dimarts, 5 d’octubre del 2010

Castell de Montbui

Nom del castell: Castell de Montbui
Data de construcció: segle X
Municipi: Bigues i Riells
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 532 m
Coordenades: E 431581.3, N 4613010.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 10' 37.36'' Latitud: 41º 39' 50.65'' (GPS)
Com arribar-hi: des de la carretera C-59, just abans d’arribar a la rotonda de Sant Feliu de Codines, girem a la derecha en direcció a la urbanització «Els Saulons d’en Deu» i de seguit trobem una cruïlla on prenem el camí de l’esquerra i després el de la dreta. Continuarem recte per una avinguda bastant llarga, anomenada Avinguda del Castell de Montbui. Al final d’aquesta avinguda trobem la primera corba, on podem aparcar el cotxe a l’esplanada del costat. El castell és al cim del petit turó situat damunt d’aquesta esplanada.

La primera referència del castell és de l’any 987. El 995 fou infeudat a Gombau de Besora, que el deixà a la seva filla Guisla, esposa de Mir Geribert d’Olèrdola. L’actitud insurrecta d’aquest envers els comtes de Barcelona s’acabà amb una sentència de pau el 1059, segons la qual Mir, entre altres indicacions, renunciava al domini directe del castell de Montbui, que va retornar al comte de Barcelona.
Al començament del s. XIII és la família Montbui qui posseïa aquesta fortalesa. El 1240 el domini i la senyoria del castell passaven al bisbe de Barcelona, i el 1290 el bisbe va cedir el castell a Pere Marquès. El 1304 es van fer obres de reconstrucció del castell i a mitjan s. XIV servia com a presó dels clergues de la seu barcelonina.
El 1408 el rei Martí va transferir la baronia de Montbui a Ramon de Torrelles; la possessió d’aquest llinatge prosseguí fins el 1490, any en què la van traspassar als consellers de la ciutat de Barcelona.
El 1714 la baronia es va incorporar a la Corona. El 1883 el castell ja es trobava en ruïnes.

El castell té una planta trapezial, amb el mur nord més ben conservat. Tenia una sala a la banda nord i una cambra coberta —potser una cisterna— al costat oest. Al mur sud hi havia l’entrada principal. L’aparell dels murs, sobretot el del nord, és de pedres molt poc treballades i irregulars, fet que fa pensar en una construcció del s. X, tot i que la distribució interior és pròpia d’un conjunt romànic.

Nota: extret del volum Vallès Occidental i Oriental de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2010


+ fitxa complerta en PDF : Castell de Montbui
+ fotografies: CastellsCatalans/castell de Montbui
   Video: castell de Montbui

dijous, 10 de juny del 2010

Bedorc ( castell de la Ventosa )

Nom del castell: Bedorc o de la Ventosa
Data de construcció: segle X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 333 m
Coordenades: E 394214.4, N 4595422.8 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 43' 53.02'' Latitud: 41º 30' 5.764'' (GPS)
Com arribar-hi: sortint de Piera per la carretera BV-224 en direcció a Masquefa hi ha una rotonda on hi ha un indicador que detalla Castell de la Ventosa. Seguir sempre els indicadors del castell en direcció S.O. travessant urbanitzacions.

El castell, o torre del Bedorc, anomenada castell de la Ventosa, es una edificació del segle X, declarada bé cultural d’interès nacional, forma part de les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall. A manca de més dades, caldria anomenar-la torre del Bedorc (també se n’ha dit castell del Parellada) i és que, en si mateixa, és plena de confusions d’identificació i nomenclatura, i mereix, abans que es faci malbé, un capítol i estudi apart d’aquest resum, per la seva interessant complexitat.

Primers documents escrits
El 1188, en Guerau i n’Arsendis de Bedorg, marit i muller, varen fer donació als monjos de Sant Cugat de la seva fortitudine i l’església de Sant Miquel (avui desapareguda) feta construir per les primeres famílies que trobem documentades els anys 1143 i 1160: les de Bernat Marcucii i de Guillem de Bedorc. No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies algunes de les quals encara resten dretes però molt transformades pel transcurs dels segles: Ca l’Enric, Can Parellada, Ca l’Olivé, Can Ferrer i, molt probablement també, Cal Valls... els propietaris d’aquestes masies ho eren també de terres rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens. En Pere Parellada consta en documents que daten del 1200, exercint com a testimoni de la consagració de l’església de Piera. Els Parellada han mantingut el cognom a través dels temps (la darrera propietària en dur-lo fou Maria Gallego Parellada, que morí a la segona meitat del segle XX).

Autor: Joan Romeu (extret parcialment de web: http://www.elbedorc.com/historia/text.htm)
Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2010

+ informació en PDF: torre del Bedorc
+ fotografies: CastellsCatalans/Bedorc

Freixe

Nom del castell: Freixe
Data de construcció: segle X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 190 m
Coordenades: E 394962.9, N 4593071.3 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 44' 26.77'' Latitud: 41º 28' 49.88'' (GPS)
Com arribar-hi: se segueix la carretera BV-2242ue va de Piera a Sant Sadurní d’Anoia i entre el Km 7 i el 8 cal prendre una pista a l’esquerra que duu al conjunt d’església i castell.

Un document de repoblament de l’any 955 esmenta el lloc de Frexano per una donació del vescomte de Barcelona, i dins del terme del castell de Piera, en la qual es compromet els repobladors a alçar-hi una torre de defensa.
Cap als inicis del segle XII i fins a la fi del XIII hi ha notícies d’una família cognomenada Freixe que n’ocupava la castlania, sota la senyoria de la canònica de Santa Maria de Solsona. Posteriorment va ser sufragània de la parròquia de Santa Maria de Piera, però va passar a dependre de la de Sant Jaume Sesoliveres.
Les restes conservades corresponen al segle XII, i la part més visible és una torre circular adossada a l’església de Sant Nicolau. Està bastida amb còdols irregulars disposats en filades. Va ser restaurada, juntament amb l’església, l’any 1967. Pels voltants de la torre hi ha alguns murs i talussos, d’aparell semblant.

L’església de Sant Nicolau de Freixe (o del Tretzè), que segurament es va bastir en dues etapes entre els segles XI i XII, s’aixeca dalt d’un turó juntament amb les restes de la torre del castell. S’estructura a partir d’una nau que s’uneix, a l’est, a un absis semicircular mitjançant un simple ressalt. La nau és coberta amb una volta peraltada, que tendeix a la forma apuntada, on es veuen les restes de l’encanyissat de la cintra, i una volta d’un quart d’esfera cobreix l’absis.

Nota: extret parcialment del volum Anoia de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2010

informació complerta en el PDF: Castell de Freixe
+ fotografies: CastellsCatalans/Freixe

Cabrera

Nom del castell: Cabrera
Data de construcció: segle XI
Municipi: Cabrera d’Anoia
Comarca: Anoia
Altitud: 341m
Coordenades: E 391152.0, N 4596741.0 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 41' 40.10'' Latitud: 41º 30' 47.02'' (GPS)
Com arribar-hi: des de Piera seguir la carretera B-224 en direcció a Capellades fins a creuar per damunt la C-15 que va d’Igualada a Vilafranca. Aleshores, i abans d’enfilar la pujada a Capellades, prendre a l’esquerra una carretera que ens hi durà en poca estona.

Documentat en 1051. Situat dalt d’un turó conserva restes romàniques de muralla. El primer senyor va ser el bisbe i vescomte Guilabert de Barcelona, i en arribar l’any 1063 el seu successor, Miró Guilabert, va vendre el castrum Capraria a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i la seva dona Almodis. En aquesta venda també s’hi va incloure l’església de Sancti Salvatoris.
A partir de 1147 el comte barceloní encomana la castlania dels castells d’Apiera i Cabrera al vescomte Guillem de la Guàrdia El 1273 Asbert de Mediona va donar al rei Jaume el Conqueridor el castell d’Altea a canvi del castell de Cabrera, que li cedí en feu. Més tard acabaria recuperant el d’Altea. Quatre anys més tard, Asbert donà de nou el castell d’Altea i el de Vilamajor al rei, aleshores Pere el Gran, el qual a canvi li confirmà el feu del de Cabrera.
L’any 1348 Pere de Tous rebé els feus del castell de Cabrera i lloc de Vallbona i dos anys més tard Pere el Cerimoniós li confirmava la potestat d’aquest castell. Tot i que hi hagué algunes vendes momentànies dels termes del castell, Bernat de Tous recuperà la titularitat i el 1396 aquest noble vengué el castell de Cabrera i el lloc de Vallbona als Cardona. 
A partir de 1483 el lloc pertanyia als Camporrells i finalment va passar a mans dels família del Foixà vers l’any 1550, època en què el castell ja estava en estat força malmès.
Finalment, a finals del segle XVIII hi ha constància que la família Mora era la propietària i va edificar una àmplia residència que ha perdurat conservant-se al portal l’escut dels Cardona.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2010

+ informació en PDF: Cabrera
+ fotografies: CastellsCatalans/Cabrera

dijous, 20 de maig del 2010

Peníscola

Nom del castell: Peníscola
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Peníscola
Comarca: Baix Maestrat del País Valencià
Altitud: 67 m
Coordenades: Latitud 40° 21'' 31.83'' i longitud 0º 24' 29.02''
Com arribar-hi: situat al costat de la mateixa vila de Peníscola.
El castell està situat en el punt més elevat del penyal de Peníscola sobre el  qual s’assenta la localitat de Peníscola (Baix Maestrat), que envolta la fortalesa.
L’espai que ocupa l’actual fortalesa correspon a l’anterior castell o alcassaba andalusina, que probablement ja havia estat construïda sobre fortificacions anteriors. La fama d’inexpugnable d’aquest castell quedà confirmada amb el fracàs de Jaume I davant dels seus murs el 1225. Durant la conquesta de València, Jaume I simplement evità la fortalesa, que se li acabà rendint amb un pacte de capitulació el 1233.
El castell de Peníscola respon a un model de fortalesa–convent creat a Terra Santa i difós als països de l’antiga Corona d’Aragó per l’ordre del Temple, que ja l’havia assajat al castell de Miravet a mitjan segle XII.

El castell de Peníscola té planta heptagonal, inscrita en un quadrat imperfecte per l’E, i reforçada amb torres quadrangulars en cinc dels seus costats, més amples i fortes les que donen al N. Està construït en un estil romànic de transició, amb els espais coberts amb volta de canó sovint lleugerament apuntada, i amb carreus molt ben tallats. La porta d’accés està situada al S, entre dues torres; sobre la porta hi ha un fris amb els escuts heràldics de l’ordre del Temple i dels seus dirigents que n’iniciaren la construcció (que es repeteix sobre la porta de la capella). Davant la porta original del castell hi ha un petit baluard construït en el segle XVI.
El conjunt interior està repartit en dues plantes. La planta inferior té diferents estances d’ús militar distribuïdes al voltant d’un espai central cobert (el pati d’armes és al pis superior):
dependències per al cos de guàrdia, cisterna, cavallerisses, celler, habitacles, magatzem (conegut com sala del Conclave), presó i sala d’armes. La planta noble, modificada en temps del Papa Luna per convertir el conjunt en un castell–palau residencial, conté el palau pontifici, la sala dita del Comanador, la capella dels templers i les cuines o banys, construccions arrenglerades al N i a l’O dels murs de la fortalesa i al voltant d’un ampli pati d’armes que actualment s’obre cap a l’E amb una gran terrassa per haver desaparegut els antics habitatges i dormitori dels templers com a conseqüència dels bombardeigs efectuats des del mar. El palau pontifici pròpiament dit està situat a l’extrem SO del pati i conserva diferents estances, entre les quals la que suposadament allotjà l’estudi o biblioteca papal, sobre la porta de la qual hi ha l’escut del pontífex. Al pati, vora la sala del Comanador i la capella, hi havia hagut una galeria coberta, segurament de fusta, de la que només resten els permòdols de les bigues en els murs. A l’exterior del mur oriental, una escala tallada a la roca del penyal permetia embarcar i desembarcar.
Pertany al patrimoni de l’estat, que el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1931. Des de 1957 és administrat per la Diputació Provincial de Castelló, que l’ha restaurat i netejat, eliminant les construccions que hi havien estat afegides en èpoques més recents i reconstruint els merlets de la terrassa superior. Es conserva en molt bon estat, fins al punt de constituir un dels millors exemples supervivents d’arquitectura militar medieval al País Valencià i el castell templer més ben conservat dels Països Catalans i, sens dubte, un dels més ben conservats d’Occident. Es destina a usos turístics i culturals.

Text extret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Peníscola
Jordi Gironès i Vilardebò / Maig de 2010

+ informació en PDF: castell de Peniscola

dimecres, 19 de maig del 2010

Morella

Nom del castell: Morella
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Morella
Comarca: Els Ports del País Valencià
Altitud: 1.073 m
Coordenades: Latitud 40° 37'' 10.87'' i longitud 0º 6' 6.27''
Com arribar-hi: accés des de Vinaròs per la carretera nacional 232.
El castell de Morella és un castell-fortalesa d’origen musulmà situat  estratègicament sobre un penyal a 1.073 m d’alçària.
El lloc presenta ocupació des d’època ibèrica. Des d’aleshores ha estat un enclavament important en diferents
confrontaments armats. El seu caràcter inexpugnable permeté que només fos vulnerat dues voltes, a causa d’una traïció en la Reconquesta i per una infiltració de Cabrera a través d’un excusat de la muralla durant les Guerres Carlines.
Després que Cabrera va entrar a la fortalesa, aquesta es convertí en una de les places fortes dels carlins i base del seu exèrcit.
El 1839 l’enginyer prussià Von Radhen el reestructurà per tal d’incorporar els nous avenços defensius de l’època. Un any després sofrí grans desperfectes a causa del bombardeig d’Espartero, que encertà una de les bombes en el polvorí del castell.
El castell de Morella fou també una plaça forta en la Guerra de la Independència. Segons conta la llegenda, la líder morellana Josefa Bosch, la Pardala, fou penjada per l’exèrcit francès des d’una de les torres del castell com a represàlia per la seva dura resistència en aquesta guerra. En honor seu s’anomena a aquesta torre la Torre de la Pardala.
La muralla de Morella disposa de 14 torres defensives, entre les quals cal destacar la Torre del Pantó, documentada des del segle XV. Aquesta presenta una disposició rectangular i 12,5 metres d’alçària, i està construïda amb murs de maçoneria a dues cares, amb cantoneres de pedra treballada i espitlleres.
Actualment, després de la nefasta gestió de la Diputació de Castelló, i de la seva recuperació en mans del Ministeri de Cultura, amb col·laboració de l’ajuntament de Morella, s’està duent a terme importants treballs de restauració i conservació.
El castell es divideix en tres nivells: un primer nivell està situat a la part inferior del penyal on es troben l’entrada i el Palau del Governador. En el segon nivell se situaven les bateries d’artilleria. I en el tercer nivell hi hauria el castell pròpiament dit.
La part inferior està envoltada de muralles i torres, de les quals la majoria són semicirculars, i sorgeixen de la part oest en forma de ziga-zaga. El castell, a la part superior, va patir modificacions durant la guerra de Successió i durant les guerres carlines, sent bombardejada la torre celòquia el 1813. A aquesta zona més elevada s’accedeix a través d’una escala, que tenia 90 esglaons dels quals se’n conserven 54, que condueix a una porta que dóna pas a la plaça per un passadís que desemboca a la plaça de armes. En el centre de la mateixa es troba un aljub d’època romana, sobre el qual hi ha una garita del segle XIX i les restes d’un cos de guàrdia.
A la part sud es troben les restes d’una edificació composta per un semisoterrani que es comunicava amb la torre celòquia. Al sudest es troba la torre celòquia, que va ser la torre de l’homenatge cristiana. Va ser reformada al segle XIII, segons documents del segle XVIII tenia tres plantes, amb volta la planta baixa i la primera, amb coberta exterior a quatre aigües. No tenia escala, i la comunicació interior es realitzava pels edificis adjacents. Va tenir en el seu soterrani la capella de Santa Bàrbara i Santa Magdalena fins al segle XVIII, després va passar a ser un calabós.
Actualmente l’accés al castell es realitza pel claustre del Convent de Sant Francesc.

Text obtingut de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Morella
Jordi Gironès i Vilardebò / Maig de 2010


+ informació en PDF: castell de Morella
+ fotografies: CastellsCatalans/Morella

Ulldecona

Nom del castell: Ulldecona
Data de construcció: segle XII
Municipi: Ulldecona
Comarca: Montsià
Altitud: 256 m
Coordenades: E 282659.0, N 4497152.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 0º 25' 49.47'' Latitud: 40º 35' 41.19'' (GPS)
Com arribar-hi: al costat de la vila d’Ulldecona, s’hi puja per una pista asfaltada des del nord.
Originat en època àrab, el lloc d’Ulldecona apareix esmentat des de l’any 1120 i consta que la fortalesa de l’indret fou posada sota la  protecció dels Montcada després de la conquesta de Tortosa (1148); anys més tard,  el 1173, Guillem de Montcada la va cedir a l’orde de l’Hospital, la qual el 1227 hi fundà una comanda dependent de la castellania d’Amposta. L’antic nucli de poblament, situat vora el castell, es traslladà a la vall o foia el 1274, i així es formà una nova població anomenada Sant Lluc d’Ulldecona.

Els hospitalers van senyorejar el lloc fins a la desamortització del s. XIX. El terme actual inclou, a més els nuclis de les Ventalles, Sant Joan de Pas, els Valentins, Molincastell i la caseria de la Miliana.
Les excavacions arqueològiques dutes a terme entre els anys vuitanta i noranta han posat de manifest que l’indret on s’assenta aquesta notable fortalesa va estar ocupat en època ibèrica i, més tard, en un moment anterior a la conquesta feudal, hi va haver un nucli de poblament andalusí. Si bé el lloc d’Ulldecona s’esmenta per primer cop en la documentació medieval l’any 1120, el document més antic on es menciona la fortalesa data del 1167, quan Arnau de Jaca donà al monestir de Poblet el dret de pastura per als ramats dins el terme de castro Vallis de Chona.

Les construccions que integren en l’actualitat el conjunt fortificat d’Ulldecona són les següents: una torre cilíndrica, una torre principal de planta rectangular i l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Les tres
edificacions se situen al sector sud-est del recinte i delimiten un segon recinte fortificat; també, dins aquest mateix clos, i a part de les construccions esmentades, podem veure restes de murs dels antics habitatges i les ruïnes d’una altra torre quadrada, actualment reblerta de sediment, la qual té adossat un mur de maçoneria que enllaça amb l’únic bastió o torre de cantonada del segon recinte murat. Aquesta torre o bastió presenta una planta rectangular amb els tres angles que donen a l’exterior arrodonits; no s’ha conservat el seu coronament, tot i que de ben segur era emmerletat.
La muralla exterior del conjunt, amb un deficient estat de conservació, palesa que es va bastir en moments cronològics diferents.
Originàriament devia correspondre a l’època del domini àrab als ss. X-Xl, i delimitava tot el perímetre del conjunt. Bastida directament sobre la roca mare, el basament era fet amb un aparell de maçoneria irregular de pedra calcària local unit amb morter, sobre el qual es van muntar els encofrats per a la construcció de la part superior de l’obra.
Pel que fa a la torre de planta circular, cal dir que és una construcció de 10 m d’alçada i de forma tronco-cilíndrica, que ocupa un dels punts més elevats del promontori, per això permet un excel·lent control visual sobre el territori del voltant. Consta de dues plantes, cobertes amb falsa cúpula, i una coberta plana tancada per mitjà d’un mur sobre el qual es disposen sis merlets de forma apuntada.
L’accés a la torre es feia a través d’una porta elevada, oberta al nivell del primer pis; en l’actualitat es pot accedir a la planta baixa d’una manera directa mitjançant una obertura situada a la banda oest. Mostra diverses finestres atrompetades i un seguit d’espitlleres sobre el sòl del primer pis i sota els merlets de la terrassa. El parament d’aquesta construcció consisteix en un doble aparell de maçoneria, amb un farciment interior de pedres irregulars, tot unit amb morter de color beix rosat, amb trossets de calç, grava i sorra fina; es va utilitzar aquest mateix morter per a arrebossar l’exterior de la torre.

Nota: extret del volum Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Matarranya de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2002
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2010

+ informació en PDF: castell d' Ulldecona
+ fotografies: CastellsCatalans/Ulldecona