Penyafort

Nom del castell: Penyafort

Data de construcció: segle XI

Municipi: Santa Margarida i els Monjos

Comarca: Alt Penedès

Altitud: 166 m

Coordenades: E 387789.0, N 4573850.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 39' 30.34'' Latitud: 41º 18' 23.25'' (GPS)

Com arribar-hi: es troba situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries.

Ens situarem a començaments del segle X. A les nostres contrades, en aquells moments, la zona de dominació musulmana s’anava reduint, mentre, es produïa l’avenç del poblament cristià. Eren els camperols els que protagonitzaven una colonització espontània que s’infiltrava en zones que els cristians no controlaven, on els habitants eren pocs i s’agrupaven en illots situats a escassa distància d’altres illots de població musulmana.

Colons, que a la cerca de refugi en balmes i assentaments d’altura, se situaran en diferents indrets muntanyosos, com la mateixa Olèrdola. 

Terres de frontera que ben aviat seran objectiu de les elits nobiliàries. Olèrdola, indret d’una privilegiada situació estratègica per a controlar i defensar el territori viurà la vinguda de més homes i dones, la posada en conreu de les terres en el marc d’una política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona.

Així a l’entorn del 929-930 es va aixecar el castell d’Olèrdola que confirmava el domini d’una posició estratègica des d’on poder fer efectiu el domini sobre un territori de 250 quilòmetres quadrats d’extensió –el més gran de la marca del comtat de Barcelona- i una densitat de poblament de la més alta de la frontera, almenys fins al segle XI.

No hi hagué ja camí de retorn, tot i les ràtzies d’un i altre bàndol, el domini d’aquelles terres passaria definitivament a mans del comtat de Barcelona. Així tot i que foren devastades durant la gran expedició d’al-Mansur del 985, Olèrdola fou ràpidament reocupada i reorganitzada i al 991 s’hi consagrà una església més gran que l’anterior. La presència permanent dels sarraïns arribava a la seva fi.

Així mateix es van anar configurant un sèrie de petits castells, formats per una torre i una casa quadra, com a Moja (esmentada al 981), Canyelles (992) i Penyafort (possiblement construïda al segle XI), els quals tenien com a objectiu ser llocs d’avançada per prevenir els atacs al castell d’Olèrdola i també per crear nuclis de protecció als colonitzadors. Al capdavant de cadascun d’elles es van nomenar uns castlans o oficials. Aquests, després de la mort de Mir Geribert (que s’havia arribat a autoproclamar el Príncep d’Olèrdola), i sobre tot, amb l’avenç de la repoblació, a principis del segle XII, es van independitzar, i més quan entre el 1107 i el 1108 va haver-hi una de les darreres incursions almoràvits, que va devastar el Penedès fins al castell de Gelida i va comportar una nova destrucció del castell d’Olèrdola. Fins i tot, el comte Ramon Berenguer III va atorgar privilegis i llibertats a tots els que s’establissin dins del terme del castell d’Olèrdola.

Al segle XII, ja es parla de Torre de Penyafort, la qual cosa ens mostraria la presència d’aquesta família. 

Sembla que per la documentació consultada, els senyors de Penyafort continuaran sent els amos del castell fins a meitats del segle XIV. De fet el 1337 encara es parla de la domum nostram dicta de Penaforti, que tenia com a propietari a Bernat de Penyafort, nét de Pere de Penyafort. El 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent dels Penyafort ven la casa llavors anomenada de «Bella Vista» a Pere de Crebeyno . A partir de llavors el castell passarà per diverses mans, fins que al 1586 la mateixa Diputació del General de Catalunya, els treu a Pere i Pau Riu les seves propietats (possiblement per deutes). L’any 1601 la família Espuny de Vilafranca del Penedès, i concretament, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, va comprar-ho en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.
Al s. XVII va esser convent, i durant els anys 1938-1939  de la Guerra Civil presó republicana dels aviadors del bàndol nacional. Des del 2002 es propietat de l' Ajuntament de Sta.Margarida i els Monjos, que ha començat treballs de consolidació i recuperació.

Joan Torrents (historiador) / Escrit publicat al núm.50 de la revista Antistiana, editada pel Grup d’Estudis Rapitencs.

Extret del web: www.castelldepenyafort.org

+ informació en PDF: Penyafort
+ fotografies: CastellsCatalans/Penyafort

Florejacs

Nom del castell: Florejacs

Data de construcció: segle X

Municipi: Torrefeta i Florejacs

Comarca: Segarra

Altitud: 487 m

Coordenades: E 351640.4, N 4629405.2 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 12' 47.01'' Latitud: 41º 48' 2.832'' (GPS)

Com arribar-hi: al castell s’hi accedeix sortint de Guissona per la carretera L-313 en direcció a Ponts. Passats 6 km es pren a l’esquerra la carretera LV-3133, que en 4 Km en durà al castell, on acaba aquesta carretera local.

«Se fa esment de Florejacs, Morana, Sant Martí i Grada —comunica C. Rocafort— en I’acta de consagració de I’església de Guissona, de I’any 1099. 

Florejacs ve del nom propi Floriacus, i així s’anomena en I’escriptura de donació atorgada I’any 1083 per Arnau Company. Pere Ponç, en la donació a la canònica d’Urgell feta el 1100, parla de la «villa que vulgo dicitur floriag», i un document de 1131 ens dóna a conèixer el «castrum Floriaci», que segurament es referirà al mateix. En la concòrdia de 1307, el rei concedí al comte d’Urgell íntegra jurisdicció de la Morana, Siges i Florejacs». A les notícies precedents, Monreal-De Riquer afegeixen que el 1099, en un document publicat a la «Marca Hispanica» de P. de Marca, es fa referència als «terminos de Floreiachs» .

A començaments del segle XIV el castell de Florejacs pertanyia als Alamany de Cervelló, car l’any 1304 testà Guerau Alamany, disposant la venda de Vallverd i Cogull — castells, com sabem, propers a Montbrió de la Marca— i concedint franquesa de quistia i de tota altra servitud, pel terme de deu anys a partir de la seva mort, als pobladors de Florejacs i les Sitges; elegia, a més, sepultura al monestir de Vallsanta, d’on era abadessa la seva germana Eliardis de Guimerà.

La baronia de Florejacs, jurisdicció senyorial centrada en el castell homònim que pertangué als Josa, passà als Cortit (1571), als Bartomeu (1574), als AguIló (1613), als Ribera (1625) i, des del 1741, als marquesos de Gironella. De Francesc de Ribera i de Bartomeu, baró de Florejacs, i muller (Maria d’Espuny i de Claramunt, senyora de la baronia de Rivert i del castell de Claramunt), nasqué, el 1688, a Barcelona, Josep Antoni de Ribera, qui, juntament amb el seu germà Carles (ferit en la defensa de Barcelona el 1714), fou un decidit austricista en la lluita contra Felip V. El rei dels catalans Carles III premià el baró de Florejacs amb el títol de comte de Claramunt.

Després d’endurar privacions, el 1725 Josep Antoni de Ribera va recobrar els seus castells i baronies de Claramunt, Florejacs i Rivert. Una seva sextanéta, la marquesa de Villa-Palma de Encalada, ha reclamat, en els nostres dies, la rehabilitació del títol comtal de Claramunt.

Nota: escrit extret del Volum VI dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2010

+ fotografies: CastellsCatalans/Florejacs

+ Informació en PDF : Florejacs
   Video: castell de Florejacs

Les Sitges

Nom del castell: Les Sitges
Data de construcció: segle XI
Municipi: Torrefeta i Florejacs
Comarca: Segarra
Altitud: 528 m

Coordenades: E 352921.3, N 4631088.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 13' 40.99'' Latitud: 41º 48' 58.25'' (GPS)

Com arribar-hi: retornant des del castell de Florejacs a la carretera L-313 (que va de Guissona a Ponts), i només a mig quilòmetre, surt una una pista que ens acosta al de les Sitges. També s’hi pot anar des de la LV-3133 just quan deixa la L-313 camí de Florejacs.

Situat al punt on es troben les comarques de la Segarra, l’Urgell i la Noguera, s’alça el Castell de Les Sitges. La seva situació estratègica, dominant la vall del Llobregós, el féu protagonista a l’Alta Edat Mitjana de les lluites dels cristians en el seu lent avançar cap a les terres de l’Hispània musulmana i li deixà una aparença batalladora que encara conserva.
Les primeres referències històriques les trobem a mitjans del segle XI, quan Arnau Mir de Tost ensenyoreix el lloc en nom del seu senyor, el comte Ermengol d’ Urgell. Des d’aleshores, el castell s’ha mantingut en mans de la mateixa nissaga familiar, en una història mil·lenària que ha transcorregut en paral·lel al seu veí de Florejacs.
Tot i que l'origen de l'edifici es situa al segle XI, la major part dels elements conservats són del segle XIV. L'edifici actual es composa d'un cub de pedra de planta rectangular, amb parets atalussades i torre mestra també de planta rectangular.
Exteriorment, tots els seus elements ens diuen que estem davant d’una fortalesa de l’època de conquesta. La seva magnífica torre mestra, feta de carreus rectangulars i polits, rematada per merlets i encara amb unes grans mènsules que sostenien el cadafal que l’envoltava. La muralla atalussada tanca el recinte interior i conserva diverses espitlleres, merlets amb permòdols i restes d’ un matacà sobre la porta principal. Els seus finestrals, seguint models renaixentistes dels segles XIV i XV, no varen ocultat del tot els arquets apuntats d’uns de gòtics que foren substituïts pel canvi de modes de fa més de cinc segles.

Un cop a l’ interior, descobrim com front l’aparença bel·licosa de l’exterior, un seguit d’àmbits senyorials el converteixen en una residència aristocràtica, conformant en una dualitat típica dels castell-palaus del gòtic català.
La organització gira en torn un pati central, el qual ha anat empetitint-se al llarg dels segles concedint espais a les diferents cambres adaptades a les noves necessitats de les èpoques.
A la planta baixa hi trobem els cellers i el rebost, cercant la frescor al costat nord, així com les cavallerisses i el forn. Menció especial mereix la tàvega, o masmorra, emplaçada la base de la torre, en un espai claustrofòbic que rememora la prerrogativa de maltractar que tenien els senyors feudals sobre els seus súbdits des del segle XII.
Al primer pis hi ha la sala noble, amb tots els elements que ens parlen del prestigi del senyor: la gran llar de foc amb el blasó familiar, els finestrals amb festejadors i les portes motllurades.
Al segon pis de la torre mestra, eix de tota la distribució, trobem encara la porta primitiva d’accés, de factura romànica. Conserva una estructura de doble porta i els golfos originals per les tres contraportes de fusta successives.
Sobre la muralla, on hi havia l’antic pas de ronda, s’hi emplaça una terrassa oberta a migdia, des d’on podem examinar detalladament els merlets i el matacà del mur exterior.

El castell de les Sitges és visitable al públic el primer diumenge de mes i s’obre a grups prèvia concertació.
Contacte: 600 53 79 70 / 973.552.416 - Sr. Jaume Moya

Nota: escrit extret de l'informació facilitada pel propi castell i documentació del Volum VI dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2010

+ informació : www.castelldelessitges.com

+ fotografies: CastellsCatalans/Les Sitges

+ Informacio en PDF : 1) Les Sitges i 2) Les sitges 
   Video: castell les Sitges

Sanaüja

Nom del castell: Sanaüja

Data de construcció: segle X

Municipi: Sanaüja

Comarca: Segarra

Altitud: 478 m

Coordenades: E 359847.0, N 4637804.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 18' 35.32''  Latitud: 41º 52' 0.43'' (GPS)

Com arribar-hi: les restes del castell estan situades en el turó situat al nord de la seva població.La vila de Sanaüja, a la dreta del riu Llobregós, està situada al peu del serrat on hi hagué el castell, del qual subsisteixen ruïnes.

Llegim que Sanaüja va ésser presa pel comte d’Urgell l’any 951. Una referència primerenca al·ludeix que el «castrum quoque Sanaugia cum finibus suis» va ésser confirmat, el maig del 1001, pel papa Silvestre II en favor del bisbat d’Urgell. Trobem, en efecte, consignat el nom de «Sanauia» entre els llegats que apareixen en el testament de (sant) Eriball, bisbe d’Urgell, finat, a parer de l’historiador Serra i Vilaró, l’any 1042.

Poc temps després, s’establí un conveni entre «Guilielmum episcopum» d’Urgell i «Raimundum Fulconis vicecomitem (et) Willa mater et vicecomitissa» després de la mort violenta del vescomte Folc I. En aquest conveni es fa esment a les possessions de «Reimundum » sobre el «kastrum de Sanauga» i els seus termes.

L’historiador Corredera manifesta que Sanaüja, a l’igual de Guissona, fou pres després de la caiguda de Balaguer.

L’any 1116, el bisbe d’Urgell (sant) Ot va dirimir un plet en el pla de Santa Maria, davant del castell de Sanaüja.

Quan, l’1 de febrer del 1571, testà el bisbe d’Urgell Pere de Castellet, declarà que, entre les diverses reparacions i reedificacions que havia ordenat durant el seu mandat, hi havia les del castell de Sanaüja; en el testament, disposà una deixa de 12 ducats per a la reparació de les muralles de la vila de Torredembarra.

L’any 1580, el bisbe urgellenc, Hug Ambròs de Montcada, celebrà sínode a Sanaüja.

Durant el segle XVII, «Sanahuja», «del Bisbe d’Urgell», constituïa «una ballia» amb «Granolles» i «Salvanera».

Encara el 1831, el senyoriu del bisbe dela Seu constava per a Sanaüja. Fora de la vila hi havia hagut un palau temporalment habitat pel bisbe i al castell hi havia estat venerada una imatge de la Verge; una llegenda recollida per Joan Amades, refereix un miracle atribuït a la Mare de Déu del Castell i que té com a motiu principal la innocència de la dama calumniada pel germà del senyor del castell.

Nota: escrit extret del Volum VI dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2010

+ fotografies: CastellsCatalans/Sanaüja

+ Informacio en PDF : Sanaüja
   Video: castell de Sanaüja

Lluçà

Nom del castell: Lluçà
Data de construcció: segle X
Municipi: Lluçà
Comarca: Osona
Altitud: 881 m

Coordenades: E 420680.0, N 4656485.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 2' 25.03'' Latitud: 42º 3' 16.47'' (GPS)

Com arribar-hi: situat damunt mateix del  monestir de Santa Maria de Lluçà, s’hi arriba prenent primer una pista vers el nord que du a la masia del castell i des d’ella un corriol arriba al turó on hi ha el castell.

El castell, que donà nom al Lluçanès, és documentat l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Lluçà. El primer membre conegut d’aquesta família és Sunifred de Lluçà, mort el 988. Van ser feudataris dels comtes de Barcelona, pels castells de Lluçà i Merlès, des de mitjan s. XI. Berenguer Sunifred de Lluçà va arribar a ser bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, cosa que va suposar que la família rebés infeudacions. La seva germana Guisla es va casar amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona. La família es va extingir amb Elisenda de Lluçà, casada el 1256 amb Bernat, senyor del castell de Saportella. 

Al s. XIV s’entroncaren amb els Fenollet, vescomtes d’Illa (Rosselló), que van vendre la baronia de Lluçà als Pinós. Després la baronia va passar als Peguera. A partir d’aquest moment les males relacions entre la baronia i els homes de Lluçà van provocar que aquests preferissin dependre de la jurisdicció reial. Això no ho van aconseguir fins al final del S. XV, quan, destruït el castell durant la guerra civil de remença, la baronia es va incorporar a la Corona. 

L’església s’esmenta el 988 quan es va jurar el testament de Sunifred I de Lluçà. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte. Entre els anys 1987 i 1994 va ser restaurada per la Generalitat de Catalunya.

Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n’han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud-oest, adaptant-se, per tant, a la topografia del terreny. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d’una finestra biforada de la qual ha desaparegut la columneta. Les dues estances del costat sud són de planta rectangular, encara que la més petita és gairebé quadrada. La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s’hi poden veure dues portes adovellades de mig punt que porten al pati del castell, i també les restes de quatre finestres. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s’hi accedeix pel sostre, i

les parets són arrebossades i lliscades. 

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.

Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ Fitxa complerta en PDF: castell de Lluçà

+ fotografies: CastellsCatalans/Lluçà

   Video: Castell de Lluçà

Quer

Nom del castell: Quer
Data de construcció: segle XI
Municipi: Prats de Lluçanès
Comarca: Osona
Altitud: 698 m

Coordenades: E 419381.0, N 4650599.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 1' 31.44'' Latitud: 42º 0' 5.162'' (GPS)

Com arribar-hi: el castell està situat al sud-oest de Prats de Lluçanès i ben a prop del seu nucli principal.

La història d’aquest castell va molt lligada a la dels senyors del castell de Lluçà.

El maig del 1056, Ermessendis féu donació al fill Ramon, levita, de tot l’alou dit «Cher», amb els edificis, terres i pertinences. Restava disposat que a la mort de Ramon el successor fos el seu germà Folc o bé els seus fills, en cas de tenir-ne de legítims. Situem que la dama donadora era Ermessendis de Balsareny, esposa de Seniofred II de Lluçà.

El castell del Quer, el nom del qual prové de la gran roca sobre la que s’assenta la torre, de planta circular, que ha assolit els nostres dies pertanyia als senyors de Lluçà i fou una petita jurisdicció a l’extrem de la jurisdicció de Lluçà. 

Vers el 1242, Pere de Lluçà donà el castell del Quer al seu secundogènit, Mir, casat amb Elissendis d’Oló. En Pere d’Oló, fill d’aquest matrimoni, el posseí fins a I’any 1297. Fou, en efecte, Pere d’Oló l’edificador de la capella de Santa Llúcia vers I’any 1275. En el seu testament, dóna a la capella de «Ste. Lucie des Quer», el dret de tasca de pa i vi deIs termes del castell del Quer, per al manteniment del seu culte.

El juny del 1299, Bernat Guillem de Portella, senyor del castell de Lluçà, en retre homenatge de fidelitat al bisbe de Vic (Berenguer) per tots els feus que li tenia, anomena el «Castrum de Quero».

Semblantment, el 8 de maig del 1324 Bernat de Portella, fill i hereu de Bernat Guillem, prestà l’homenatge al prelat.

La torre del castell ha estat restaurada modernament amb no gaire encert, car ha perdut força de la seva ferrenya estructura medieval.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.
Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ fitxa complerta en PDF: castell de Quer
+ fotografies: CastellsCatalans/Quer
   Video: Castell de Quer

Olost

Nom del castell: Olost
Data de construcció: segle X
Municipi: Olost
Comarca: Osona
Altitud: 530 m

Coordenades: E 425076.0, N 4647826.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 5' 40.24'' Latitud: 41º 58' 37.28'' (GPS)

Com arribar-hi: el castell està situat al sud del poble d’Olost i ben a prop del seu nucli principal.

A Olost, l’any 909, el comte Guifré reedificà l’església, que havia romàs per molts anys destruïda pels pagans; això diu l’acta de consagració, falsa o falsejada en diversos punts, però que Ramon d’Abadal i altres historiadors admeten que té un fons de veritat. Hi ha també una referència de l’any anterior, concernent el terme del castell Uristense: «in agacencia de domus Sta. Maria Olostensis in locum ubi dicitur Kavarresa (terme relacionat amb la riera Gavarresa)». Pocs anys més tard, el 920, resta documentada la venda d’una casa «in comitatu Ausona, in castro Uristense, in agacencias de Sancta Maria in villa que vocant Oloste»; el 923, altra venda, de vinyes, «in castro Oristense in agacencias de domos Sancta Maria Olostensis»; el 924, la d’uns molins «in castro Oristensem in agencia de Domo Sta. Maria Olostensis in rio qui vocabulu est Gavarresa»; i el 928, la d’un terreny «in castro Oristicens in agecencia de domum Sancta Maria Olostensis infra fines Garrigosum ».

Bé que ens arriba una notícia, escrita modernament, que tendeix a situar ja en el segle IX l’existència del castell d’Olost, la veritat és que les anteriors informacions, primerenques en la documentació que consultem, asseguren que Olost —i no pas encara el castell d’Olost— depenia del castell d’Oristà.

El 4 de juliol de 1290, Guillem de Peguera, fill de Ramon, cavaller, reté homenatge de fidelitat al bisbe de Vic, pel delme d’Olost i per altres feus que posseïen els seus antecessors; el prelat li dóna la investidura dels feus.

El rei Pere el Cerimoniós va vendre, l’any 1353, el lloc de Tornamira a Ramon Peguera, donzell, senyor d’Olost, i l’any 1400 Guillem d’Olost era sotsveguer del Berguedà.

En el període la «torbació de Catalunya», o sigui en el temps de la lluita de la Generalitat contra el rei Joan II, els remences es refugiaren en aquest castell a l’igual de com ho feren a Torelló i Casserres. Els vigatans es condolien, vers el 1464, que la gent d’armes que amb anterioritat havia estat tramesa per fer desaparèixer uns llocs de refugi, no hagués enderrocat també les tres esmentades forces, des d’on els remences produïen diverses correries.

En la capitulació de Vic feta a Joan II, l’any de l’acabament de la guerra (1472), s’indica que el castell d’Olost havia estat destruït durant el període bèl·lic.

En el segle XVII, «Aulost» figura com propietat «del Rey» i en la sotsvegueria de Lluçanès i és de la dita vegueria de Manresa.

Un document del 1620 dóna fe de la destrucció del castell d’Olost i de l’inici d’obres de restauració fins arribar a l’actualitat en què trobem ja un casal, de bon veure, propietat de l’uròleg doctor Antoni Puigvert.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.

Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ fitxa complerta en PDF: Castell de Olost
+ Fotografies : CastellsCatalans/Olost
+ comentaris: ens ha agradat molt
   Video: castell d'Olost