dimarts, 13 de febrer del 2018

Les Pujades

Nom del castell: Les Pujades
Data de construcció: XII
Municipi: Castellví de la Marca
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 205 m
Coordenades: E 1.625825 N 41.332490 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 1 km de la Múnia en la carretera B-212.
El castell de les Pujades és un edifici de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.
L’origen del castell no es troba documentat amb exactitud. Apareix esmentat per primera vegada l’any 1.177 quan Bertran de les Pujades, senyor del lloc, i Sança, la seva muller, feren donació de tots els alous situats dins el terme de Pacs del Penedès, al seu fill Bernat, el qual se suposa queera canonge de la Seu de Barcelona. El castell de Pujades passà després als Vilafranca (segles XIII i XIV), als Masdovelles (segle XV) i, finalment, als marquesos del Poal i d’Alfarràs (segle XVIII). El marquès d’Alfarràs, el 1864, va edificar una gran masia, enderrocant el vell castell, i va emportar-se alguns elements arquitectònics al Laberint d’Horta (Barcelona), la seva residènciaprincipal.
El castell de les Pujades és una casa pairal fortificada, situada a prop de la Múnia. Presenta les característiques formals de les cases pairals catalanes. És una masia de tipus de planta basilical, tancada dins d’un baluard. De les restes de l’antiga fortificació romanen uns sòlids murs amb contraforts i una torre circular al capdavall del baluard. La torre, d’ uns 9 m d’alçària, és construïda amb pedra d’aparell petit i irregular. Té l’entrada des del baluard de la pairalia i és emmerletada. Damunt els merlets hi ha dues mènsules i una espitllera allargada al mig. S’hi observen espitlleres rodones als baixos, al pis (sota una finestra feta de carreus ben treballats) i a la part alta, avui tota tapiada. La torre és obra del segle XIV, encara que s’observen restes d’una obra anterior.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Pujades
Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Les Pujades
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Cal Pascol

Nom del castell: Torre de Cal Pascol
Data de construcció: XI
Municipi: Castellví de la Marca
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 382 m
Coordenades: E 1.573832 N 41.348508 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des de les Cases Noves de la Riera, situades a 2 km de la Múnia. Des de les Cases cal prendre una pista que ressegueix aigües amunt la riera de Marmellar. Travessem el llit de la riera de Marmellar, que podria dur aigua, i després es deixa un trencall a l’esquerra (1.581315,41.339979) i se segueix riera amunt. Tot seguit també es deixa un segon trencall a l’esquerra. Es travessa la riera i fins aquí es pot arribar en cotxe normal (1.580971, 41.347335), havent fet 1,2 km. En aquest punt ja es deixa la riera i s’enfila una pista per l’esquerra fins al castell que és a 1 km. Es pot fer a peu en 20 minuts o bé amb 4x4.
La torre de Can Pascol és un edifici de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional. Està situat a la banda esquerra de la riera de Marmellar, dalt d’un penya-segat enmig del bosc. És de planta quadrada amb els angles arrodonits, adossada a una construcció enruïnes. L’obra és de pedra, tallada en carreus irregulars. Visualment està connectada amb el castell de Castellvell de la Marca del que, aquesta antiga fortalesa i torre de guaita n’era subsidiària.
La torre de Can Pasqual és d’origen medieval, i probablement fou construïda en l’època del comte Sunyer, fill de Guifré el Pelós. La fortificació rep el nom de la masia en ruïnes que hi ha al costat. Era un annex del castell de Castellvell de la Marca des del qual es poden albirar els següents edificis militars: al nord, el castell de Font-rubí i el de Foix; al nord-est, la Granada i Subirats; a l’est, Olèrdola; al sud-est, Castellet; al sud, Banyeres, Lletger i Santa Oliva; i a l’oest, la torre de Can Pascol i el Montmell.
Altres torres o castells de la zona relacionats són la Torreta de Castellví, Estalella, castell de les Pujades... Tots ells, punts d’ubicació estratègica, formaven part de la xarxa defensiva establerta a partir del s. X per a prevenir i aturar les escomeses sarraïnes. De dia la comunicació es feia a través de senyals de fum, de miralls, o fent onejar draps, i de nit, fent senyals de foc.
Segurament pel fet de ser un annex defensiu i de vigilància del castell de Castellvell de la Marca, no s’ha trobat documentació específica de la torre. Probablement l’edifici seria ocupat, com a masia fins al s. XVII o més enllà. També coneguda amb els noms de torre de Can Pasqual o Torre Rodona. Tot i ser coneguda amb aquest darrer nom, no té totalment aquesta forma sinó que és rectangular amb els angles arrodonits.
El castell era format per l’esmentada torre i un recinte que s’estén a la banda meridional. La torre té a l’interior una longitud de 250 cm i una amplada de 130 cm. El gruix del mur a la part baixa és d’uns 140 cm. L’alçada actual és d’uns 9 m. Les restes dels forats de pal de biga indiquen que la torre tindria dos pisos L’espai interior, fins a una alçada de 5 m, és cobert per una volta rebaixada, poc acurada i mig ensorrada, feta amb pedres; actualment aquesta cambra interior resta dividida en dos espais per a un embigat fet en època moderna. Per damunt de la volta hi ha el nivell de la porta, orientada al sud i acabada amb un arc de mig punt, del qual es conserven tres dovelles a cada banda, petites i ben treballades; les tres o quatre dovelles centrals han caigut o han estat arrencades. Els muntants són fets amb pedres sense treballar. Aproximadament uns 3,5 m més amunt hi ha una altra volta també rebaixada. Els carreus de la part baixa de la torre són grossos, força treballats i units amb morter. A partir dels 2,5 m, les pedres són més petites i irregulars. La sala adjacent tenia una forma gairebé ovalada; restava adossada a la cara sud de la torre. Era força petita (3,70 m d’amplada nord-sud). La banda est tenia els angles arrodonits. La paret oest coincideix amb la de l’edifici modern que s’hi afegí. El gruix de les parets d’aquesta sala és d’uns 60 cm. Al mur nord-oest s’obre una porta de 140 cm d’ample, acabada amb un arc de mig punt format per 13 dovelles de 30 cm d’alt que potser fou afegida en un moment poc posterior.
El castell de Can Pascol és un dels edificis notables d’aquesta comarca del Penedès. Per dos motius. En primer lloc, per la forma de la torre -amb els angles arrodonits-, que representa, tipològicament, un nexe entre les torres quadrangulars i les rodones. I en segon lloc per l’existència d’una sala annexa a la torre i coetània d’aquesta. El conjunt recorda, tot i que les formes siguin diferents, la torre amb sala trobada al castell d’Ardèvol, al Solsonès, o les que devien existir en un moment molt primerenc en molts d’altres llocs, que sovint s’han destruït o modificat. És difícil assegurar-ne la datació amb exactitud, però probablement cal situar la data de construcció prop de l’any 1000.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Can_Pascol
Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Cal Pascol
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 de gener del 2018

Sant Esteve de Mar

Nom del castell: Sant Esteve de Mar
Data de construcció: XI
Municipi: Palamós
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 17 m
Coordenades: E 3.147656 N 41.858232 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat arran de mar i a la cala Fosca de Palamós.
El castell de Sant Esteve de Mar és un castell situat dalt d’un penya-segat al terme municipal de Palamós, al Baix Empordà, entre la platja de la Fosca i la cala de s’Alguer. Només se’n conserven algunes bases de torre i alguns murs. S’hi accedeix des d’un camí que surt des de la platja de la Fosca. 
A llevant resta la part d’una baixa torre de planta rectangular, excavada en part a la roca natural, fins a l’arrencada d’una volta. Una mica més enrere es veu un mur atalussat d’uns 5 metres, al nord del qual s’aixeca una torre rectangular com la de llevant però que es manté a l’alçada del mur. L’entrada al recinte fortificat ha quedat desfigurada per la masia, avui enrunada, que s’hi aixecava recolzada en l’antiga construcció. 
El castell fou construït sobre una vil·la romana que, al seu torn, segurament fou construïda sobre un assentament iber. S’esmenta per primera vegada el 1063 en un document en pergamí que es conserva als fons del monestir de Sant Pere de Galligants, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fa referència a dos castells, el castellum quod uocatur Sanctus Stephanus de Peculiare (entenent Peculiare com a possessió en alou del monestir de Sant Pere de Galligants) i el castellum Maur.
El Castrum Sancti Stephani de Mari era la seu d’un domini senyorial que, l’any 1272, estava en mans de Dalmau de Palol, fill d’un altre Dalmau de Palol i Agnès de Sant Esteve, senyors de Vulpellac, al terme de Forallac. L’any 1277 el mateix Dalmau de Palol, a través d’Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, va vendre al rei Pere II el Gran el castell, juntament amb les terres i masos que li corresponien, pel preu de 7.500 sous barcelonesos, amb l’objectiu de satisfer la voluntat reial de posseir un port a la costa empordanesa. Durant l’edat mitjana el posseïren diferents senyors feudals.
El 1484, tots els dominis del castell de Sant Esteve i la vila de Palamós van passar a mans de Galceran de Requesens, primer comte de Palamós. Durant la Guerra dels remences fou enderrocat gairebé en la seva totalitat i estigué abandonat fins que en els segles XVI-XVII fou reconvertit en casa de pagès. El castell passa a ser un punt estratègic de vigilància i defensa avançada de Palamós i els seus entorns. Al mateix moment, es convertí en un mas. Durant l’Edat Moderna s’hi compaginà l’explotació agrícola amb el control de la costa, especialment per alertar la població de les incursions de pirates i corsaris del Nord d’Àfrica.
De les vigilàncies a Sant Esteve se n’ocupaven de forma mancomunada les parròquies de Palamós, Vila-romà i Vall-llobrega, tot compartint les despeses de pólvora, de les bombardes i els arranjaments que requerien els murs de la fortalesa. El 1568, al llibre del clavari de la Universitat de Palamós hi consta el pagament d’algunes obres de reparació de la “fortalesa de la Fosca”. Un segle més tard, cap el 1650, encara es feien regularment les guàrdies a Sant Esteve. Aquesta ambivalència entre mas, fortí i punt de vigilància va continuar fins a final del segle XVIII, perquè encara que les incursions de pirates algerians eren molt minses, existien altres perills: naus angleses, contraban, naus de zones on hi havia pesta, etc. Amb el temps, es deixaren de fer guàrdies a la Fosca i la feina agrícola va acabar essent l’única activitat que es realitzava a l’edifici.
L’antic castell va romandre com a masia fins a mitjans del segle XX, moment en què fou definitivament abandonat. A partir d’aquest moment, va patir una lenta però progressiva degradació. La seva situació, prop del mar, sotmès a les inclemències del temps, i també apartat dels nuclis més freqüentats, van ser factors determinants per a la seva decadència.
La situació del castell va fer un tomb amb la signatura d’un conveni de col·laboració establert entre la Generalitat de Catalunya i La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”, per al desenvolupament del “Programa Romànic Obert”, i el conveni específic, de data 30 d’octubre de 2009, establert entre aquests dos organismes i l’Ajuntament de Palamós, una vegada el bé va passar de propietat privada a municipal. Entre els anys 2011 i 2015 es van dur a terme les obres de consolidació.

Extret: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Esteve_de_Mar
Gener 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Esteve Mar
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Esteve Mar
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vila-romà

Nom del castell: Vila-romà
Data de construcció: XI-XII
Municipi: Palamós
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 129 m
Coordenades: E 3.107709 i  N 41.882136 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des de Sant Joan de Palamós (Palamós) prenent el Camí de Bell-lloc fins arribar al mas Antoniet on podem prendre una pista que ens durà fins dalt del castell. Per anar-hi a peu, cal arribar a l’ermita de Bell-lloc i pujar-hi sense dificultat per un corriol que hi mena.
El Castell de Vila-romà és un castell declarat bé cultural d’interès nacional del municipi de Palamós, proper a la vila de Vall-llobrega.
A l’alta edat mitjana i fins a l’època de Pere II, la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà incloïa el lloc de Palamós. El 1161 és documenta una «Villa Romani» i el 1190, una «Villa Romanum». Segurament es deu tractar d’un poblet, però no es pot descartar la possibilitat que hi hagués hagut un establiment humà de l’època visigòtica i, fins i tot, una vil·la romana, doncs el poblament d’època romana ha estat identificat en diversos punts de la rodalia.
La primera data documental de la fortalesa és del 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany. El 1279, Pere II comprà al bisbe de Girona el territori de Palamós que depenia d’aquesta parròquia per 6.000 sous barcelonins. Segons Pella i Forgas, el castell fou acabat per Bernat Amat de Cardona, cosí del compte Ponç Hug d’Empúries. El 1310, el bisbe de Girona adquirí drets dominicals sobre el lloc de Vila-romà, però l’alta jurisdicció era del rei, que posseïa el port de Palamós. Pere III el Cerimoniós l’any 1371 l’incorporà a la corona d’Aragó. Sembla que posteriorment també va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. 
La curta i poc esplendorosa vida de la fortalesa acaba el 1812 amb l’ocupació francesa durant la qual fou volat. Des de llavors els seus murs s’han anat enrunant. L’any 2007 s’hi realitzà una intervenció preventiva.
Les ruïnes del castell s’alcen en un replà del vessant meridional de Montagut. La torre mestra i alguns altres edificis eren envoltats per un recinte fortificat exterior, protegit per grossos valls artificials que s’estenen a ponent i tramuntana. A la part central s’aixeca un mur d’uns 11 metres, segurament la paret de llevant de la torre mestra, de planta rectangular, que devia tenir una llargada d’uns 5,5 m. En aquest mur hi ha un esvoranc a uns 3 m del terra al lloc on hi degué haver la porta d’entrada. Té una amplada de 90 cm i una alçada d’uns 2 m. A l’ intradós, on hi devia haver l’arc encara s’endevinen quatre dovelles. L’aparell constructiu de la torre és fet de pedres sense escairar unides amb morter de calç, amb alguna filera d’opus spicatum. Aquest parament apareix en la majoria dels murs del castell. Afegida a la base d’aquest mur hi ha una construcció coberta amb volta de canó recoberta d’estuc rogenc. El recinte exterior està força ben conservat a la banda de tramuntana i el costat sud-oest. També s’ha conservat bé una paret transversal que anava de ponent a llevant. Al mur septentrional hi ha adossades nombroses dependències que formen una unitat amb els murs exteriors.
Al costat sud hi ha els estatges que conserven les arcades de mig punt. L’entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d’uns 7 metres de factura més tardana -final de l’edat mitjana- en la part superior. La torre N-E conserva dos murs d’uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l’arrencada d’una volta. Els murs, en general, fan una amplada d’1,20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.
Intentar datar el castell sense un estudi previ profund o potser una excavació acurada és molt difícil. El parament pot portar a pensar que la base del castell i moltes de les seves parets pertanyen a una construcció de cap a l’any 1000, però altres elements claus per a la datació, com l’arc de la porta de la torre, han estat malmesos.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vila-romà
Gener 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Vila-Romà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vila-Romà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de desembre del 2017

Mirambell

Nom del castell: Mirambell
Data de construcció: XI
Municipi: Calonge de Segarra
Comarca: Anoia
Altitud: 705 m
Coordenades: E 1.489299 N 41.731007 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat dalt del puig on s’apilonen al seu entorn les cases que formen el nucli de Mirambell, enfront de Durfort, sobre la carretera de Calaf a Cervera.
El castell de Mirambell és un edifici de Mirambell, entitat de població del municipi de Calonge de Segarra (Anoia), declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. 
Castell aïllat en estat molt ruïnós, situat dalt d’un turó, fora de l’actual nucli urbà, a l’interior del qual se situa el dipòsit d’aigua del petit poble de Mirambell. D’aquest edifici de planta poligonal tan sols es conserven parcialment tres de les cinc o sis façanes. L’obra presenta un parament mur format per carreus de mida mitjana, amb rejunt de morter de calç. Tanmateix, destaquem el notable gruix dels seus murs, que presenten un farciment de pedres sense quasi morter.
Les tres façanes que s’han conservat tenen una llargada de 5,5 m., 8,9 m. i 11,5 m., respectivament; i una alçada màxima de 3,5 m. Segons la mateixa font documental, se’ns esmenta l’existència d’una torre circular situada a l’extrem sud, que correspondria temporalment a un moment anterior a l’estructura poligonal del castell.
L’obra presenta un parament format per carreus de mida mitjana, units amb morter de calç. El reble és de moltes més pedres que morter. Fa pensar en un edifici construït cap al segle XII o XIII. A l’extrem sud s’endevina l’existència d’una torre circular de construcció anterior al recinte poligonal. Es conserva una alçada de 2,2 m; devia tenir un diàmetre d’uns 4,5 m i un gruix de murs de 180 cm. Els carreus són semblants als del castell si bé una mica més petits i més mal tallats. La torre es podria datar al segle XI. 
Aquesta fortificació és força notable, tant per la seva forma poligonal que recorda altres castells de la contrada, com ara Calaf, com per la superposició dels dos elements, torre i edifici poligonal tipològicament i da datació diferents.
El castell va néixer com una torre de defensa i vigilància. La primera documentació d’aquest castell és de l’any 1039, a partir d’un testament on la vescomtessa Engúncia, vídua de Ramon, vescomte d’Osona-Cardona, esmenta Mirambell com una de les propietats que ella tenia per aprisió i féu una deixa de terres del seu terme al monestir de Sant Pere de Casserres (Osona). Posteriorment fou propietat dels Cardona. El 1086, el vescomte Ramon Folc deixa en testament la meitat de l’alou de Mirambell al monestir de Sant Pere de Casserres i l’altra meitat a la seva muller Ermessenda.
Al segle XII la propietat encara roman a mans dels Cardona. El 1102 Bermon de Cardona féu una donació a diversos monestirs (Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf i Sant Pere del Mont) de tot allò que tenia al lloc de Mirambell. El 1143 el seu fill Bernat donà a la seva germana Ermeniarda l’alou que tenia al castell de Mirambell.
Els Cardona tenien el castell encomanat a diversos castlans A la primera meitat del segle XII, Berenguer Sendred, al qual succeí el seu fill Arnau i, des del 1170, hi consta una família cognomenada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Al segle XIV, el castell de Mirambell consta com a una de les propietats dels Cardona i el 1375 formà part del patrimoni del comtat de Cardona.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mirambell
Desembre 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Mirambell
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mirambell
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Jorba

Nom del castell: Jorba
Data de construcció: XI
Municipi: Jorba
Comarca: Anoia
Altitud: 450 m
Coordenades: E 1.545934 N 41.602081(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Jorba.
El castell de Jorba és una fortificació medieval d’estil romànic situada al municipi de Jorba, a l’Anoia. L’edifici es troba dalt del turó que domina el poble de Jorba. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
La primera referència que es té del castell data del 978. Aleshores era el centre de la baronia de Jorba
–documentada a partir del segle XII– i pertanyia al llinatge dels Jorba. Guerau de Jorba, conseller del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i d’Alfons I, en va ser el primer senyor. La continuïtat de la nissaga dels Jorba està demostrada durant tot el segle XII a través de diversos actes jurídics realitzats per Guerau de Jorba, la seva muller Saurina i el seu fill, Guillem d’Alcarràs.
Cap a la fi del segle XII, amb el matrimoni de Gueraua de Jorba –néta de Guerau i Saurina– i Guillem de Cardona la baronia es va incorporar al vescomtat de Cardona.
El 1294 n’era el castlà Guillem de Castellolí. El 1304, el rei Jaume II, adverteix al vescomte de Cardona que no pot exercir el mer imperi ni sobre el castell ni sobre el lloc de Jorba; amb tot, el 1309 és ell mateix qui li fa donació d’aquesta jurisdicció. El 1375, la propietat fou incorporada al comtat de Cardona. Al segle XIV va passar als Castellolí; així, entre 1337 i 1345 apareix documentat com a baró de Jorba un Guillem de Castellolí.
El 1406, Ramon de Castellolí i el seu fill Joan es veieren involucrats en un afer d’assassinat. L’any 1444 la fortalesa va ser comprada per Manel de Rajadell, castlà d’Òdena. Durant la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472) el castell de Jorba es va posar al costat de la Generalitat. Va caure en mans dels realistes l’any 1475. També per matrimonis, al segle XVII la baronia de Rajadell va passar a la de Ponts a través del matrimoni de Jerònima de Rajadell amb Miquel de Ponts; després a la de Salvà, marquesos de Vilanant; a Pont-Lopez de Mendoza, comtes de Robres; al segle XVIII als Abarca de Bolea, comtes d’Aran-da; als Híxar, comtes de Guimerà, i finalment als industrials Muntadas i Campeny. Va ser destruït a causa d’un atac durant la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) juntament amb la seva capella,[4] ja que servia de caserna de les forces liberals. L’any 1890 les runes del castell foren comprades per la família Muntadas.
Les restes del castell de Jorba s’estenen per tot el planell que hi ha al cim del turó. En la part oriental hi ha una torre de planta circular, amb un diàmetre intern de 4 m i un gruix de mur de 190 cm; segurament tenia una alçària de més de 20 m. La paret és formada per carreus més aviat grossos (30 cm x 45 cm) units amb morter de calç dur. Un mur que fa angle, situat a la banda de llevant de la torre i que tanca un espai d’uns 5 m de llarg, també és fet amb uns carreus d’unes característiques semblants als de la torre. A l’extrem oposat del planell on s’estenen totes les restes del castell, a la punta occidental, a uns 28 m de la torre, trobem un altre fragment del mur perimetral fet amb uns carreus com els de la torre mestra. Segurament, a tot el voltant del cimal del turó hi hauria una muralla de la qual, a part dels fragments esmentats, s’endevinen alguns trams més a la banda nord.
A la banda sud del pujol també hi ha algunes parets sota la torre que s’adossen a les esmentades més amunt i que, segurament són una mica posteriors i cal relacionar-les amb les fortificacions que es feren a l’entrada del recinte. En els  marges del vessant meridional hi ha diversos murs, molts dels quals ja no formaven part del primer recinte, que en aquesta banda resta molt destruït.
A 6,5 m a ponent de la torre mestra hi ha restes d’una construcció circular, amb un diàmetre interior de 2,5 m i un gruix de mur d’uns 60 cm. Devia ser la boca d’una cisterna, ara plena de terra, però que sembla que era reoberta amb lloses fins a la boca on la barana era formada per diverses pedres ben treballades i col·locadesde gairell per tal de facilitar el treure’n l’aigua.

El gener de 2012, l’alcalde de Jorba, Josep Maria Palau, va traslladar al delegat del govern la necessitat de consolidar les runes del castell per evitar que l’erosió en faci desaparèixer les restes. El 31 octubre 2017, es publica la notícia del començament de les obres de consolidació d’urgència i recuperació del castell de Jorba i en l'actualitat ja estan consolidades.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Jorba
Desembre 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Jorba
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Jorba
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Claramunt

Nom del castell: Torre de Claramunt
Data de construcció: XI
Municipi: La Torre de Claramunt
Comarca: Anoia
Altitud: 365 m
Coordenades: E 1.658198 N 41.533974 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de La Torre de Claramunt.

El castell de la Torre de Claramunt inicialment edificat al segle XI és, actualment, un gran casal ampliat en diverses fases, la més important per Joan de Claramunt al segle XVI (1565) que sempre procedeix de la primitiva torre de guaita erigida a la fi del segle XI en un dels extrems del terme del castell de Claramunt, torre fortificada i avançada que es va fer construir per la familia de la Casa de Claramunt per per a la vigilància i el control de la vall de la riera de Carme i del camí vers el Penedès. 
És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Actualment es troba en bon estat de conservació.  
L’actual edifici és un magnífic casal de pedra, fortificat, del segle XVII de planta i tres pisos amb finestres rectangulars amb llindes de pedra i portal adovellat. El 1561, data que figura a la clau del portal adovellat del pati, Joan de Claramunt convertí el castell en un casal fortificat, que correspon a l’edifici actual, de planta baixa i tres pisos. Les finestres, amb llindes de pedra, són rectangulars i el portal d’entrada adovellat, damunt del qual hi figura l’escut nobiliari dels Claramunt (pujol floronat), que també figura en un angle exterior del castell. Altres escuts repartits pel pati del castell i la sala major presenten els senyals heràldics dels senyors posteriors: Espuny, Agulló, Pinós i Sentmenat. El conjunt és rematat per acabats en forma de dents a manera de merlets. Història El llinatge dels Claramunt, que varen arribar el 814 a aquesta zona provinents de França per ajudar al comte Ramon Berenguer de Barcelona en la seva lluita contra els agarens. Concretament el seu cap Bernat Amat de Claramunt. Varen construir el seu castell principal al que és avui La Pobla de Claramunt (a la que varen donar el seu nom), el castell de Claramunt, i també varen construir en una part del terme que controlaven, una torre de guaita amb terme territorial el qual fou l’inici del municipi actual, la Torre de Claramunt. Consta que l’any 1147, dos germans del llinatge Claramunt, Berenguer i Pere Bernat, donaren al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou d’un mont situat dins el terme del castell de Claramunt a fi que hi construïssin una fortalesa contra els sarraïns. Inicialment (1157) era emprada com una torre fortificada, al terme de Claramunt. Al final del segle XI s’erigí en un dels extrems del terme del castell de Claramunt una torre de vigilància que, en deixar de tenir ús militar, esdevingué residència dels senyors del lloc. Berenguer de Claramunt vengué el 1306 als Cardona l’alt domini del castell de Claramunt, el 1318 el de la torre de Claramunt, si bé la família hi continuà vivint reconeixent els drets dels vescomtes de Cardona que, d’aquesta manera, afermaren l’hegemonia sobre la Conca d’Òdena. Asbert de Claramunt, casat amb Beatriu de Pallars, fou nomenat pels Cardona el 1348 governador de les terres de l’Anoia. El seu descendent Joan de Claramunt i de Rajadell lliurà el 1463, en nom dels Cardona, les claus del castell de la Torre de Claramunt a Joan de Serrallonga, representant d’Igualada, per ordre de la diputació general.
 L’any 1530, els Claramunt compraren als ducs de Cardona la jurisdicció i la senyoria del terme de la Torre de Claramunt. Francesc de Claramunt i Caçador obtingué el 1620, com els seus avantpassats, el càrrec de governador de la Conca d’Òdena, atorgat pels Cardona.
Un descendent seu, Josep de Ribera i de Claramunt, austriacista, rebé del rei arxiduc Carles III el títol de comte de Claramunt (1708) i fou desterrat a Burgos per Felip V fins al 1725. El castell fou incendiat el 1722. 
Ja en temps moderns, Josep Maria de Febrer i Calvo Encalada, Marquès de Villa Palma de Encalada, descendent de la casa de Claramunt y baró de la Torre de Claramunt, junt amb la seva dona Matilde Sanllehy i Alrich (germana de Domingo Sanllehy Alrich, alcalde de Barcelona) varen fer grans tasques de reconstrucció del castell, igual que el seu fill José Maria de Febrer y Sanllehy, també marques de Villa Palma de Encalada les va continuar. José Antonio de Febrer y Monforte, fill del marques va ser alcalde de la Torre de Claramunt i va residir al castell de la Torre de Claramunt amb la seva dona Margarita de los Rios Magriña y els seus sis fills, que són copropietaris del Castell actualment, els germans de Febrer de los Rios, fins a la seva mort el 1976. 
El cap del llinatge Clararamunt és actualment José María de Febrer y de los Rios, primogenit de la nissaga i cap de la familia. Va sol·licitar la rehabilitació del títol de comte de Claramunt l’any 1985, en un expedient de millor successió del títol que el dia d’avui no s’han tancat, a pesar d’existir un informe del Ministerio de Justicia i dos informes del Consejo de Estado demanant la rehabilitació del títol del seu avantpassat al seu favor.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_ Torre_de_Claramunt
Desembre de 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat