Sant Llorenç

Nom del castell: Sant Llorenç
Data de construcció: IX-XI
Municipi: Sant Julià de Vilatorta
Comarca: Osona
Altitud: 817 m
Coordenades: 446834.4,4641486.6 UTM31N - ETRS89

Com arribar-hi: està situat a l’est de Sant Julià de Vilatorta, a la carena que uneix el coll de Romegats amb els cingles de Vilanova de Sau, i s’hi accedeix a través d’una pista que surt de la carretera N-141d que va de Folgueroles a Vilanova de Sau, just en sortir del túnel de la Mina.

El Castell de Sant Llorenç és un castell del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) declarada bé cultural d’interès nacional. Queden restes de fortificació al monestir i la base d’una torre quadrada al cim de la muntanya. Fou castell termenat, després monestir. Documentat el 884. A inicis del segle XI fou suplantat pel castell de Meda i aviat es convertí en residència de canonges agustinians. El castell de Sant Llorenç estenia el seu terme inicial pels termes municipals de Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Calldetenes.

Les primeres notícies d’aquest castell es remunten al principi de la repoblació del comtat d’Osona, ja que és l’any 881 quan Ansebert i la seva muller Emoïga, juntament amb Ranemir i la seva muller Númia, vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps, situats al comtat d’Osona, al terme del castell de Sant Llorenç.

Els senyors eminents del terme del castell foren els comtes de Barcelona, que tingueren propietats en el terme concedides pel rei Carles el Ximple, com la que l’any 926 vengué la comtessa Garsenda, vídua del comte Guifré Borrell, a Mirable, composta d’una terra situada a la vila de Folgueroles, que li havia pervingut pel precepte que el rei Carles havia fet a Guifré Borrell. Els drets comtals, però, foren venuts abans de finalitzar el segle X; així desaparegueren els vincles feudals entre els comtes de Barcelona i el castell de Sant Llorenç. El primer feudatari conegut és Ansulf de la família Gurb-Queralt, el qual l’any 956 féu una compra de béns, situats al castell de Sant Llorenç, i el 956 ho feia amb terres i molins situats al mateix terme, a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort; en tots dos casos Ansulf és anomenat vicari. Aquest castell passà a un fill segon d’Ansulf, anomenat Bonfill, levita, el qual l’any 992 comprà al comte Ramon Borrell la roca anomenada Meda juntament amb Sant Llorenç amb el seu feu, pel preu de tres-cents sous. 

Aquest castell passà a la canònica de Vic, ja que en el testament sagramental del dit Bonfill, levita, jurat el 1007, una de les disposicions que hi deixava era la de donar el castell de Meda, que havia comprat al comte Ramon Borrell, a Sant Pere de Vic. En aquest procés, que va des de les primeres notícies a la donació de la canònica vigatana, hem vist com el castell de Sant Llorenç, de figurar com a cap del terme, passava a ésser suplantat pel castell de Meda, el qual apareix per primera vegada en la compra del 992 en un mateix nivell, per predominar totalment en la donació del 1007. Aquest canvi no és un canvi de nom d’un mateix castell, sinó, com consta en la venda del comte Ramon Borrell, la substitució d’un castell per un altre en la defensa del territori. Així, el castell de Sant Llorenç perdé la seva antiga importància i r està inclòs en el terme de Planeses com a propietat de la família Vilagelans. Aquesta, juntament amb la família Meda, intentaren fundar, a la segona meitat del segle XI, un monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç. Si bé, la iniciativa no reeixí fins al segon quart del segle XII amb l’erecció de la canònica de Sant Llorenç del Munt, que s’establí al mateix lloc, una part del castell es convertí en residència dels canonges, mentre la resta es conservava com a casal o domus, situada dins el terme del castell de Meda, el domini superior del qual pertanyia a la família Gurb-Queralt, senyors del castell de Meda pels bisbes de Vic.

Un membre d’aquesta família, Berenguer IV de Queralt, l’any 1247 hagué de reconèixer que les fortaleses que es trobaven en el terme del castell de Meda, les tenia en feu del bisbe i no en propi alou, com pretenia. Entre les fortaleses esmentades en el plet figura la de Sant Llorenç. Al cap de pocs anys, el 1253, aquest Berenguer IV de Queralt cedí el castell de Meda al seu fill Galceran de Queralt, el qual, al cap de dos dies, el donava a la canònica vigatana, a la qual havia entrat com a canonge.

Ja no es tornen a tenir notícies del castell o força de Sant Llorenç, no coneixem res dels seus possibles castlans ni de les vicissituds del seu edifici que hagin deixat empremta en la documentació. El castell i priorat canonical se situarien en una zona encinglada, al vessant oest d’un turó, al límit nord-est del terme. El castell es documenta al segle IX, si bé perd la seva funcionalitat administrativa i defensiva del territori a inicis del segle XI. En fundar en el mateix lloc el monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç (fundació iniciada el segle XI però no reeixida fins al segon quart del segle XII), una part del castell passarà a dependències monacals i l’altra es mantindrà com a domus. Possiblement el monestir aprofitaria murs i estructures del castell, tant pel que fa a zona residencial, com els seus elements defensius.

D’aquesta manera, formen part del castell i les estructures defensives de la canònica, les muralles, torres i altres estructures defensives. El conjunt va ser reconstruït al segle XX. Aquesta nova construcció podria aprofitar a assentar-se al damunt de les restes del castell i el monestir. La resta de murs i estructures se situarien al subsòl, juntament amb les restes de l’evolució i ús de tot el conjunt.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Lloren%C3%A7

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2019

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Llorenç

+ imatges : Sant Llorenç

Domus del Pi

Nom del castell: Domus del Pi
Data de construcció: XII-XIX
Municipi: Vilanova de Sau
Comarca: Osona
Altitud: 505 msnm

Coordenades: E 2.394966 N 41.977933 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat damunt mateix de les installacions del Club Nàutic Vic-Sau al pantà de Sau.

La Domus o Casal del Pi és un antic edifici al municipi de Vilanova de Sau. És pràcticament al cim del Puig d’en Riba (505 msnm), als contraforts sud-oest dels Cingles de Tavertet i a pocs centenars de metres del Puig de la Força. Es tracta d’un edifici fortificat de dues plantes rectangulars que conserva el sostre. Fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1949.

Aquest casal o «domus» es trobava dins l’antic terme del castell de Cornil i quan aquest desaparegué,

es trobava en el de Sau o vall de Sau. El terme del castell de Cornil i de la vila de Sau apareixen documentats el 917, quan Guidiscle i la seva muller Bulgara amb Ofili vengueren a Esclua una casa amb pati i hort, situada al comtat d’Osona, al terme del castell de Cornil, a la vila de Sau. El mateix any Guidiscle, tot sol vengué a Odevacre i a la seva muller Saruïlda terres i boscs situats en el terme del castell de Cornil, al lloc anomenat Pi «ubi dicitur Pinos». La menció documental més antiga d’aquesta construcció podria ser en un contracte de compravenda dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona del 994 en què es parla del «maso de Pinus» a l’Osona.

La família de cavallers anomenada Sau apareix vers els anys 1120-1130 en la persona de Ramon Borrell de Sau. El 1181 està documentat que passà a mans dels Hospitalers. Els Sau eren feudataris d’aquesta domus pels castlans del castell de Cabrera. Així, el 1247 Berenguer de Cabrera l’esmenta en el seu testament com un bé a transmetre al seu fill Arnau de Cabrera. El 1334 era propietat d’Elisenda de Vilanova muller del senyor de Sau. El casal del Pi seguí vinculat a la família Sau el segle XIV, mentre la família Cabrera-castlans desapareix com a senyors superiors, per vendre els seus drets al vescomte Bernat II de Cabrera. Un fill seu, Bernat III de Cabrera, comte d’Osona, el 1356, declarà que Marc de Sau era senyor de la casa del Pi de Sau.

Al principi del segle XV la família Sau es va refondre amb la Vilafreser. El 1435 el donzell Bernat Guillem de Vilafreser era senyor de la domus de Vilafreser i de la domus del Pi. El 1443, el domini de la domus del Pi es trobava en mans de Marc de Vilanova, senyor de Savassona. La domus quedà vinculada des d’aleshores a la baronia de Savassona. Així passà per herència el 1514 a la família Vila. Pel Dibuix de Pericas de principis del segle XX que fa al domini superior, el 1572 , Luís Enríquez III, duc de Medina i de Rioseco, hereu i successor dels Cabrera, el va vendre al seu parent Francesc de Montcada i de Cabrera, comte d’Aitona, a través del qual passà posteriorment als ducs de Medinacelli.

Sembla que l’ocupació de la Domus del Pi fou ininterrompuda entre els segles X i XIX. Tot i que hi ha certes hipòtesis sobre l’ocupació del paratge abans del segle XI incloent l’etapa ibera no hi ha proves concloents ni documentals ni arqueològiques que l’avalin.

A principis de segle XX Josep Maria Pericas va visitar i dibuixar en alçada l’estructura del jaciment

determinant que era un edifici d’una sola planta amb un terrat al capdamunt adossat a un espai clos per una muralla. No obstant la gran quantitat de teules abandonades als voltants fan pensar que l’edifici hauria estat coronat per una teulada. El pis i la teulada ja serien derruïts en la visita de Pericas. 

L’edifici és format per una nau única coberta amb volta de canó. L’edifici de planta rectangular, té la porta orientada al sud i una finestra a l’est. Una escala, oberta al gruix del mur de ponent, molt malmès, palesa la possibilitat que constés de més plantes construïdes, potser amb altres materials. Pel que fa al clos exterior es tracta d’un pati emmurallat que, com demostraren les excavacions del 2009, contenia dependències annexes i es trobava envoltat d’un fossat d’uns 7 m de fondària màxima i unes muralles de 4 m. La muralla fou construïda en dues fases. Pels costats nord, est i oest, els murs de la domus són tallats a frec de la roca, amb un fort desnivell, que constitueix la defensa per aquest cantó. L’aparell és de carreus de pedra rogenca, simplement escairats i molt erosionats, disposats en filades molt ordenades, algunes de través. La datació basada en el carboni-14 en la campanya d’excavacions de 2009 situa els fonaments de l’edifici principal a finals del s. XII, tot i està datada al segle X.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Domus_del_Pi#/media/File:Domus_del_Pi.JPG

Elena Fàbregas i Jordi Gironès /Febrer 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Domus Pi
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Domus Pi

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

L'Esquerda

Nom del castell: L’Esquerda

Data de construcció: VIII aC-XIV dC
Municipi: Les Masies de Roda
Comarca: Osona
Altitud: 482 m

Coordenades: E 2.312790 N 41.974064 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat al sud de Roda de Ter.

L‘Esquerda és un jaciment arqueològic al terme municipal de Les Masies de Roda, a la comarca d’Osona. S’hi troben restes d’ocupació intermitent compreses entre el segle VIII aC i el segle IV dC. Molts dels objectes trobats s’exposen al Museu Arqueològic de l’Esquerda, a Roda de Ter.

El jaciment arqueològic de l’Esquerda és sobre un meandre de 12 hectàrees que dibuixa el riu Ter en el seu pas per la població de Roda de Ter (Osona). El lloc, elevat uns trenta o quaranta metres del nivell fluvial, confereix a l’indret unes excel·lents característiques estratègiques de defensa i control del territori. La confluència d’aquestes característiques explica la llarga ocupació de l’assentament, que abasta des del bronze final fins a època baixmedieval.

A inici del segle passat, s’efectuaren les primeres intervencions a la zona per part d’aficionats locals. No serà, però, fins a l’any 1977 que s’inicien les excavacions arqueològiques sistemàtiques per part d’un equip interdisciplinari de la Universitat de Barcelona, dirigit per la Dra. Imma Ollich. Els primers treballs es van centrar en la necròpolis situada a l’entorn de l’església medieval i en les cases que s’organitzen al seu voltant. Des d’aquell moment, les excavacions han continuat en el sector medieval, i des del 2007 també amb la codirecció d’Oriol Amblàs. L’any 1981, diverses prospeccions efectuades a la zona de la muralla van confirmar la presència de restes de l’edat del bronze i d’època ibèrica en aquell indret. Des del 1982, i amb la codirecció de Montserrat de Rocafiguera, s’excava també anualment en aquesta zona, on s’han posat al descobert les estructures d’un opiddum ibèric datable entre els segles V i IV aC. Les darreres campanyes d’excavació han posat de manifest la presència d’un camp de sitges d’època altmedieval i visigòtica en aquesta mateixa zona. 

La primera ocupació documentada a la península de l’Esquerda se situa al bronze final (s. VIII aC), amb la presència de diversos fons de cabanes i material ceràmic dispers i fragmentat.

Uns segles més tard (s. V-IV aC), es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l’únic accés possible a la península. El poblat acollia, entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l’espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla uns metres més avançada que l’anterior i canviant la porta d’accés al poblat, que deixà de situar-se al tram central del sistema defensiu, per a passar al seu extrem est. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle I aC.

En aquest moment, s’obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s’explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs encimbellats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s’abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l’Ausa romana –actual Vic– i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.

L’entrada dels pobles germànics al llarg dels segles IV-VII dC portarà a ocupar de nou la península de l’Esquerda. La inestabilitat que comportà la seva arribada provocà el retorn de la població al punts de fàcil defensa i control del territori, que ja havien estat ocupats anteriorment. Les excavacions ens confirmen la presència visigoda a la zona, com posa de manifest la descoberta d’uns camps de sitges excavades a la part nord del jaciment.

Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d’Ausona i de diverses fortaleses de l’entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant. En l’intent dels francs carolingis de frenar l’avançada musulmana, crearen una línia de defensa al llarg del Ter. A l’Esquerda, hi emplaçaren torres de guaita de fusta, sostingudes mitjançant encaixos a la roca, i situades al punt més elevat del jaciment. Això no obstant, aquesta frontera del Ter, sense un suport poblacional suficient, no pogué resistir la revolta d’Aissó, un dirigent indígena got musulmà revoltat contra el nou poder franc. Aquest va destruir l’assentament carolingi i, com havien fet anys abans els mateixos francs, adoptà l’Esquerda com a base d’operacions. Aquest atac comportà la reculada dels carolingis vers el nord, i no serà fins al 875, amb Guifré el Pilós, que es reestructurarà l’administració carolíngia sobre una base poblacional de nouvinguts. Des d’aquest moment, i fins a inicis del segle x, no tenim notícies de l’Esquerda, ni a nivell arqueològic ni documental. L’any 927, un document esmenta una donació de terres a l’església de Sant Pere de Roda. L’església d’aquest moment era de dimensions més reduïdes que les restes visibles actualment, i segurament edificada amb materials més senzills. Cal associar a aquest moment les tombes antropomorfes excavades a la roca que es distribueixen en el seu entorn. 

A inicis del segle XI, es produeix una remodelació a l’Esquerda. D’una banda, s’edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l’any 1042, en època del bisbe abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix a l’entorn de l’edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïen tallers, forns i espais comunals. Al llarg de tot el període medieval, s’efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu d’època ibèrica. Fins a mitjans del segle XIII, el poblat experimenta un creixement constant. S’ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s’inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic –aliats amb el rei–, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l’ocupació de l’actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podria relacionar amb aquests fets.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaciment_arqueol%C3%B2gic_de_l%27Esquerda

Altra informació a: https://www.lesquerda.cat/

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Febrer 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Esquerda
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Esquerda

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rupit

Nom del castell: Rupit
Data de construcció: XI
Municipi: Rupit i Pruit
Comarca: Osona
Altitud: 889 m

Coordenades: E 2.466406 N 42.024508 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: les restes del castell estan situades en el penyal rocós que hi ha damunt del nucli urbà.

El Castell de Rupit, que fou successor el segle XI del de Fàbregues, és situat enmig del poble homònim, damunt un penyal de forma irregular darrere l’església parroquial.

En la reconstitució del comtat d’Osona empresa per Guifré el Pilós a finals del segle IX va crear-se un terme extensíssim bastit al voltant del castell de Fàbregues, documentat el 968. L’abandó del castell de Fàbregues va comportar la divisió, a principis del segle XI, del terme castral en dos, el castell de Rupit, amb les parròquies de Rupit, Pruit i Sant Joan de Fàbregues, i de l’altre el de Fornils amb les parròquies de Sant Martí i Susqueda. 

El castell de Rupit es documenta amb el seu propi nom per primera vegada el 1040 en el testament del bisbe-vescomte Eribau de la casa d’Osona-Cardona. El domini eminent es constata l’any 1083; el vescomte Ramon Folc féu testament, publicat sacramentalment l’any 1086, disposant que el castell de Rupit passi a la muller Ermessenda i al germà Folc i, si no, als nebots. Continuen els vescomtes de Cardona fins que, l’any 1276, Ramon Folc V de Cardona deixa el senyoriu al fill Bernat Amat que el deixa al seu fill Ramon Amat. Després passarà a la germana d’aquest, Sibil·la, casada amb Ramon Roger II de Pallars.

El castell de Rupit restà en mans dels comtes de Pallars fins a l’any 1369. Gilabert VI de Cruïlles, casat amb Constança, germana de Sibil·la, compra al seu nebot Huguet de Pallars el domini dels termes de Rupit i Fornils. Va pertànyer a la família Cruïlles que s’entroncà amb els Vilademany primer, amb els Perapertusa el 1619 i, vers 1658, amb amb el marquès de Risbourg, Benjamí de Bournonville. L’any 1681, el rei Carles II concedí a Antoni de Bournonville el títol de marquès de Rupit i els enllaços matrimonials continuaren amb els comtes d’Aranda i els ducs d’Híjar.

No es pot precisar la destrucció del castell, que sobrevisqué a la guerra de la Generalitat (1462-72) amb el rei Joan II, si bé es perdé després qualsevol notícia sobre l’edifici. 

No es troba documentació de cap família de castlans amb continuïtat clara. Fins al segle XVI no hi ha

noves notícies de la castlania: Joan de Malart a la seva mort cedí els drets de la castlania de Rupit a Onofre Olmera.

Les cases del poble es van construir molt arran i actualment fan impossible l’accés al castell. Aquestes cases podrien integrar murs i estructures del castell, corresponents a la muralla del recinte jussà. A la cara de tramuntana, la més visible, hi queden algunes filades de mur fetes amb pedra menuda però regular. Destaca un mur d’uns 5 metres d’amplada per 8 d’alçada i 2 de profunditat; aquest mur combina carreus de cap i través i no té cap obertura. La base d’aquesta paret s’assenta damunt la roca i és visible un arc de descàrrega que reparteix el pes de la construcció allà on la roca sobresurt més. El perímetre del conjunt és d’uns 300 m². Es conserven també uns fragments de mur que possiblement pertanyen a la muralla.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rupit

Elena Fàbregas 6 Jordi Gironès / Abril 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Rupit

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rupit

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Cornil

Nom del castell: Cornil o Puig de la Força
Data de construcció: X
Municipi: Vilanova de Sau
Comarca: Osona
Altitud: 739 m

Coordenades: E 2.389995 N 41.981500 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: les restes del castell estan situades a ponent de Tavertet en una illa de terra que queda separada dels cingles de Tavertet. El seu accés és difícil i perillós, i només es pot realitzar des del sud-oest del Pla del Castell, agafant un grau que està senyalitzat.

El Castell de Cornil és un castell catalogat com a monument del municipi de Vilanova de Sau (Osona) declarat bé cultural d’interès nacional. 

Segons l’historiador Mn. Antoni Pladevall i Font, les restes de la fortalesa o castell termenat atribuït popularment a la família Tavertet, corresponen en realitat al castell «Cornile». Aquestes restes es troben arrapades a l’espadat, en el petit istme que separa el Puig de la Força de la cinglera de Tavertet. Des del lloc es domina la vall del Ter i el sot de Balà.

Documentat en l’Arxiu Capitular de Vic, per primera vegada l’any 917 quan Adal i la seva muller Gisclavara vengueren una peça de terra que tenien al castell de Cornil («Cornile» o «Corneli»). Al segle XIII trobem el nom de roca de Sau o de Buoll («Bisuldumo »). El domini eminent del castell i del terme era en mans dels comtes de Barcelona però això consta només en època molt reculada. El principal feudatari fou la família dels castlans de Cabrera. El 1287 s’esmenta Arnau de Cabrera en un plet sobre «Bisuldumo» iniciat per Gastó de Bearn, dels Montcada. 

L’any 1336 Isabel de Cabrera comprà al rei l’omnímoda jurisdicció de la vall de Sau. El 1352, Artal de Cabrera vengué al vescomte Bernat II de Cabrera la vall de Sau i les seves parròquies per set mil sous. La roca de Sau fou unida el 1356 al comtat d’Osona que el rei Pere el Cerimoniós creà pel vescomte Bernat III de Cabrera. La roca i la vall de Sau no eixiren dels dominis dels Cabrera i tingueren les mateixes vicissituds familiars que el castell de Cabrera.

Els castlans d’aquest castell i del terme foren la família Sau, perfectament documentada a partir dels anys 1120-1130. Posseïen la roca de Sau i la domus de Cascabous o del Pi de Sau i anaren augmentant els seus drets amb l’administració d’altres béns i drets aliens a la castlania. A principis del segle XV la família canvià el nom originari pel de Vilafreser arran d’un enllaç matrimonial. Vers l’any 1443 continuaren els Vilanova, que eren castlans feudataris de Savassona; aquesta família continuà en el domini seguint les mateixes vicissituds familiars que el castell de Savassona. 

L’any 1472 encara estava dempeus després de la fi de la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II. El castell ha de correspondre a la roca de Sau que ha anat canviant l’apel·latiu. Roca = força = castell i altre cop roca.

Les restes són minses però es poden distingir elements ben diferenciats. Un situat just a l’istme, únic indret vulnerable i que seria la zona fortificada. S’hi veuen diversos murs que formen un basament de muralla com també terres que engrandeixen la plataforma habitable. Al lloc més prominent hi ha les restes d’una peça de planta quadrada, d’uns 3 m de costat interior, que podria ser una torre, als costats de la qual continua la muralla però no se sap on acabava. A la banda de tramuntana del Puig de la Força hi ha una cisterna cavada a la roca i coberta amb una volta de carreus. Enmig del cingle, damunt d’una lleixa plana, hi ha les restes de dos habitatges que n’aprofiten les balmes. Només és visible el mur i restes del foc que amb el temps tenyí la roca de color negre. Un d’ells, el millor conservat, es troba al vessant de migjorn i l’altre a llevant del Puig. L’aparell dels murs és el mateix a totes aquestes construccions. És de pedres molt ben encarades, de forma quasi parallelepipèdica, de mides mitjanes, molt ben posades formant filades. El morter és de poca duresa, fet amb sorra, calç i argila.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cornil

Elena Fàbregas &  Jordi Gironès / Abril 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Cornil

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Cornil

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de la Vall

Nom del castell: Torre de la Vall
Data de construcció: XIII
Municipi: Tavertet
Comarca: Osona
Altitud: 870 m

Coordenades: E 2.420880 N 42.003946 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: Prendre la carretera BV-5207 que va de L’Esquirol a Tavertet i just després del km 12, molt a prop de Tavertet, prendre el trencall de la dreta que ens durà a la masia on hi ha la torre. Al terme municipal de Tavertet, prop de la vila i al marge esquerre de la riera de Tavertet, es dreça la Torre de la Vall sobre un penyal de 3 m que fa de sòcol, amb un mas adossat als seus peus. Fou anomenada també la Torre de la Guàrdia.

Masia del segle XVII, adossada a una antiga torre de guarda i defensa, funció que corrobora l’indret on fou bastida, al nord del poble, on es domina tot l’entorn. És original dels segles XIII-XIV. La base sembla ser del segle XIII, i la resta del XIV. En documents antics, se cita la Torre de la Vall com si hi haguessin dues cases com a mínim, que semblaria haver constituït el primer nucli habitat de Tavertet. En aquest indret s’han trobat també restes de la vila romana.

Conjunt format per una torre de defensa medieval i una masia del segle XVII. Són dos volums ben diferenciats, però formen un grup compacte edificat damunt d’un rocam d’uns 3 m, que li serveix de primera defensa. La torre té la planta quadrada (5 x 5 m), uns 20 m d’alçada i els murs de 100 cm de gruix. Originàriament tenia unes portes a la façana sud, convertides posteriorment en finestres, que donaven entrada per l’exterior. Una part de les obertures són cobertes per la masia. Està formada per cinc pisos, la coberta i els merlets del terrat. La planta baixa està afermada directament a la roca, és molt reforçada, no té obertures i es cobreix amb volta de canó apuntada. 

La masia està annexada a les façanes sud i oest. És coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana, situada a migdia, i la seva planta està totalment condicionada per la forma del rocam. S’ha restaurat molt i hi ha finestres d’altres construccions. Té una galeria annexada a la primera planta. A la façana nord, hi ha un petit balcó. Totes les obertures tenen els emmarcaments de pedra picada. A la façana principal hi ha una finestra amb la data 1667.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_la_Vall_(Tavertet)

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre de la Vall

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre de la Vall

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sorerols

Nom del castell: Sorerols
Data de construcció: XI
Municipi: Tavertet
Comarca: Osona
Altitud: 794 m
Coordenades: E 2.378889 N 41.998889 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: Prendre la carretera BV-5207 que va de L’Esquirol a Tavertet i abans del km 5 cal prendre la pista sense asfaltar que du a la masia de Sobiranes. S’ha de seguir una mica més enllà fins que trobarem arran mateix de pista el turó amb el castell de Sorerols. Si seguíssim la mateixa direcció arribaríem a l’església romànica de Sant Miquel de Sorerols.

El castell termenat de Sorerols, conegut també per Castell de Sobiranes, es troba a curta distància del Mas Sobiranes, dalt d’un petit pujol al sud-oest de la masia i a tramuntana de la Creu del Castell. El nom «Sorerols», amb el decurs del temps, ha sofert modificacions, i ara, segons l’obra consultada es pot llegir «Sererols», «Cerarols » o «Serrarols».

El nom de Sorerols prové del llinatge dels senyors del castell, citat el segle XI. Defensava un terme que coincidia amb el de la parròquia de Sant Miquel de Sorerols. Al final del segle XI depenia dels vescomtes d’Osona-Cardona com altres castells del territori; Fàbregues, Rupit, Fornils o la «domus» de Tavertet. El lloc de Sorerols és documentat entre el 1025 i el 1050. El 1072 es documenta Guillem Sanç de Sorerols i el 1086, Ramon Folc I de Cardona, vescomte d’Osona-Cardona llega, entre altres, els castells de Savassona, Rupit i Sorerols a la seva muller Ermessenda i al seu germà Folc. El domini del llinatge vescomtal sobre el castell de Sorerols ja no es troba més en la documentació.

La família de feudataris que n’esdevingueren senyors es coneix des de l’esmentat Guillem Sanç de Sorerols (1072). Altres membres d’aquesta família cognominada Sorerols s’esmenten entre els anys 1091 i 1206. El 1206, en Ponç de Sorerols, la seva esposa i el seu fill i nora, posaren, sota la protecció de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (o Orde Hospitaler), llurs possessions del terme «honorem nostrum quod habemus in toto termino castri de Sorerols».

A final del segle XII tenia drets sobre aquest castell Rotllan o Rutilan de Malla. El seu fill, Berenguer de Malla, l’any 1206, posseïa el castell per llegat del seu pare. Els Malla eren, junt amb la família Santviçens, castlans del castell de Malla i, aquests darrers els substituïren, no se sap com, en el domini del castell de Sorerols fins al 1379, que passà al domini de la família castlana dels Rovira que s’hi mantingueren fins al final del segle XV. 

A primeries del segle XVI (1515) el castell acollia set masies. El 1527 el tenia Antic de Cabrera. El 1587, Frederic de Cardona vengué castell i terme a Antoni Vila, baró de Savassona i pel fet d’ésser ell també senyor de Tavertet es fusiona-ren ambdós termes. El castell de Sorerols, un cop vinculat a la baronia de Savassona ja no sofrí cap més canvi de domini. 

En queden un conjunt de murs atalussats fets amb un aparell de carreuons tallats amb escoda i martell disposats més o menys ordenadament però sense formar filades uniformes, i travats amb morter de calç. Hi ha molts carreus escampats pel voltant. Per les notícies històriques i les restes encara visibles, es creu que el castell era un conjunt d’edificacions més àmplies que una simple torre de defensa.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sorerols

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Sorerols

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sorerols

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sa Reganyada

Nom del castell: Sa Reganyada

Data de construcció: XI

Municipi: Sant Pere de Torelló

Comarca: Osona

Altitud: 1.248 m

Coordenades: E 2.293768 N 42.101546 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: el turó està situat damunt del santuari de Bellmunt accedint-s’hi mitjançant unes escales excavades a la roca.

Domus o castell de Sa Reganyada, aquesta fortalesa es documenta inicialment com a castell en el testament del comte de Besalú Bernat I de Besalú on deixa al seu fill Guillem I de Besalú diversos castells d’aquest sector com els de Besora, Curull i Reganyada que tenia per empenyorament de la comtessa Ermessenda de Carcassona i que formaven part de la mateixa línia defensiva.

Sa Reganyada seguí les mateixes vicissituds que el castell de Curull, o sigui que fins al principi del segle XIV estigué en mans de la família Montcada i després, s’incorporà a la corona. El 1358 consta que el castell de Sa Reganyada era alou de Ramon Gurb.

De l’edifici del castell no queda cap vestigi; es deuria aixecar enfront del santuari de Bellmunt on hi ha l’elevació dita Sa-reganyada, per bé que no falta qui el situï en el mateix solar del santuari i de la seva gran hostatgeria.

Informació extreta de: Catalunya Romànica, vol. II Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 67.
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Març de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Sa Reganyada

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sa Reganyada

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat