Alta-riba

Nom del castell: Alta-riba

Data de construcció: XI

Municipi: Estaràs

Comarca: Segarra

Altitud: 663 m

Coordenades: E 1.365222 N 41.712296 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: aquest castell està situat al lloc d’Alta-riba, a 2 Km de Sant Ramon seguint la carretera LV-1005 que du a Estaràs.

El Castell Sant Miquel d’Alta-riba (Bé Cultural d’Interès Nacional) té, com tots els castells d’aquest sector els seus orígens al segle XI. En la documentació de l’època apareix citat com castrum d’Altarriba.  

El Castell d’Alta-riba formà part del comtat de Berga. Cap a la meitat de l’onzena centúria el comte de Barcelona Ramon Berenguer I féu una convinença amb Bonfill, potser senyor de Llobera, sobre Alta-riba. El comte cedí a Bonfill  el castell d’Alta-riba, amb la torre i les cases de l’entorn. En el mateix moment, o poc després, va prometre al comte Ramon Berenguer I i a Pere Mir i a Bernat Pere que donaria potestat del castell d’Alta-riba. El 1079 era senyor o castlà del lloc Ramon Miró, que el llegà a les seves filles.

Al segle XII també apareix el llinatge dels Altariba, inicialment castlans del terme i posteriorment senyors. És esmentat l’any 1110 on es documenta Arnau d’Alta-riba. Poc després consten com a senyors de Cervera. El 1208 Arnau d’Alta-riba, que tenia el castell per Guillem de Cervera, el llegà a la seva fi

lla Berenguera, la qual el va vendre al monestir de Santes Creus, amb el vistiplau de Guillem de Cervera el 1238.

Segons el fogatjament del segle XIV, Santes Creus tenia a Altariba quatre focs. Aquest monestir fou senyor del lloc fins a l’abolició de les senyories al segle XIX i la desamortització.

Aquesta fortificació estava formada bàsicament per una torre de planta circular, amb un diàmetre exterior d’uns 5 m. Actualment es conserva només amb una alçada de 6 m, a la banda nord, alçada que correspon al nivell del pis principal. Com la major part d’aquestes torres, fou construïda directament sobre la roca.

L’interior de la part baixa de la torre tenia una planta quadrada. A partir del pis principal, l’espai intern era també circular i el gruix de la paret era de 140 cm. La cambra rectangular inferior de la torre, anomenada forat del càstig, era coberta per una volta que separava aquest espai del primer pis, on hi devia haver la porta d’accés. En aquesta falsa volta s’obria  l’accés: una obertura rectangular, amb menys d’1m d’amplada, construïda a base de fer sobresortir més les dues filades superiors de les parets laterals.

Els murs són edificats amb uns carreus treballats i units amb morter. Els carreus són força allargats i amb unes alçades irregulars. Si bé predominen les filades de 20 cm, n’hi ha, de tant en tant, d’altres que fan 40 cm d’alt. No solament hi ha tots els pisos superiors enderrocats, sinó també la part meridional del nivell inferior. En aquesta cara sud, al nivell del primer pis, com s’ha dit, cal pensar que hi havia la porta d’entrada.

Hom pot assenyalar una semblança entre aquesta torre i la torre del castell de Gàver, situada en aquest mateix municipi. En tots dos casos hi ha una cambra inferior, sense cap obertura lateral i amb una planta quadrada. Aquesta construcció segurament es remunta a la segona meitat del segle XI, quan la frontera s’establí a la vall del riu Sió.

Als segles XIV-XV s’hi afegiren construccions adossades al castell que encara es mantenen.

Actualment el castell es troba en procés de restauració per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba (AACSMA)

Text extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alta-riba_(Estaràs)
Jordi Gironès / Abril de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Alta-riba

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Alta-riba

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Gospí

Nom del castell: Gospí
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Ramon
Comarca: Segarra
Altitud: 617 m
Coordenades: E 1.349589 N 41.738290 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins de la població de Gospí que forma part del municipi de Sant Ramon.

El poble fou construït sota l’antic castell del qual les primeres referències són de l’any 1005 que apareix amb el nom d’Albispino, topònim que prové de la planta anomenada «albespí» (mena d’arç). 

La primera documentació escrita data de l’any 1035, i l’any 1091 apareixen documentats els nobles Ramon i Arnau d’Albespí (del qual deriva Gospí) com a capitans que acompanyaven els comtes d’Urgell.

El castell té adossada una torre de guaita cilíndrica que destaca pel damunt de totes les cases, amb una escalonada interior de pedra, i una sèrie de passadissos subterranis amb diverses cases del poble. Antigament a dalt de tot de la torre del castell hi havia 4 pilastres que servien per quan el senyor del castell que era qui manava en aquella època posava un càstig a algú del poble, el podia deixar allà dalt uns quants dies lligat pel peu o pel coll en una de les pilastres.

Informació procedent del web: http://www.lasegarra.org

Jordi Gironès Vilardebò /Abril 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Gospí

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gospí

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Mejanell

Nom del castell: Mejanell

Data de construcció: XI

Municipi: Estaràs

Comarca: Segarra

Altitud: 663 m

Coordenades: E 1.382265 N 41.725790 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: per accedir-hi cal prendre la carretera LV-1005 que va de Sant Ramon a Estaràs i entre els Km. 12 i 11 prendre una pista forestal que surt a mà esquerra, la qual ressegueix l’eix transversal C-25 en direcció NE. S’hi arriba al cap de dos quilòmetres, essent ja visible abans.

El castell de Mejanell conegut també com Torre de Mejanell doncs del primitiu castell tan sols ens ha restat part de l’estructura de la torre de defensa, actualment adossada a un habitatge. Pertany al municipi d’Estaràs per pocs metres ja que el nucli habitat més proper és Sant Ramon, situat a l’oest. S’aixeca a l’extrem d’un petit turó delimitat per dos modestos barrancs i prop de l’església romànica de Sant Pere de Mejanell.

El primer esment segur del castell de Mejanell, anomenat en aquell moment Meià, és de l’any 1098 en què Guillem Guitard, la seva esposa Guilla, vídua d’Eribau de Llobera, i el seu fi ll Carbonell, feren donació de l’església de Sant Cugat de Portell a la canònica de Solsona. Entre les afrontacions del terme parroquial s’esmenta el castell de Meià, que es correspon a aquest indret, sense cap mena de dubte. L’any 1280 ja es consigna el nom de castell de «Meianel». 

El terme de Mejanell va estar vinculat als senyors de la Manresana. L’any 1710 Joan de Copons, senyorejava la Manresana, Mont-ros i Mejanell.

La torre, únic element del castell de Mejanell que ha perviscut, és de planta circular. Està recentment restaurada i es conserven els tres pisos que en origen formaven part de la seva estructura i una alçada de més de 14m. Està assentada directament a la roca calcària.

Al sud, al pis principal, s’obre la porta d’entrada a uns 7 m del sòl. Presenta un arc adovellat de mig punt. Es pot accedir a l’interior de la cambra inferior de la torre, a partir d’una porta oberta modernament a peu pla, ja que aquest espai fou habilitat com a celler de la casa .

Al costat de la torre del castell de Mejanell i del mas del mateix nom es troba una petita església  Es tracta d’un edifici del segle XII format per una nau coberta amb volta de canó. La nau acaba a llevant amb un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera i s’obre a la nau mitjançant un arc triomfal d’ample inferior a la de l’absis. L’aparell constructiu és de carreus i carreuons irregulars, no gaire ben escairats i disposats en fileres desordenades. Adossat hi ha un cobert que fa de magatzem. 

La torre i el mas son avui una casa rural anomenada Torre de Mejanell

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mejanell
Jordi Gironès / Abril de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Mejanell

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mejanell

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Campdorà

Nom del castell: Campdorà
Data de construcció: X
Municipi: Girona
Comarca: Gironès
Altitud: 180 m
Coordenades: E 2.843743 N 42.012833 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: cal sortir de l’autopista AP-7 a la sortida nord de Girona i prendre la C-66 en direcció a La Bisbal d’Empordà, però tot just passat el pont del Ter cal sortir i prendre la C-255 en direcció a Sarrià de Ter. Al cap d’un quilòmetre prendre el trencall a l’esquerra, cap a l'hípica, que ens durà al nucli vell de Campdorà on hi ha el seu castell.

El castell de Campdorà o també anomenat la Força de Campdorà, es troba situat prop del curs del Ter i en un lloc estratègic per la defensa de Girona en la seva part nord, i segons la llegenda, s’explica que va ser aquí, davant la porta principal, on Carlemany va aixecar el campament abans de conquerir Girona.

Entre els anys 922 i 1180 aquest castell ha anat tenint diversos noms, entre ells Campo Taurane, Campdoran, Campo Taurani, Campodaurano i Campodorano.

Durant el segle X els drets senyorials els tingueren el bisbe de Girona i els senyors dels castells d’Hostoles i Puig-alder, i de l’any 1148 al 1166 la família Sitjar de Girona va tenir el terme en subfeu. L’any 1266 va ser adquirit per Ramon Renal. El 1493, Joan de Capmany comprà la propietat a Maria Sitjar i Ferran el Catòlic atorgà el diploma acreditatiu que converteix l’antiga casa forta en castell principal.

El 1621, acabà el domini dels Capmany i la propietat passà a mans de Miquel Colomer. Després de dues generacions, la manca de descendència determinà el pas de la propietat a una neboda, Marianna Soler, casada amb Francesc de Miquel.

El 1742, Pere de Miquel, fill de Francesc, mor sense fi lls i la propietat passà a la seva esposa Ermerenciana

qui es va casar en segones núpcies. Després de nombrosos plets amb els parents del primer marit, el 1757 Ermerenciana deixà el castell a l’Hospital de Santa Caterina.

Josep Muntada i Macau, advocat, llicenciat en Filosofia i Lletres, poeta premiat als Jocs Florals, fundador del Partit Nacional Català, conegut de Companys, Carrasco i Formiguera i Francesc Macià, exjutge republicà, exiliat i lletrat influent. La seva militància catalanista l’obligà a exiliar-se i voltar pel sud de França, fent tots els oficis. Va comprar el castell pocs anys després de tornar de l’exili.
La restauració de la Força de Campdorà va ser per a ell un repte, una petita revenja contra la intolerància i la dictadura militar: el naixement d’una mena de segona Renaixença catalana. La nova Força de Campdorà va viure els seus millors moments a la dècada dels setanta, més tard, els problemes familiars i laborals van convertir el castell en un casal tancat durant la major part de l’any, com sembla que segueix actualment

Per aquest text m’he basat en el Volum III d’Els Castells Catalans de Rafael Dalmau, edició desembre 1992 i en el web 

www.motorclubgirona.com/castells/monuments/campdora.htm

Jordi Gironès / Març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Campdorà

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Campdorà

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Medinyà

Nom del castell: Medinyà
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Julià de Ramis
Comarca: Gironès
Altitud: 82 m
Coordenades: E 2.864812 N 42.049593 (Geogràfi ca - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a la zona alta del nucli de Medinyà, que forma part de la localitat de Sant Julià de Ramis.El castell és situat al petit turó on s’ubica el nucli antic de la vila de Medinyà on hi ha també l’església parroquial.

El lloc és documentat des del 1017 sota de denominació de Medinianus i Sancti Saturnini de Mediniano l’any 1089. En aquest darrer cas arran del testament sacramental de Dalmau Vidal que llegà un alou que tenia en aquest indret a la canonja gironina.

La família Medinyà fou succeïda en aquesta senyoria de Medinyà per la família Xetmar, com ja consta en un document del 1305.

El 22 d’agost del 1328, l’Infant Joan va vendre a Francesc de Santcliment diverses jurisdiccions entre elles la de Medinyà. Va ser precisament durant aquesta època quant els Xetmar es varen establir a Medinyà.

En aquest temps, donada la seva posició estratègica, el castell era segurament emmurallat, on destacava una feixuga torre de planta circular. El 1359 el “Castell de Medinyà i Santa Fe de Medinyà d’en Xatmar” figuren en el fogatjament dimanant de les corts de Cervera.

El 1503 era senyor del castell de Medinyà “mossèn Ramon Xetmar” que es va casar amb Isabel d’Agullana, fi lla de Baldiri d'Agullana  El 19 de juliol de 1599 Ramon Xetmar i de Cardona va obtenir el privilegi de noble del Principat de Catalunya i el 1698 Medinyà era lloc reial.

Durant el segle XVIII, el castell s’enriquí considerablement en mobiliari i joies, també s’ordenà l’arxiu, els exteriors s’embelliren amb jardins i es féu una tanca que l’envoltava deixant pas per anar a l’església; l’entrada principal es trobava, com avui, a la banda nord on encara s’hi conserven part de la paret i els dos pilars que sostenien el portal.

Aquests canvis coincidiren amb la successió de la família Xetmar per la Fonsdeviela que posseïa el títol de Marquès de la Torre. En morir Josep Xetmar i de Pinós el succeeix el seu nebot Josep, fill de la germana Cayetana i del seu segon marit Josep de Fonsdeviela III Marques de la Torre.

Fins a començaments del segle XX el castell es mantingué força ben conservat en tots els aspectes. Per causes diferents aquest anà perdent interès fins que quedà deshabitat poc després de començar la Guerra Civil. Durant la guerra el castell fou ocupat per l’exèrcit republicà, i amb la retirada, durant pocs dies, per l’estat major de la base de sanitat.

Acabada la guerra s’hi instal·laren 1.000 presoners de l’exèrcit republicà que dormien a les golfes del castell i a les de l’església. Aquests fets deixaren el castell en un estat deplorable i significaren la pèrdua de diferents objectes d'especial valor i de l’arxiu.

El 18 de juliol de 1940 una forta pedregada va malmetre les teules i els cairats cediren lentament i s’enfonsaren la major part dels teulats. La reconstrucció es va fer en dues etapes. Primerament s’arreglaren els teulats principals i a l’any 1964 es cobriren de nou les galeries i es renovà l’estructura interior. Amb jardins ben cuidats tot el conjunt recobrà vida novament.

La família Fonsdeviela, marquesos de la Torre, són els actuals propietaris del castell i d’un important nombre de cases de pagès i terrenys del poble, si bé la part principal del castell està deshabitada. 

El castell actualment, té un altre cop un aire abandonat.

Informació estreta del Volum III d’Els Castells Catalans de Rafael Damau, edició de desembre de 1992, i del web: http://medinya.blogspot.com.es/

Jordi Gironès / març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Medinyà

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Medinyà

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Palagret o de Mabarrera

Nom del castell: Palagret o de Mabarrera
Data de construcció: segle X
Municipi: Celrà
Comarca: Gironès
Altitud: 170 m
Coordenades: N 42,01144 / E 2,89170

Com arribar-hi: Circulant en direcció La Bisbal per l’anomenada carretera de Juià, cal localitzar un punt situat al mateix de Celrà (després del semàfor i es pot girar a la dreta cap el final del poble, hi ha un trencall amb un cartell indicador per anar al castell de Palagret, cap a on ens dirigirem. Ens trobarem circulant per una carretera asfaltada que seguirem fins al mateix final, i que desemboca en una carretera sense asfaltar, trobarem un primer trencall a mà dreta, que obviarem, fins trobar un segon trencall a mà dreta que baixa i pel qual seguirem. El camí travessa la riera, sense dificultats. Després d'un curt recorregut  des de l’inici del camí de terra, arribarem al lloc on hi ha les restes del castell, al costat mateix de una torre elèctrica

Data dels segles X i XI, tot i que els seus contraforts evidencien afegits d'èpoques posteriors. En el seu origen devia complir funcions de guaita i refugi a un reduït nombre d'homes armats, ta torre i el fossar ho confirmen.

La primera referència que en tenim data de l’any 922, quan Carles el Simple va confirmar i emparar tot allò que el bisbe Hilmerand d’Elna va atorgar a l’església de Girona a Celrà i Palagret. Després fou el bisbe Guiu que el 940 posseí el paratge de Palagret, si bé no s’indica l’existència d’un castell. És probable que la fortificació es construís quan Al-mansur va arribar a Barcelona el 985, i es manà la construcció de fortificacions als llocs més estratègics.

L’any 1199 el feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb altres pertinences que tenia en la parròquia de Celrà.

A finals del XIII en morir Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat directament per la pabordia del mes de juny de la catedral. El lloctinent o castlà del Capítol de la catedral al castell de Palagret era, en començar el segle XIV, Ramon Loreta i va retre homenatge i reconeixement de submissió al clergue Arnau Ponç, procurador de Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l’administració de l’esmentada pabordia.

Els Lloberas no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a favor d’Anton Pujol, paraire de llana del mateix Celrà. 

El castell després d’haver estat utilitzat com a centre administratiu de la senyoria de Palagret, posteriorment es va convertir en casa de pagès o quadres per al bestiar fins que quedà enrunat. El seu abandó ja es devia produir segurament a la segona meitat del segle XV, atenent a les restes de ceràmica trobades en les excavacions del 2002 i 2003.

Fins a finals del segle XVIII formava part del mas Barrera propietat de Pere Guinart de Palagret, per la qual cosa també és conegut com a castell de Mabarrera.
Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades dalt d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a Girona a través de les Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l’Ajuntament de Celrà, en els primers anys d'aquest segle, l’adquirís de mans particulars hi ha organitzat diverses campanyes d'excavació,  les quals han suposat la recuperació gairebé total de les restes arqueològiques, sent una visita molt recomanable.

Informació extreta del llibre El castells i els masos de Celrà de Lluís Camps i Sagué Editat pel Taller d’Història de Celrà i de la web http://www. t a l l e r h i s t o r i a c e l r a . c a t /coneixpoble_castellscelra.htm
Jordi Gironès Vilardebò / març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Palagret

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Palagret

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Escornalbou

Nom del castell: Escornalbou
Data de construcció: XII
Municipi: Riudecanyes
Comarca: Baix Camp
Altitud: 586 m

Coordenades: E 0.916257 N 41.127452 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a 4 Km de Riudecanyes a través d’una carretera que acaba al mateix castell.

El castell - monestir d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir amb castell, situat a l’antic terme d'Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, «el corn del bou»), avui Riudecanyes al Baix Camp.

El conjunt està ubicat en un replà enlairat del turó triàsic de Santa Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona); més coneguda popularment com la muntanya d'Escornalbou  que amb els seus 649 metres, és una de les muntanyes més simbòliques del Baix Camp. 

Fou fundat vers el 1166, en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i antic castell d'Escornalbou  destruït i deshabitat (havia pertangut al valiat musulmà de Siurana), a Joan de Sant Boi per tal que restaurés la fortalesa i aixequés una església i una canonja, que depengué de l’arquebisbat de Tarragona (la baronia d'Escornalbou).

Per la zona s’han trobat restes que permeten pensar que la muntanya d'Escornalbou i el seu entorn ja eren coneguts i habitats tant en l’època neolítica, com en temps dels ibers. En el castell d'Escornalbou  han aparegut restes del Bronze III a la cova del Passeig dels Frares i en diversos indrets a l’entorn de la muralla.

El castell fou construït sobre les restes d’una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia (Guaita). Aquesta fortalesa situada a l’extrem del territori musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí (o Wali).

El castell, en la part més antiga, és del segle XII, i el relleu que remata l’arc gòtic d'accés al recinte és possiblement anterior. Fou conquerida per Alfons I el dia de Sant Miquel de 1162, sota el comandament d’Arbert de Castellvell, senyor de Siurana.

Després de l’expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153, i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l’església de Tarragona.

En la guerra contra Joan II va restar fidel al rei. Durant aquella guerra, la milícia de Cambrils, vila que era partidària a la Diputació del General i en contra del rei, va haver de fer-se càrrec de la defensa del castell. Al maig de 1462, el comte de Prades i l’arquebisbe Urrea concertaren a Duesaigües (dins de la baronia d'Escornalbou  un pacte per a reclutar gent a favor del rei i contra la Generalitat. El 1461 la muralla s’havia enderrocat i va haver de ser reconstruïda.

El 1646 Escornalbou fou ocupat pels castellans i francesos, que van ampliar les velles fortificacions el 1651. A la guerra de Successió, la baronia va prendre partit per l’arxiduc Carles.

A la guerra del Francès els franciscans d'Escornalbou participaren en la lluita contra les tropes napoleòniques i això li va costar un saqueig el gener de 1811. Amb el retorn de Ferran VII es van convertir en ferms defensors de l’absolutisme.Cap al 1818 es van fer les obres anomenades del Passeig dels Frares, finançades pels Buxó de Reus.

El 1822 el govern constitucional va clausurar el convent, però els frares van poder tornar-hi el 1823 amb el retorn de l’absolutisme. El 25 de juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces liberals i carlines.

A la primera meitat del segle XIX, la muntanya on s’ubicava Sant Miquel d'Escornalbou  ja era un erm assolat per l’abandó dels frares franciscans. Fou adquirit al govern, pel vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona John Bridgman, l’any 1843, per 29.930 rals, per a fer-ne explotació de les mines de barita. L’escàs rendiment que se'n treia, va provocar la clausura de les extraccions l’any 1920. Aquest personatge va convertir l’església com a corral i el castell com a casa del pastor.

L’any 1910 fou comprat per Eduard Toda que va iniciar la seva reconstrucció, la qual va durar fins al 1924. Amb la seva intervenció, el resultat és que dels edificis subsistents d'Escornalbou (que són de gres vermell), se'n conserven el portal d'entrada  l’església romànica, bastida aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, d'una sola nau, i de la qual Eduard Toda suprimí el campanar, el porxo de l’entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana.
Eduard Toda, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre -que trobà desmuntat- en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.

El 1926 Eduard Toda el va cedir al bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit  El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. Al 1979 els Llopis ho van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i a la Diputació Provincial, que en són els actuals propietaris al 50%. Des del 2001 es un museu que es pot visitar.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_monestir_d%27Escornalbou

Jordi Gironès / Febrer de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Escornalbou

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Escornalbou

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat