Sant Iscle

Nom del castell: Sant Iscle
Data de construcció: XII
Municipi: Vidreres
Comarca: Selva
Altitud: 147 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.807692 N 41.784944

Com arribar-hi: sortir de l’AP-7 a l’alçada de Maçanet de la Selva (sortida 9) i prendre l’autovia C-35 en direcció a Sant Feliu de Guíxols. A partir d’aquí prendre la sortida del PK 87 i seguir les indicacions del web:
www.catalunyamedieval.es/castell-de-sant-iscle-vidreres-selva
El castell de Sant Iscle és un castell de Vidreres, a la Selva. Avui dia el castell està abandonat, i a part de netejar la vegetació no s’hi ha fet cap actuació de consolidació o excavació amb tota regla. S’hi arriba continuant el camí que porta a la Torre d’en Llobet i als pantans.

Aquest castell va pertànyer als vescomtes de Cabrera i la primera notícia que se’n té és del 1194 com a conseqüència d’un pacte entre el vescomte Ponç III de Cabrera i el rei Alfons I el Cast. Ran d’aquest pacte es redactà un document on s’esmenta el «castrum Sancti Aciscli». El 1241 Guerau V de Cabrera el lliurà en feu a l’Orde del Temple però retornà als Cabrera.

En la capella del castell s’hi conservaven les restes d’Iscle de Còrdova fins que foren donades el 1263 al monestir de Sant Salvador de Breda pel vescomte Guerau IV de Cabrera. El 1310 hi residia Elionor, muller del vescomte Bernat I de Cabrera. Consta que era propietat dels Cabrera l’any 1356 quan Pere el Cerimoniós erigí el comtat d’Osona. Fou ocupat per remences durant la darrera guerra remença i fou retornat el 1485. Va perdre la seva funció militar, fins al punt que la finca ocupada pel castell passà a mans de la família Aulet, i fou aprofitada com a explotació forestal.

Les restes del castell, un important baluard defensiu, es mostren en una planta força quadrangular d’uns 30 metres de costat, amb dependències a l’interior. Es poden detectar dues fases constructives: la primera fase del segle XII i XIII inclou la torre sud-est de 15 metres d’alçada i tres pisos, d’un diàmetre interior de 2,25 m a la planta baixa i uns 3 m a les altres plantes. El sostre de l’últim pis és fet amb volta de pedra. Al pis intermedi hi ha dues espitlleres d’una sola esqueixada tapiades. Coronen la torre diversos merlets amb espitlleres petites. La porta és orientada a migjorn. La torre presenta murs adossats de tancament del primitiu castell amb parament de pedres que tenen un to fosc, degut al seu origen basàltic. D’aquesta obra primitiva es conserven també una cisterna i la capella del castell, dedicada a sant Iscle i santa Victòria, de la qual queden restes de les parets i de l’absis semicircular.

La segona fase data del segle XIV, inclou la resta de les torres, murs atalussats i revestiments de murs antics. L’aparell visible en la part externa és fet de grans carreus intercalats amb filades de pedres llargues i estretes, aparell ben patent en la torre d’homenatge. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Iscle
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Iscle

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Iscle

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Casal de Blancafort

Nom del castell: Casal de Blancafort
Data de construcció: XII
Municipi: La Garriga
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 261 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.283416 N 41.700042

Com arribar-hi: situat a la vora esquerra del riu Congost, just després del Km. 31 de l’autovia C-17. S’hi accedeix prenent l’entrada nord de la Garriga i en lloc d’entrar-hi retornar a la C-17 sense acabar de fer-ho acostant-se al curs del riu.

El Casal de Blancafort o Molí de Blancafort és un monument del municipi de la Garriga protegit com a Bé cultural d’interès local. Es troba al peu del riu Congost, al nord de la població.

Originàriament era una torre o fortalesa de control de pas del riu Congost. L’actual casal va reemplaçar l’antiga «fortitudo de Blancafort», documentadades del 1183 i que es trobava sota l’alt domini de la família Centelles. El 1242, Bernat III de Centelles va encomanar al seu castlà Pere de Santa Eugènia el castell de Centelles i altres fortaleses, entre elles la de Blancafort junt amb «ipsum militem de Blancafort ...».

Des de 1320 no s’ha trobat cap més noticia sobre la força o «domus» de Blancafort. En canvi, se n’han trobat sobre el molí i els hereus del mas que, des de 1297, fan actes de reconeixença del domini a la família Centelles que es continuen fins a èpoques modernes.

La casa nova va ser cremada pels francesos i en l’actualitat està habitada. La capella fou beneïda l’any 1676. A la llinda del portal hi ha l’escut dels Blancafort i la inscripció: «Any 1674 Pau Joan Blancafort».

El conformen un conjunt d’edificacions que mostren la complexitat de les propietats medievals. Al voltant de l’era hi ha quatre edificis: la torre de defensa, coberta per una teulada piramidal, la masia, el molí i la casa nova. La casa vella, construïda amb pedra, consta de planta baixa i pis, amb coberta a dos vessants. El portal d’entrada és d’arc de mig punt adovellat. Damunt hi ha una finestra d’arc conopial i les obertures dels costats són quadrades i amb marc de pedra. La casa nova consta de planta baixa i dos pisos, situada a la façana de ponent de la casa vella. Unit per un porxo i situat a llevant de l’edifici principal  hi ha el molí. Es tracta d’un molí de dues moles mogut per l’aigua del Congost, desviada a través d’un rec. Després de moure les rodes que fan anar les moles, l’aigua transcorre per tot el terme de la Garriga a través d’un rec d’uns 3 quilòmetres de longitud, és l’anomenat Rec Monar.

La torre de defensa és del segle XII-XIII, la masia del segle XVI, i el molí fariner, la casa nova i la capella, daten del segle XVII. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Molí_de_Blancafort

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/CasalBlancafort

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CasalBlancafort

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Casal de Rosanes

Nom del castell: Casal de Rosanes
Data de construcció: XII
Municipi: La Garriga
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 212 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.281389 N 41.663056

Com arribar-hi: s’hi accedeix des de l’autovia C-17 just abans del Km.27 on hi ha el Centre Comercial Sant Jordi, des d’on cal anar en direcció est fins al Club de Golf La Garriga.

El casal fortificat de Rosanes queda a l’extrem de migjorn del terme municipal, a la dreta del riu Congost, al costat del polígon industrial de la Garriga ben a prop d’un antic camp d’aviació. Fou considerada la domus més important de la Garriga a l’edat mitjana, tant pel nivell social dels seus propietaris com per la seva construcció.

La família Rosanes apareix documentada ja la segle X entre els conqueridors de la regió montserratina. El 1123 surt anomenat el castell a l’acta de consagració de la parròquia de l’Ametlla. El 1189, Ramon de Rosanes i Sança, la seva esposa, fan oblació del seu fill a la catedral de Barcelona per tal que fos clergue o canonge. 

A partir del segle XIV, les notícies estan referides a la família Torruella («Turricella»), entroncada amb el llinatge dels Rosanes. El 1357 el castell de Rosanes va ser declarat Carrer de Barcelona. El 1404, un Huc de Rosanes va ser governador de Sardenya. Galceran de Rosanes (1410), fou senyor del castell de Rosanes, de Sant Boi i algutzir del rei Martí I. Va ser un dels 24 parlamentaris catalans que a Tortosa van defensar la legitimitat de Jaume d’Urgell com a nou monarca català (Compromís de Casp). Ramon de Torrelles i de Blanes, senyor del castell de La Roca es va casar amb Elionor, filla de Galceran de Rosanes. Les històries d’ambdós castells van estar  lligades durant temps.

El 1463, Roger de Rosanes, amb Pere de Bell-lloc i Pere de Torrelles van dirigir l’exèrcit de la Generalitat assetjant el castell de La Roca, pres per les forces reialistes durant la segona guerra remença. El 1594 amb Elisabet de Rosanes s’extingí el llinatge dels Rosanes i el castell de Rosanes passà als Masdovelles, antecessors del marquesos d’Alfarràs. A partir de principis del segle XX els masovers són la família Girbau. L’actual propietari és Josep Girbau Marquès.

Les domus tendien a situar-se a prop dels camins, són entitats agràries formades per un conjunt de dependències per tal de mantenir autosuficiència (habitacles, graners, corrals, molins, ferreries, etc) tot tancat per un mur formant un barri. Rosanes és una antiga domus o quadra medieval que estava formada per un conjunt d’edificis fortificats, amb mur perimetral i tancats per una porta. Al passar la porta es trobava un pati, al voltant del qual se situaven totes les dependències. 

Les construccions que corresponen a l’època romànica consten d’un cos central, de planta quadrada, de tres pisos d’alçada amb terrat coronat amb merlets i amb la torre de l’homenatge adossada a llevant per on s’accedeix a l’edifici noble. S’alcen murs de muralla als costats de ponent i tramuntana, romanents del primer recinte emmurallat, que formava un quadrat d’uns 30 metres de costat, amb torres de defensa de base circular en els vèrtexs, d’uns 4 metres de diàmetre, de les quals solament se’n conserven tres. La quarta fou arrasada a finals de l’època romànica (s XIV) per a construir-hi la capella. Els murs, tant de les muralles com del casal, presenten espitlleres i merlets. El portal, de l’entrada única, era sota la torre situada a llevant on encara hi ha els encaixos de la porta que s’accionava verticalment. És d’arc lleugerament apuntat. L’aparell és de carreus molt regulars, disposats en filades horitzontals amb cantoneres de petits carreus, tot molt ben construït. Les sageteres estan molt ben treballades amb pedres de gres de diferents tons. Sobre la clau de volta d’una arcada en la façana de migjorn hi ha un escut esculpit en la pedra que conté una mitja lluna i una creu de Malta. La datació de la construcció se situaria al segle XII. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosanes

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/CasalRosanes

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CasalRosanes

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Casal de Cellers

Nom del castell: Casal de Cellers
Data de construcció: XII
Municipi: Parets
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 261 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.239522 N 41.563234

Com arribar-hi: es troba situat a prop de la C-17 i del seu Km.15 en el barri de Can Volard, a l’est de la població.

La Torre de Cellers és un casal fortificat d’estructura medieval, enclavat al mig d’un polígon industrial situat entre la riera del Tenes i el riu Besòs, davant la població de Parets del Vallès. 

El lloc de Cellers ha estat habitat des de l’època iberoromana. Es pensa que aquesta fortalesa va ser construïda sobre una antiga vila romana anomenada «villa Abdela», situada sobre la via Augusta. L’única referència documentada d’aquesta casa forta esmenta a un Bernat de Cellers l’any 1258. Fou reconstruïda al segle XIV. S’esmenta a les capitulacions de Joan II (1472) en la guerra civil catalana. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) va resistir algun atac. El 1684 era propietat del baró de Rocafort. El 1850 va passar a funcionar com a masoveria.

Castell de la baixa edat mitjana que potser conté alguns elements alt-medievals. És de planta quadrada amb coberta a quatre vessants, i dues torres de planta circular amb merlets als angles oposats a l’edifici. Aquestes torres tenen les espitlleres rodones, per a armes de foc i encaixos per a mantellets, és a dir, les portelleres o finestrons que tapaven els espais entre els merlets, els quals es pujaven o s’abaixaven a discreció dels defensors de les fortaleses. Resta envoltat per un vall. 

A la planta baixa s’hi troba una sala coberta amb volta de canó, un arc de mig punt format per 15 dovelles i, prop de l’entrada, una sala doble, coberta amb arcs transversals. Al damunt de les dues parts de la sala, hi ha cinc grosses esquerdes que sembla que contenien lloses clavades verticalment, les quals permetien la ventilació per dalt. A la paret que separa aquesta sala del corredor s’hi veu un clar «opus spicatum» en filades d’uns 18 cm d’alt que recorda l’aparell constructiu d’edificis del segle X. No obstant, el poc gruix del mur (uns 65 cm) pot fer pensar que no es tracta de parets preromàniques reaprofitades a la baixa edat mitjana si no construccions del segle XIV o XV amb un tipus d’aparell semblant al del segle X.

Conserva, al costat, un forn, potser de terrissa, d’època iberoromana que fou descobert en unes obres de restauració. S’hi entra per la banda del castell. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Cellers

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/CasalCellers

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CasalCellers

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Selva del Camp

Nom del castell: Selva del Camp
Data de construcció: XII
Municipi: Selva del Camp
Comarca: Baix Camp
Altitud: 246 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.135532 N 41.216367

Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de la Selva del Camp, es troba a l’extrem nord del raval de Vilanova.

El Castell de la Selva, o castell del Paborde, és un castell situat a la part més septentrional del nucli històric de la Selva del Camp. La seva construcció es remunta al segle XII i va ser residència del Paborde i posteriorment de l’Arquebisbe.  És un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Des del 1194 la vila de la Selva del Camp i el castell estaven sota la jurisdicció del paborde que era una dignitat del capítol de Tarragona.  El castell tenia un espai destinat a graner, que era el lloc de recollida dels fruits del delme i també disposava de grans cups de la verema. Era un punt de guaita i defensa, tenia presó i era la residència principal del paborde.

La pabordia quedà suprimida el 1410 i les seves rendes quedaren distribuïdes entre els dignataris del capítol. L’any 1412, el domini directe sobre el castell i la vila de la Selva del Camp s’atribuía a l’arquebisbe que freqüentà menys el castell. Al final del segle XVI i al principi del segle XVII, amb la construcció de la nova església parroquial, bona part de l’antic castell va desaparèixer. La senyoria de l’arquebisbe sobre la Selva del Camp durà fins a la desamortització del segle XIX. A partir de llavors el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil). Extingides les senyories el segle XIX (desamortització), el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil). L’Ajuntament, entrat el nou mil·lenni, va decidir tirar endavant un projecte ambiciós com era el de restituir el monument i donar-li una funció d’ús públic d’acord amb la seva identitat, un equipament cultural.

El castell de la Selva era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. En el moment de la construcció de les muralles gòtiques, el castell passà a fortificar l’extrem de la zona closa rere muralles. Actualment, es pot veure sobretot un llarg pany de mur de la façana septentrional i un portal obert a sud-oest. A l’interior s’hi trobà, en les excavacions arqueològiques de 1986, uns murs que tancaven un espai rectangular de 20 m de llarg per 7 m d’ample i un gruix del mur d’1 m, Aquesta construcció original s’ha datat al segle XII.

A aquesta torre o castell primitiu s’hi afegiren, en el mateix segle i posteriors, moltes altres construccions, en especial el llarg mur esmentat, d’uns 35 m de longitud i situat 10,5 m més al nord de la torre-habitació primitiva. D’aquest llarg mur en surt una paret a l’est que enllaça amb l’edifici original i un mur a l’oest, de 24 m de longitud que acaba a l’extrem sud amb la porta d’accés. 

Més cap al sud trobem l’església de Sant Andreu, del segle XVI, la construcció de la qual representà segurament la destrucció de la part de migjorn del segon recinte del castell.

La façana més ben conservada d’aquest recinte exterior és la situada al nord. Té una alçada d’uns 6 m i, a la part oriental s’hi obren quatre finestres d’esqueixada doble força grans i fetes amb carreus ben tallats. La resta del mur és de pedres menys treballades, ben arrenglerades. Els caires de la façana són també fets amb carreus ben escairats. El mur perimetral exterior es dataria al segle XIII o fins i tot al s XIV, molt posterior al cos interior. Les muralles van ser reformades a l’època de la guerra dels Segadors (1640 - 1652), i també amb posterioritat. Fins al segle XIX la vila conservà l’aspecte de plaça forta.

Extret de la Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès,El Baix Camp L’Alt Camp, El Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 299, 
i del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Selva_del_Camp
Elena Fàbregas & Jordi Gironès /Novembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/SelvadelCamp

+ informació en PDF: CastellsCatalans/SelvadelCamp

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rourell

Nom del castell: Castell del Rourell o Casal dels Marquesos de Vallgornera
Data de construcció: XII
Municipi: El Rourell
Comarca: Alt Camp
Altitud: 117 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.219011 N 41.223327

Com arribar-hi: procedents de Vallmoll, dins d’El Rourell, quan la carretera fa un tomb pronunciat a la dreta, hem de tombar a l’esquerra (carrer de Sant Jaume) on al final, a la dreta, aparcarem i al davant, tindrem el castell.

El Casal dels Marquesos de Vallgornera és un casal-palau protegit com a bé cultural d’interès nacional 

Es un edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble i popularment, és conegut amb el nom de «El Castell». És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps. L’element més remarcable de la façana és la porta central d’accés, d’arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. S’hi veu clarament una doble arcada que marca una porta més antiga i una de més moderna. A la clau i als salmers hi ha tres escuts, un a la dovella central, que tanca l’arc amb un símbol amb forma d’A, i dos a les laterals, el de l’esquerra amb tres sols. Al de la dreta encara s’endevina la figura d’un arbre, que podria ser un roure, damunt d’un turó. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l’edifici hi ha carreus de pedra regulars. Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula. Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades. Va ser bastant modificat al segle XVIII.
Hi ha constància que el 26 de juny de 1158, l’arquebisbe de Tarragona Bernat de Tort, amb consentiment del comte de Barcelona i de la família Aguiló, va donar a fundar el poble del Rourell a Berenguer de Molnells, el qual va renunciar a favor de l’orde del Temple.
El 19 de novembre de 1182, el prelat Berenguer de Vilademuls confirmà la cessió i els templers formaren aleshores una preceptoria subordinada a la comanda de Barberà. El primer castell fou bastit en aquestes dates i durant el segle XV consta que Castell del Rourell pertanyia al senyoriu de Plegamans. Posteriorment, existeix un document del 1600 sobre «Relación que se embia a su Majestad» on consta que el Rourell pertanyia a J. Castellarnau.
El 1703 Salvador de Baldric va comprar la senyoria del Rourell, i més endavant la seva família va heretar el títol de marquesos de Vallgornera. A partir de la família Baldric, per matrimonis successius, el títol de marquès i la senyoria del Rourell van passar als Rubinat i als Balle, els descendents dels quals són avui els propietaris del castell.

Informació basada en el web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casal_dels_Marquesos_de_Vallgornera i en el Volum 3 d’Els Castells Catalans de Català i Roca, Pere (dir.).Rafael Dalmau Editor, 1992

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Rourell

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rourell

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vallmoll

Nom del castell: Vallmoll
Data de construcció: XI
Municipi: Vallmoll
Comarca: Alt Camp
Altitud: 175 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.248459 N 41.243716

Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de Vallmoll. Presideix l’agrupament més antic de cases a la part alta de la vila de Vallmoll.

El Castell de Vallmoll és un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Els orígens del castell de Vallmoll es remunten al segle XI, en el moment de la Reconquesta. El castell i el terme de Vallmoll foren en un primer moment una possessió dels Castellvell, com molts altres indrets de la rodalia, i d’aquests passà als Montcada. El primer esment del lloc de Vallmoll és de l’any 1153, en què Guillem IV de Castellvell concedí el mas de Malgraneda, en el terme de Vallmoll. L’any 1176 Guillem V de Castellvell, senyor del lloc, llegà la seva dominicatura de Vallmoll a l’orde del Temple des de la terra de Ponç de Fonollar fins al riu Francolí. A partir de la presència d’una comanda hospitalera a Vallmoll des de la fi del segle XII, sorgiren alguns enfrontaments entre els hospitalers i els Castellvell-Montcada que tanmateix continuaren essent senyors de Vall moll i del seu castell.

El castell i el terme de Vallmoll apareixen a mans dels Cardona. Quan el 1375 el rei Pere III erigí el comtat de Cardona, una de les possessions que es consideraren del nou comtat fou el castell de Vallmoll, dins la vegueria de Tarragona. Més endavant Vallmoll fou de molts altres senyors.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX, va estar habitat pels comtes de Peralada. A l’inici del segle XIX el castell de Vallmoll era propietat dels Dameto, marquesos de Bellpuig. El 1922 el marqués de la Torre el vengué a Josep Orga qui, vers els anys quaranta, el va vendre al seu darrer propietari l’Ajuntament de Vallmoll, pel preu de 10.000 pessetes.

El castell de Vallmoll conserva encara el recinte perimetral i part de les torres que el flanquejaven. Tant la planta del castell com la de les torres són rectangulars. Adossat a una de les torres es troba un element amb dos arcs, un peraltat i l’altre de mig punt. Malgrat l’estat gairebé ruïnós de la construcció, es poden apreciar superposicions d’elements de diverses èpoques i estils. Està en procés de restauració. L’entorn immediat del castell, per la banda que dóna al carrer Major, ha estat recentment urbanitzat.

Extret de la Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès, El Baix Camp, L’Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 49,  i del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vallmoll

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Vallmoll

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vallmoll

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat