar, però, el títol de senyors o barons de Centelles. L’any 1599, el rei d’Espanya Felip III va crear el comtat de Centelles. La decadència del castell va començar al s. XVIII, amb la guerra de Successió, però es va precipitar durant el s. XIX, perquè durant les guerres carlines s’hi va instal·lar un escamot que va fer volar les parets. Al final d’aquest segle els Centelles traslladaren les peces de valor que s’hi conservaven.
Durant el s. XIII es va canviar el titular de l’església, sant Esteve per Santa Maria. De tota manera alguns documents parlen de Sant Esteve, a la part superior del castell, i de Santa Maria, a la part inferior, cosa que fa pensar que potser la de Santa Maria era una nova capella feta al s. XIII.
La major part dels vestigis que se n’han conservat són d’estil gòtic. Bona part de les restes d’edificis del costat nord de l’entrada corresponen a les obres fetes durant el s. XV per habilitar-lo com a residència reial. La planta del castell s’adapta, dibuixant una mena de triangle, a la topografia del cim on és situat.
Les restes més antigues conservades són al recinte sobirà, la part encinglerada, on hi ha estructures de planta rectangular, fetes de petits carreus.

A la part inferior del castell es conserva la capella força sencera. Té una nau coberta amb volta de canó i un absis rectangular menys ample que la nau. L’absis té una finestra de doble esqueixada ben alineada amb la que es conserva enfront seu, a la façana oest. Entre la nau i l’absis hi ha dues capelletes laterals fetes mitjançant un buidatge dels murs, que fan 1,5 m d’amplada. La porta, de punt rodó, és al mur del costat sud, al mateix on s’alça el campanar doble de cadireta resseguit per un àbac sota el qual s’obre una finestra d’una esqueixada. Al costat nord hi ha dues finestres
més, probablement posteriors.

En l'actualitat (2009) es porten a terme excavacions i obres de conservació.
La visita només es pot fer, concertant-la amb el Ajuntament de Sant Martí de Centelles.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2009

+ informació : http://www.smarticentelles.org/ (clicant sobre Patrimoni)
+ informació en PDF : Centelles