Torrota de Vacarisses

Nom del castell: Torrota de Vacarisses
Data de construcció: X-XI
Municipi: Vacarisses
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 439 m
Coordenades: E 1.907712 N 41.610051 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: se surt dins de Vacarisses, a la intersecció de la carretera BV-1212 amb el carrer de Dalt on hi ha una residència de gent gran. Al final d’aquest carrer s’inicia el carrer del Serrat, on al final, hi aparquem còmodament el cotxe i ens disposem a continuar a peu, per un ampli camí de terra. Al cap d’uns 250 m. abandonem aquest camí, seguint un corriol que apareix a l’esquerra  en direcció a la torre. El proper recorregut, ben evident, no presenta cap dificultat, i en qüestió d’uns 15 minuts ens condueix sense problemes als peus de la torre.

La Torrota és una torre de guaita del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarada bé cultural d’interès nacional. Situada sobre un pujol al nord-oest del poble. És una torre de planta circular amb aparell de pedra sense treballar. Tan sols se’n conserven 12 metres d’alçada, corresponents a la planta baixa, el primer pis i l’inici del segon. L’absència d’arrencaments de volta fa pensar que probablement la separació interna dels pisos es fes amb embigats de fusta. L’accés a la torre es feia mitjançant una porta situada a la banda de migdia, al segon pis de la torre, d’arc de mig punt adovellat. Adossades a la torre, a les bandes oest, nord i sud, hi ha restes de diferents estructures.

Es coneixen poques dades de la Torrota, ja que bona part de la documentació conservada fa referència als senyors del castell de Vacarisses. Aquest podria haver estat situat al centre del poble, al turó on hi ha l’actual castell, tot i que alguns autors el vinculen amb la Torrota.

Amb motiu del projecte de restauració de la torre endegat per l’Ajuntament, l’any 1999, es va portar a terme una intervenció arqueològica centrada a l’interior d’aquesta. Les dades estretes de l’excavació no van permetre situar la torre en un moment cronològic concret, tot i que per les seves característiques es pot situar als segles X-XI, datació que coincidiria amb les primeres mencions al castell de Vacarisses. Les intervencions portades a terme tant a la Torrota com al castell situat al poble, però, no han pogut determinar quin era el primitiu emplaçament del castell de Vacarisses al qual es refereix la documentació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torrota_(Vacarisses)

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Torrota de Vacarisses

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torrota de Vacarisses

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Collbató

Nom del castell: Collbató

Data de construcció: XII

Municipi: Collbató

Comarca: Baix Llobregat

Altitud: 423 m

Coordenades: E 1.830127 N 41.569426 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: dins de la localitat de Collbató, cal localitzar el carrer Amadeu Vives. Al final d’aquest vial passarem per sota d’un arc. A l’esquerra arrenca un petit corriol que de seguida arriba a un lloc on hi ha unes alzines, per l’esquerra i cap amunt ens hem d’enfilar dalt d’un turó cònic, per un costerut camí, fins al cim on hi ha el castell sobre el poble de Collbató, amb vistes molt belles de la muntanya de Montserrat.

La vila és documentada ja l’any 931 quan el prevere Guadamir i els seus germans venen al comte Sunyer els alous que tenen al terme del castell de la Guàrdia, a Collbató i a Almedòvar que havien obtingut en part per aprisió. L’any 945, el mateix comte Sunyer els compra alous i terres als mateixos llocs de Collbató i Almedòvar.

El castell de Collbató és documentat per primer cop l’any 1113 quan el vescomte Guislabert Udalard el cedí a la seva filla Ermessenda, casada amb Bartomeu. Els límits del terme especificats en el document són el Llobregat i Esparreguera a llevant, Pierola a migdia, Santa Maria del Bruc a ponent i amb el torrent de Santa Maria a tramuntana.

El 1201, Guillem de Montserrat, successor dels vescomtes era senyor de la Guàrdia i de Collbató. El 1205, aquest mateix Guillem de Montserrat, amb la seva esposa Beatriu i la seva mare Guilla, donà terres del terme de Collbató a Santa Maria de Montserrat. El 1215, donen al seu fill Berenguer el castell de Collbató del qual tenien el domini vitalici. Berenguer senyorejà Collbató fins al 1260, data en què el succeí el seu fill Berenguer. L’any 1292 el fill d’aquest, Guillem, vengué la fortalesa i les cases que hi havia, en franc i lliure alou, al seu nebot Guillem Durfort, amb tots els honors, possessions, pertinences, homes i dones per 27.000 sous de moneda de Barcelona de tern. Finalment, el 1375, Guillem Durfort el deixà en el seu testament a Santa Maria de Montserrat.

Les restes anteriors al 1113 són escasses, però permeten deduir quina era la seva estructura. Una torre envoltada d’una muralla rectangular. La torre era semicircular i estava situada al punt més alt del turó. Se’n conserva només la meitat, però té la base sencera. El diàmetre exterior és de 5,20 m, l’interior és de 2,20 m i els murs fan 1,50 m de gruix. La base té una alçària Base de la torre del castell. d’un metre i el fragment de mur uns 2,50 m. No s’hi veu l’arrencament de cap volta. Era revestida de carreus i el reomplert de l’interior del mur és format per llits de pedres travats amb morter. A l’exterior els carreus formen filades regulars, amb els trencajunts a mitja peça.

Entre la torre i la muralla hi ha restes de dos murs quasi paral·lels al traçat dels murs de llevant i de tramuntana de la muralla i distants 1,5 m i 3 m, respectivament, els quals devien delimitar unes cambres, essent un dels murs la mateixa muralla, tancava un recinte rectangular d’uns 228 m2.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Collbató
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Collbató

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Collbató

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Voltrera

Nom del castell: Voltrera
Data de construcció: XI
Municipi: Abrera
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 189 m

Coordenades: E 1.925855  N 41.524247 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: des del nucli urbà d’Olesa cal prendre la carretera BV-1201 en direcció a Martorell i entre els km 3 i 4 prendre un trencall a l’esquerra que ens durà a la urbanització can Vilalba, dins de la qual hi ha el turó del castell de Voltrera on s’hi puja fàcilment mitjançant un corriol.
El Castell de Voltrera és  una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Són unes restes de murs, encara notables, amb la capella romànica de Sant Pere molt a prop, també en ruïnes. Aquesta és la part més antiga del castell, datada vers el segle XI. La resta ha estat molt modificada i reconstruïda en època moderna, quan n’eren senyors els Despalau i Amat. La resta de murs, que conformen una planta aproximadament triangular, delimiten diverses estances, molt enrunades, amb les parets bastides amb petits còdols i reble a les parts baixes i tàpia a les altes. La capella és a la banda occidental, fora del recinte però adossada a aquest, fent muralla. És una petita construcció característica del primer romànic. Té una nau amb un absis semicircular i en els murs laterals, molt a prop de l’absis, hi ha excavades a la paret dues absidioles. Al parament exterior té ornamentació llombarda però només a la façana de tramuntana. Tocant a la capella hi ha un arc de pas força colgat que podria ser del segle XVI.

Aquest castell va pertànyer a la baronia de Castellví de Rosanes. El terme de Voltrera és esmentat des del 996, però el castell no és documentat fins al 1027; llavors n’era el senyor Ramon Guillem de Voltrera, que el posseïa com a feu del seu germà, el senyor de Castellví. En fer testament el 1058, Ramon Guillem deixà el castell al seu fill Arbert. Després fou senyor del castell Pere de Voltrera, fill de Guillem Ramon I de Castellví que l’hi havia deixat en el seu testament el 1110, tot consignant-hi que volia que fos clergue. A la generació següent, el castell revertí de nou al llinatge troncal, ja que el senyor de Castellví, Guillem Ramon III, en testar el 1176 el deixà al seu fill Gombau.

El llinatge posseïdor de la baronia s’esgota per línia masculina i passa per matrimoni als Montcada. Des del segle XVI s’anomena castell de Vilalba. Acabada la guerra de Successió els senyors que hi havien viscut per motius de seguretat, abandonen el castell per viure a la casa Vilalba, al peu d’aquest.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Voltrera

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Voltrera

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Voltrera

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Bianya

Nom del castell: Torre de Bianya
Data de construcció: XII
Municipi: Vall de Bianya
Comarca: Garrotxa
Altitud: 385 m
Coordenades: E 02.43818 N 42.20922 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260 que va a Sant Joan de les Abadesses pel túnel de Capsacosta. I entre els km 89 i 90 cal prendre la carretera local GIP-5222, la qual, en un quilòmetre escàs ens hi durà.

La Torre de Bianya, també coneguda com la torre de Sant Pere, és situada a Sant Pere Despuig (també anomenat Sant Pere Espuig o Sant Pere del Puig), nucli de població que pertany al municipi de la Vall de Bianya i a poca distància de l’església de Sant Pere Despuig. 

La vila de Sant Pere Despuig es troba a l’interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya.

El poble Sant Pere Despuig ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una església parroquial, Sant Pere, que fou reedificada més d’una vegada en emps posteriors. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret anomenat la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 vengué en lliure i franc alou la «domum hospicym» dita de Bianya, amb els seus homes, honors, possessions i pertinences a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí el casal fortificat de la Torre de Sant Pere que veiem avui. L’edifici omànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler.

El 1546, Elionor Corona ven la casa a Bartomeu Morató, banquer d’Olot.

Pertany als hereus del pintor d’Olot Joaquim Vayreda, fundador de l’Escola d’Olot. Actualment és una Residència – Casa de Pagès anomenada La Torre.

La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV. Un casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. A l’angle del costat del migdia-llevant hi ha la torre de defensa de quatre pisos, amb el teulat a quatre aigües. Posteriorment s’afegí un cos pel costat de tramuntana i es construïren balcons a la banda del solell i es bastí una escala que mena directament per l’exterior, al primer pis.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torre_de_ Bianya

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Bianya

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Bianya

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Ridaura

Nom del castell: Torre de Ridaura
Data de construcció: IX-X
Municipi: Ridaura
Comarca: Garrotxa
Altitud: 569 m
Coordenades: E 2.40812 N 42.18750 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada dins el nucli mateix de Ridaura.

La torre Rodona és un edifici de Riudaura (Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional. És l’únic vestigi que sembla haver-se conservat de l’antic priorat de Santa Maria de Riudaura.

Està situada entre una casa particular i la rectoria de l’església parroquial. La torre, que fa uns 11 m d’alçada i uns 5 m de diàmetre, presenta una cobertura cònica, de teules, fruit de reformes posteriors ben visibles a tota la torre com l’obertura de finestres al sector oest. La seva estructura és de planta baixa i 3 pisos que van en diàmetre.

Al costat del portal dovellat, la torre té un petit banc corregut i damunt d’aquest s’hi veuen duen espitlleres tapiades. Al costat de la finestra nova de la planta baixa es conserva una finestreta de quatre dovelles tapiada. L’aparell de la torre mostra l’ús de carreus rectangulars a la part inferior fins a uns 3 m d’alçada i a partir d’aquí és de pedruscall. A la part superior la utilització de maó entremig de les pedres fa pensar en una reforma de la torre i les restes d’arrebossat presents en el mateix sector són mostra que havia estat totalment arrebossada. Sota la coberta, dalt de tot, hi ha una sèrie de petites finestretes que no semblen gaire antigues.

El monestir benedictí de Santa Maria de Riudaura fou fundat a mitjans del segle IX pel comte de Girona-Besalú i la seva església consagrada pel bisbe de Girona al cap de pocs anys (858).

L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona donà al monestir de Riudaura diversos alous, parròquies i llocs que posseïa als comtats de Besalú i d’Osona i, tres mesos després, decidí d’unir el monestir de Riudaura, en qualitat de priorat, al cenobi benedictí de Santa Maria de la Grassa. A partir del segle X, els priors de Santa Maria de Riudaura exerciren la jurisdicció civil sobre la vila i terme de Riudaura, i també sobre els altres llocs que li pertanien en virtut de les successives donacions, tanmateix van tenir grans discussions amb els vescomtes de Bas sobre la legitimitat d’aquesta jurisdicció.

L’any 1119 el papa (Gelasi II) expedí una butlla en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa, en la qual li eren confirmades les seves possessions, entre les quals havia, dins del bisbat de Girona, el cenobi de «Sanctae Mariae de Rivadario». El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat. L’església actual fou refeta el 1779. Al seu costat hi ha una casa coneguda pel «monestir» o l’«abadia» amb una petita torre rodona, medieval, que és tot el que li resta d’antic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Rodona (Riudaura)

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Ridaura

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ridaura

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Coll

Nom del castell: Castell del Coll
Data de construcció: XII
Municipi: Olot
Comarca: Garrotxa
Altitud: 565 m

Coordenades: E 2.462222 N 42.199167 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260a que va a Ripoll per Vallfogona de Ripollès, i entre els km 88 i 89 es pren una pista forestal que hi condueix.

Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional. Més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya. Està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot. 

El casal fortificat està documentat el 1132. Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills, va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier. Els seus successors foren entre altres: Suniario (1028), Isarno (1028), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778) i Ramon de Vallgornera (1778).Fins a principis d1342), Raimonde Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Jot (1592), Guillem an de Montaguel segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.

La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola. Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera. Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb deu grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura d’entre 6 i 8 m. Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment. A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia. La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle XVII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Coll 

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016
.

+ fotografies: CastellsCatalans/Coll

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Coll

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Hostoles

Nom del castell: Hostoles
Data de construcció: IX-X
Municipi: Sant Feliu de Pallerols
Comarca: Garrotxa
Altitud: 601 m

Coordenades: E 2.530916 N 42.070163 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: s’hi accedeix per un corriol que surt de la carretera C-63 entre Les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, concretament entre els km 56 i 57 (molt a prop d’aquest darrer). El camí salva un desnivell de 166 m i té un recorregut de 800 m d’anada (entre 30 i 40 min a peu).

El castell d’Hostoles és un castell roquer, edificació dels segles IX-X, del qual només en queden ruïnes. Està situat a la vall d’Hostoles, en el municipi de Sant Feliu de Pallerols a l’esquerra del riu Brugent.

A començaments del segle XI era situat al comtat de Girona tot i que en algun moment fou infeudat al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. L’any 1015, el castlà era Mir d’Hostoles qui, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona, el seu senyor eminent. El fill de Mir, Enees Mir, segons consta en el «Liber feudorum maior», jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis per «ipso castro de Ostoles». En aquest mateix segle, anys 1061 i 1066, apareix en documents el mateix castlà Enees i, a finals de segle, un nou membre de la família, Galceran d’Hostoles. La senyoria del castell passà a mans del dàpifer Guillem Ramon I, qui el llegà al seu fill Ot el 1120, si bé la castlania continuaria en mans dels hereus de Mir d’Hostoles. El 1212, Dolça d'Hostoles es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del comtat de Girona, i fou senyora del castell fins al 1225, moment en què apareix com a senyor el seu fill, Guillem Galceran, qui ho fou fins al 1290. El poder dels senyors que posseïen Hostoles augmentà amb el matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell. Els seus abusos els hi comportaren la separació del benefici de pau i treva i l’excomunió. No obstant, el 1285 el senyor d’Hostoles lluità a favor del rei català contra els croats francesos de Felip l’Ardit. Més endavant, el castell d’Hostoles fou heretat per Beatriu de Serrallonga i, pel matrimoni d’aquesta amb el vescomte Dalmau de Rocabertí el 1313, passà al gran patrimoni dels Rocabertí.  Després de 1445, el castell d’Hostoles depenia de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana (1462-1472), milità en el partit joanista. Fou ocupat pels remences el març de 1463. El 1471, castell i terme restaren incorporats a la corona per decisió de Joan II. El 1474 passà al cabdill remença Francesc de Verntallat, que rebé el títol de vescomte d’Hostoles. L’any 1488, després de la sentència de Guadalupe (1486), el castell tornà a la Corona.

A nivell estructural, la fortalesa presenta tres recintes diferents, fruit de diverses etapes històriques. En el primer recinte que es pot datar entre els segles XI i XV, la fortificació més antiga, destaca una torre de l’homenatge, inicialment de planta circular, però actualment semicircular, potser a conseqüència dels terratrèmols del segle XV. Un segon element és la cisterna de planta rectangular, situada als peus de la torre, que originalment anava coberta amb una volta de pedra i «opuque s signinum», que la feia impermeable. Al davant, es troben les restes d’un edifici de planta rectangular, al qual s’accedia mitjançant unes escales semicirculars (afegides possiblement al segle XIV). Probablement, aquí és on es situava la residència del senyor que devia tenir una o dues plantes superiors. Al nord hi ha una sala de planta rectangular i allargassada, que devia tenir una funció productiva, ja que s’hi ha localitzat una mola de molí. Tot aquest sector es troba tancat per uns grans murs situats.

Un segon recinte comunicava amb el primer mitjançant una escala de pedra tallada a la roca mare, que encara es conserva. De planta rectangular, s’hi destaca, a l’oest, una mena de torre o sala rectangular amb espitlleres al seus murs. Amb aquest element s’aconseguia un interessant sistema de defensa, que obligava a l’enemic a vorejar un estret camí en ziga-zaga, entre el pendent i la torre, oferint el seu costat dret -que no quedava cobert per l’escut- als defensors. Els paraments dels murs d’aquest segon recinte tenen, a les parts baixes, filades que es poden situar en els segles XII i XIII, mentre que les parts altes semblen haver estat refetes posteriorment. (segles XIV i XV). Els materials utilitzats provenen de la base de la penya.

Unes desenes de metres més avall, hi ha un tercer recinte, probablement datat entre els segles XIV i XV, que barrava el pas i creava un pati d’armes. Annex a aquest tercer recinte hi ha una gran cisterna força ben conservada, encara coberta amb una volta apuntada. Les restes de la capella advocada a Sant Guerau no han estat localitzades encara. Recentment ha estat consolidat, ja que es trobava en molt mal estat de conservació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Hostoles
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Hostoles

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Hostoles

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat