Paborde

Nom del castell: Paborde
Data de construcció: XII
Municipi: Tarragona
Comarca: Tarragonès
Altitud: 79 m
Coordenades: E 1.259006 N 41.120354(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a la mateixa muralla romana de Tarragona.

El castell del Paborde o del Prepòsit i les seves dependències eren situades a l’interior de la torre romana, dita actualment del Paborde o de l’Arquebisbe, al peu de la muralla romana, darrere el costat nord-est del conjunt catedralici. A l’edat mitjana, tota aquesta àrea era anomenada Puig Sarrier.

La fortalesa podria haver estat l’antiga casa de l’Orde del Temple a Tarragona, però la primera notícia documentada que es té del castell del Paborde apareix en una carta d’instrucció dels canonges de Tarragona atorgada per l’arquebisbe Bernat Tort l’any 1154. Els donava un monestir en forma de fortalesa per tal que es poguessin defensar dels corsaris sarraïns. En aquesta fortalesa, el paborde (administrador general o prepòsit i principal dignitat de l’arquebisbat) i els canonges, disposaven de cellers i graners, refetor, dormidor, cuina i sala capitular.

L’any 1391, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra intentà permutar el seu castell de l’Arquebisbe per la fortalesa del Paborde, però aquest intent de permuta no reeixí. L’any 1410 s’extingí la pabordia i les rendes d’aquesta dignitat foren repartides en altres diversos càrrecs o dignitats catedralícies i el castell fou lliurat a l’arquebisbe. Al segle XVI, els prelats tarragonins van abandonar el seu estatge, el castell del Patriarca i s’instal·laren en l’antiga fortalesa de la Pabordia.

La consideraven un lloc més apropiat per tal de refugiar-se, tant dels avalots populars com dels atacs dels

corsaris. Això explica que aquest antic castell del Paborde esdevingués el Palau de l’Arquebisbe, precedint a l’actual que s’edificà l’any 1814.

Aquesta fortificació aprofitava una torre de la muralla romana i resten alguns vestigis d’època medieval. La torre és de planta quadrada i fa uns 20 m d’alt; la base està formada per grans carreus d’època romana. A l’interior hi ha una sala coberta amb volta de canó apuntada. On arrenca la volta encara són visibles algunes mènsules i la base d’un trespol. També és d’origen medieval una part d’escala de cargol.  A l’exterior, en la façana nord de la torre hi ha una finestra d’arc de mig punt i per damunt la torre es corona amb merlets sota dels quals hi ha un triple fris d’espitlleres, així com l’empremta d’un possible cadafal.

L’aparell constructiu, el tipus de merlets, la finestra d’arc de mig punt, la coberta de la volta de la sala interior i altres elements permeten establir la datació entre els segles XII i XIII.

Extret de: Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès El Baix Camp L’Alt Camp El Priorat La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 180. ISBN 84-412-512-.& https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_del_Paborde(Tarragona)

Elena Fàbregas i Corts i Jordi Gironès i Vilardebò / Febrer de 2014 

+ fotografies: CastellsCatalans/Paborde

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Paborde

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castell del Rei

Nom del castell: Castell del Rei
Data de construcció: XII
Municipi: Tarragona
Comarca: Tarragonès
Altitud: 53 m
Coordenades: E 1.258049 N 41.116462 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat al nucli antic de Tarragona prop de la plaça del Rei. És un edifici conegut tradicionalment com a pretori romà d’August o torre de Pilat. Està situat a la zona sud-est del barri antic de Tarragona, entre la plaça del Rei, la capçalera del circ romà i el passeig de Sant Antoni.

El castell d’època romànica fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial.

L’any 1118, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV féu donació de la ciutat de Tarragona reservant-se per a ell el «palatium», referint-se segurament a aquest edifici que seria la representació física del poder reial a Tarragona i seu de la vegueria. L’arquebisbe no hi tenia cap tipus de jurisdicció.

L’any 1282, l’infant Alfons, fill i successor de Pere II el Gran recriminà en una carta als habitants de la Selva del Camp que haguessin assaltat el castell del Rei de Tarragona. Alguns selvatans s’havien negat a donar diners a l’armada reial per la conquesta de Sicília i, l’oficial reial, que representava al rei, els havia empenyorat alguns caps de bestiar. Sota els governs de Jaume II, Pere III i Joan II es dugueren a terme ampliacions i reformes del castell. 

En canvi, Pere III el Cerimoniós ordenà la transformació total de l’interior per adaptar-lo als gustos i necessitats de l’època (1383-1386). Per raó d’aquestes obres, la ciutat de Tarragona havia de pagar anualment 100 florins d’or en principi, i més tard, 200 florins.

La importància de la fortalesa com a estatge reial decaigué. Els reis sojornaven al castell de l’Arquebisbe, com ho féu Ferran I de Catalunya- Aragó l’any 1412, mentre que el castell del rei només albergava les oficines del procurador reial.

Al segle XVI, el castell va romandre inhabilitat i al XVII fou convertit en dipòsit de material bèl·lic i caserna i en el segle XVIII s’hi establí una presó.

El 19 d’agost de 1813, durant la Guerra del Francès i abans de la retirada de les tropes napoleòniques, el mariscal Suchet féu esclatar muralles i edificis. L’explosió causà gran quantitat de víctimes i va destruir fortificacions i edificis, entre els quals el castell del Rei que restà molt malmès. A mitjans de segle, fou refet i convertit en presó provincial, funció que va mantenir fins a l’any 1953.

Després d’una notable restauració, va començar un procés d’adequació museogràfica. L’any 1971 es destinà a completar les instal·lacions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. L’any 1986 la torre va passar a dependre del Museu d’Història de Tarragona. 

El castell del rei era un edifici format per dos cossos de planta rectangular comunicats entre ells per uns arcs obrats en època medieval. Ens centrarem en el cos occidental que és on les restes medievals són més notables. També s’hi veuen importants construccions romanes, especialment a la part inferior i obres de reconstrucció, molt més tardanes.

Dividit en tres pisos amb amples estances cobertes per un terrat. Al pis superior, sota del terrat, s’hi observa, a la façana nord, una porta amb arc de mig punt exterior i arc rebaixat interior. Més amunt, una finestra geminada encastada en la paret. A la façana oest hi ha dues finestres gòtiques amb tres arquets. A la paret est hi ha una porta i diverses espitlleres i s’hi endevina una altra obertura. 

Interiorment, hi ha una gran sala dividida per cinc arcs de diafragma que sostenen la coberta. Al pis de sota, les restes medievals es troben principalment a la paret oest on s’hi veuen nombroses marques de picapedrer, una finestra geminada i un gran espitllera. La resta de murs corresponen en gran part a l’època romana. Interiorment, hi ha una gran sala coberta per una volta. 

A nivell de peu pla, tot i que la major part de les parets són d’època romana, s’hi observen un arc rebaixat, un arc apuntat i –ja desaparegut– un arc ogival. A la paret sud hi ha una porta acabada amb arc de mig punt compost de deu dovelles sobre la qual hi ha un arc de descàrrega. La volta que cobreix aquest pis inferior –romana– i la volta del primer pis eren part de les construccions del fòrum romà.

A més dels elements conservats fins avui dia, cal afegir les construccions fetes en època medieval documentades per dibuixos i plànols antics. Pel que fa a la datació i d’acord amb les característiques dels elements conservats, es situaria al segle XIII.

Extret de: Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès, El Baix Camp L’Alt Camp El Priorat La Conca de Barberà. Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 180 a 183. ISBN 84-412-2512-5  i de Catalunya Romànica (Guies Comarcals),vol.9 El Tarragonès El Baix Camp L’Alt Camp El Priorat La Ribera d’Ebre. Barcelona: Pòrtic, 2001.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_del_Rei_(Tarragona)

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Febrer de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/CastelldelRei

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CastelldelRei

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vila-seca

Nom del castell: Vila-seca
Data de construcció: XII
Municipi: Vila-seca
Comarca: Tarragonès
Altitud: 45 m

Coordenades: E 1.147600 N 41.114703 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a tocar de l’estació de tren de Vila-Seca, vila i municipi de la comarca del Tarragonès (Tarragona), dins d’un extens terreny clos.

El lloc de Vila-seca (Villa sicca), fou infeudat al cavaller Ramon d’Olzina, entre el 1162 i 1168 per Alfons I de Catalunya-Aragó, l’arquebisbe Bernat Tort i per Guillem d’Agulló, tots tres senyors del Camp de Tarragona. Encara que no es menciona cap castell, ni en aquest document ni en la escriptura de confirmació feta pel rei Pere el 1208 als fills de Ramon d’Olzina, cal suposar que el primer donatari degué bastir-hi un castell.

Al final del segle  XIII, Vila-seca està dividida en dues jurisdiccions: Vila-seca del Comú, que ocupava el cor de la vila i pertanyia a la seu de Tarragona i Vila-seca de Solcina, nucli veí que depenia dels Olzina. 

El 1520 tenien encara la jurisdicció els Saportella. El 1525, l’arquebisbe Pere de Cardona, senyor de Vila-seca del Comú comprà a Tadeu de Saportella el domini jurisdiccional de Vila-seca de Solcina amb el seu castell. El prelat féu unir les dues Vila-seques sota el nom de Vila-seca de Solcina. 

El castell de Vila-seca de Solcina és un edifici singular que té poc a veure amb el que devia ser l’antic castell d’època romànica. A partir de la unió de les dues Vila-seques, els senyors abandonaren la fortalesa per tal de construir un habitatge més semblant a un palau, edificat al marge de la torre castell d’origen.
A la fi del segle XVII el castell va ser comprat a l’arquebisbe pel cònsol holandès Joan Kies Helmont que va transformar l’edifici en una casa rural d’estil holandès. Només se’n salvà la torre mestra. Però la transformació en l’actual palau neogòtic va ser duta a terme per Isidre de Sicart i Torrents, comte de Sicart, que l’havia adquirit l’any 1899 i encarregà el projecte a l’arquitecte Enric Fajó i Torras.

El resultat fou un edifici d’aspecte neomedieval, amb grans finestres a la planta noble, terrassa amb matacà i merlets i balcons en la torre angular. La primitiva torre de l’homenatge s’uní a la casa per un pas elevat. El primer pis es convertí en gran sala amb mirador neogòtic i la planta baixa es mantingué intacta. 

Des de 2005 és propietat de l’Ajuntament de Vila-seca.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès El Baix Camp L’Alt Camp El Priorat La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 41. ISBN 84-412-2512-5.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vila-seca

+ fotografies: CastellsCatalans/Vila-seca

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vila-seca

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torres de Vila-seca

Durant el segle XVI, i fins ben entrat el segle XVIII, la vila de Vila-seca pateix constants i nombrosos desembarcaments de pirates que ataquen la població de manera molt violenta. 

Amb motiu d’aquests atacs la vila es protegeix amb dues rengles de muralles i amb nombroses torres de guaita i defensa escampades per tot el terme.

Portal de Sant Antoni: Aquest portal, pertany al segon clos emmurallat de Vila-seca. Es tracta de l’ampliació de l’antiga Vila-seca del Comú, que es va desenvolupar a partir d’un petit nucli fortificat en el segle XIV, que en el segle XVI es va veure ampliat amb una nova muralla protegida amb torres i diversos portals. Actualment el portal es troba integrat a la xarxa urbana de la vila essent un dels carrers més transitats a causa de la restricció del trànsit rodat pel mateix. El seu estat de conservació és força bo. El carrer passa per sota i permet veure el sostre sostingut per bigues. La façana exterior està rematada per un matacà disposat sobre mènsules arrodonides situat en l’eix de la porta, i també conserva diverses espitlleres. Altres matacans es troben a les façanes laterals, en aquest cas defensant els panys de muralla nord-est i sud-oest respectivament. Es pot datar en el segle XVI, amb els dubtes que presenta la interpretació dels textos de l’època referents a aquesta edificació. 

Portal de Riudoms: Del portal que donava sortida al camí de Riudoms, que estava flanquejat per dues torres, només en resta un tram de mur de la torre del costat nord, fins fa poc integrada en un habitatge enderrocat durant la restauració. La torre havia estat començada cap a l’any 1504. A partir de 1675 les torres van ser venudes a particulars i es va iniciar la seva progressiva degradació. El perímetre de la torre amb uns dos metres d’altura, és actualment l’únic element que demostra la presència d’aquesta edificació de l'edat mitjana.

Torre Tuies del Cafè : Formava part del segon recinte emmurallat de Vila-seca del Comú. Una part del tram superior es va derruir per construir una nova coberta.

L’estructura de la torre és de planta quadrada de 4,4 m de costat i 50 cm d’amplada de murs. Conserva un matacà que defensava la part corresponent de muralla. Pel que fa a la datació, el segon clos de muralles, al que correspon aquesta torre, data del segle XVI.

Torre de l’Abadia: És una de les torres amb origen més antic ja que formava part del conjunt de quatre torres que defensaven el primer clos emmurallat, i més

reduït, de Vila-seca del Comú. Va ser refeta l’any 1600 pel rector Pere Gebellí, tal com indica la inscripció conservada en la pròpia torre. D’aquesta reforma deu ser l’escut situat sobre la llinda d’una de les finestres. Ha estat restaurada modernament.

La torre és una construcció de 4,4 per 4,7 m de costat i murs d’uns 60 cm de gruix, distribuïda en  planta baixa i tres pisos, rematats per un terrat defensat per merlets. Està construïda amb maçoneria i reforç de carreus en els angles i les obertures. La construcció d’aquest primer recinte fortificat data, de forma genèrica, del segle XIV.

Torre del Delme: Tot i formar part del perímetre de la primera muralla medieval, la torre degué ser reconstruïda durant el segle XVI, quan va ser transformada en habitatge. Presenta finestres rectangulars emmarcades amb pedra i motllurades que en els ampits i les llindes conserven decoracions típiques del segle XVI. La torre formava part del conjunt de la Casa Delmària de l’Ardiaca i se la coneix també com Torre de la Guardiola. Ara és la seu de l’Ateneu Cultural. 

Presenta una planta rectangular de 5,60 per 5,2 m de costat i murs de 60 cm de gruix. No es tenen prou dades per corroborar la seva possible datació al segle XIV.

Informació extreta de: http://www.poblesdecatalunya.cat/

http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/vila-seca/portal-de-sant-antoni

http://www.catalunyamedieval.es/muralles-de-vilaseca-tarragones/

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Febrer de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/TorresVilaseca

+ informació en PDF: CastellsCatalans/TorresVilaseca

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Begur

Nom del castell: Begur
Data de construcció: X
Municipi: Begur
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 260 m
Coordenades: E 3.208597 N 41.956422 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà de Begur.
Les restes del castell estan situades a dalt d’un promontori que domina la vila de Begur i ofereix unes excel·lents vistes cap a la costa. La fortalesa fou bastida damunt la roca i té força sencer el basament de la torre mestra, rodona i atalussada. Hi ha altres restes de murs i basaments, que formen encara un conjunt evocador.

Castell termenat situat en un penyal sobre el poble, on s’ubicava l’antic poblat d’origen preromà.

Documentat el 1019, el primer senyor feudal que es coneix fou Arnust de Begur. L’any 1055, consta que tenia el castell en feu Artal Guadall. A mitjans del segle XI va passar a mans de la comtessa Ermessenda, que en 1057 el va vendre als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis (que el van infeudar a diferents famílies al llarg dels segles). El mateix any 1057, la comtessa Ermessenda prestava fidelitat a Ramon Berenguer I sobre els drets d’aquest de diversos castells, termes i pertinences; entre els quals «ipso castro quod dicunt Begur». L’any 1062 apareix per primer cop el llinatge de Peratallada en un conveni que afectava el castell de Begur entre el comtes i Dalmau Bernat de Peratallada. Aquest llinatge es convertí més tard en Cruïlles-Peratallada.

Durant els segles XII al XIV s’esmenta un llinatge de nom Begur que podria pertànyer a castlans del castell, feudataris dels Peratallada. Per exemple, en el fogatjament de 1358, consta Blanca de Begur amb 51 focs que tenia del castell de Begur.

L’any 1309, el rei Jaume II donà el poble de Begur a Bernat de Cruïlles amb el títol de baró de Begur. En el segle XV Begur aconseguí la redempció feudal amb la designació de carrer de Barcelona. Aquest mateix segle el castell es va haver de reconstruir, després que va quedar molt malmès durant la guerra contra Joan II quan, l’any 1468, les tropes franceses ocuparen el castell de Begur i Joan d’Anjou, duc de Lorena, n’ordenà la demolició.

El 1604 la vila comprà la resta de drets corresponents al castell al baró Carles de Viladomat i de Cruïlles, obtenint la seva llibertat jurisdiccional. (els Cruïlles s’intitularen, però, barons de Begur fins a mitjan segle XVIII). Any 1694. Després de la batalla del Ter en la Guerra dels Nou Anys, el duc de Noailles el fa destruir expressament, per la seva situació estratègica.

El 1810, durant la guerra del Francès, els soldats anglesos van recuperar el castell als francesos i, l’almirall Doyle el feu volar. De la importància estratègica que es donava al lloc n’és una prova el fet que fou encunyada una medalla commemorativa de la presa de Begur.

A principis del segle XX es construïren el camí d’accés, el mirador  (anomenat el balcó de l’Empordà)  i els merlets esglaonats que caracteritzen actualment el conjunt. Era un veritable castell roquer, al cim del puig cònic que és encinglerat pels costats de migdia i de ponent. A l’entorn de l’esplanada superior hi ha alguns vestigis d’edificació, pertanyents a la fortalesa, malgrat les succesives destruccions que ha sofert.

El vestigi més notable és una torre situada al nordest, que es manté en una alçada d’uns 5 m. És una torre cilíndrica amb el basament atalussat. Al seu costat resten adossats, ja en el planell, una part de tres murs d’una petita estança rectangular. Hi ha l’inici d’una volta que ha conservat empremtes d’encanyissat. Al sector del nord-oest hi ha vestigis d’una cisterna de planta rectangular, tres dels murs de la qual es drecen al caire de la penya que té la roca tallada artificialment per donar-li verticalitat. S’observa també l’inici d’una volta; a l’interior es manté l’enguixat de color vermellós.

La torre cilíndrica, pel seu aparell irregular, de pedres petites barrejades amb trossos de terrissa, sembla d’època tardana, baix-medieval o encara força posterior. Les altres restes de construcció -l’estança amb volta i cisterna- presenten uns aparells força homogenis, fets amb lloses de mides, en general, petites, només desbastades que tendeixen a una disposició regular, són lligades amb ferm morter. No és impossible que aquests paraments siguin obra dels segles XI o XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 165-166.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Begur
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Begur

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Begur
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Palau Sator

Nom del castell: Palau-sator
Data de construcció: X
Municipi: Palau-sator
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 260 m
Coordenades: E 3.110073 N 41.989658 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà de Palau-sator.

El castell de Palau-sator, situat a sobre d’un repetjó en ple centre de la població del mateix nom, és un antic castell pre-romànic construït als segles X i XI. Fou transformat en època gòtica amb una torre mestra i amplificant i emmurallant la fortificació. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

En un document de l’any 994, s’hi esmenta el lloc de Palau-sator. És una donació feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Barcelona i al bisbe de Girona de la Torre de Palau i de l’església de Sant Pere juntament amb les terres que en depenien. Consta que els Senesterra van estar arrelats durant molt de temps a la vida d’aquest castell. El cavaller Bernat I de Senesterra i de Santaeugènia l’adquireix l’any 1302.

En un document de l’any 1311, relacionat amb el rei Jaume II hi surten esmentades les dècimes del castell de Palau («castri de Palacio»). L’any 1338 sabem que el rei Pere III havia donat a en Senesterra la jurisdicció de Palau-sator; la cessió de la jurisdicció, però, fou revocada perquè anava contra un privilegi de Jaume II.

L’any 1485 els pagesos de remença, ocuparen el castell juntament amb d’altres. En la presa per part dels remences de Castell-Empordà morí Jaume Lluís de Miquel, senyor de Palau-sator, fill de Pere de Miquel i casat amb Elisabet de Margarit Bertran. Ja a l’entrada de l’època moderna, hi ha un Jeroni de Miquel el 1503, senyor de Palau-sator. Posteriorment apareixen com a propietaris els noms de Bernat I, Bernat II, Guerau, Elionor d’Agullana, la seva filla Magdalena, Martí de Sabater primer marquès de Benavent, i els seus successors en Castell de Palau.sator. el títol: Francesc de Borja i de Ros, i el seu nét Martí de Riquer i de Comelles, que seria l’últim senyor de Palau-sator.

L'edifici és de planta rectangular. Al nivell inferior (a l’interior) fa 7,8 m de llevant a ponent i 4,75 m de migjorn a tramuntana. El gruix de les parets és de 1,48 m, gruix que s’aprima fins a 45 cm en arribar al cim. Aquesta reducció fa que tingui forma semblant a un tronc de piràmide. L’alçada és de 21 m. Inicialment estava segurament dividit en tres nivells. L’inferior de 5 o 6 m d’alt, un primer pis on hi havia la porta d’entrada situada a uns 6 m de terra amb una amplada de 83 cm i coberta amb un arc de dovelles. El nivell superior amb una finestra a cada façana essent la més conservada la de ponent. L’amplada de les finestres és de 95 cm i l’alçada del muntant de 115 cm. Tenen l’arc ultrapassat format per llosetes verticals i els muntants avançats. La construcció podria haver estat coberta amb fusta i lloses. En època gòtica, la coberta podia ser un terrat inclinat amb la caiguda de l’aigua a migjorn. El límit superior, en l’època pre-romànica forma una línia horitzontal una mica per sobre de les finestres. 

Per les seves característiques es pot afirmar que aquest castell data del segle X. Actualment el nivell inferior és recobert per dues voltes de canó paral·leles d’una amplada de 165 cm. Entremig hi ha dos pilars adossats als murs de llevant i ponent, d’una amplada de 140 cm i entre aquests dos pilars hi ha una arcada rebaixada

d’uns 20 cm. És possible que aquests elements fossin construïts en època gòtica. A la baixa edat mitjana hi hagué altres canvis. Es bastí una paret prop del mur de llevant, s’obrí una porta al nivell inferior, un finestral al nivell principal i una nova entrada al nivell superior amb la corresponent escala volada exterior que s’aguantava amb cinc cartel·les i que podem veure a la façana est. Segurament també es transformà la coberta i augmentà l’alçada de l’edifici. L’antic castell esdevingué torre mestra.

En època gòtica, la muralla exterior, simple clos de fusta, es feu de pedra i a l’interior del recinte s’hi bastiren nombrosos edificis conservats en bona part i que incloïen diverses arcades apuntades.

L’element més interessat del conjunt, la torre castell ha estat restaurat de manera acurada.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 231-232.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Palau-sator
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Palau-Sator

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Palau-Sator
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Verges

Nom del castell: Verges
Data de construcció: XII
Municipi: Verges
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 23 m
Coordenades: E 3.048353 N 42.061111 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Verges.

El castell de Verges era el nucli primigeni de Verges, i situat a la part alta del puig, al lloc on es troba emplaçat el nucli emmurallat de la població medieval, que avui dia ocupen les escoles i la Casa de la Vila, i a la plaça que hi ha al davant.

Apareix esmentat en un document datat entre el 1115 i el 1164 en el qual el comte de Rosselló rebia del comtat d’Empúries un capbreu de les albergues on hi constaven les seves propietats i s’hi fa esment de l’honore de castello Virginum.

El castell va ser motiu de nombroses disputes entre el bisbe de Girona i el comte d’Empúries, fins al punt de ser el castell empenyorat i el comte Hug IV excomunicat. L’any 1225, el comte Hug IV d’Empúries donà al bisbe Alemany de Girona, com a penyora, el «castrum de Virginibus» juntament amb el castell d’Ullastret i la vila d’Empúries. Junt amb la vila, va pertànyer als comtes d’Empúries fins al 1295 en què fou donat en feu a Bernat Amat de Cardona i d’Empúries, per serli confiscat de nou el 1302. 

Al segle XIV, durant les lluites entre el comte Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós, el comandament del castell fou lliurat al cap d’uns mercenaris gascons i armanyaguesos anomenat Bita, previ jurament, a l’església de Verges, que respectarien tot el que calia respectar. El setembre de 1385, Verges fou presa per l’exèrcit reial de Pere el Cerimoniós, comandat per Bernat de Fortià, el qual, dos anys més tard, annexà el comtat d’Empúries a la corona, per retornar-lo el 1387 al comte Joan.

El 1399, el comte Pere III es va casar amb Joana de Rocabertí, i en la mort de Pere el 1401, la vila va passar als vescomtes de Rocabertí. Però el rei Martí, oncle de Pere III, no acceptà aquesta disposició i apel·là les disposicions de 1325 i 1341 que estipulaven que en cas d’extinció de la línia directa, el comtat retornava a la corona com a tronc comú de la rama dinàstica. Així doncs, el rei Martí va unir el comtat, i amb ell el castell, als dominis reials l’any 1402.

La localitat va esdevenir el centre de la baronia de Verges, juntament amb la Tallada d’Empordà i Bellcaire d’Empordà, que l’any 1418 entrà en possessió de la família Rocabertí. Durant la guerra civil catalana del 1462-72 el castell resultà molt malmès pels atacs de les tropes del rei Joan II. Finalment, el 1587, el rei Felip II ordenà la seva incorporació a la corona i el pas de Verges a vila reial.

El 27 de maig de 1694 forma part de l’escenari de la batalla de Verges o del Ter, en el marc de la invasió francesa, quan l’exèrcit francès comandat per Anne Jules de Noailles, duc de Noailles, derrotà a les confiades tropes del duc d’Escalona.

Les úniques restes del castell es localitzen a la paret posterior de l’Ajuntament i paral·lel a la paret de l’església. Només es conserva un pany de paret aproximadament de 10 metres de llarg, a dos nivells diferents d’alçària, uns d’uns 5 metres i un altre d’uns 4 metres. El mur té un gruix d’aproximadament 1,5 metres; s’hi conserven algunes espitlleres, i s’hi ha practicat una obertura d’accés al pati posterior de l’edifici de la Casa de la Vila, al qual es troba integrat. L’aparell és de pedres rectangulars de dimensions diferents i poc treballades. Diverses torres i alguns murs assenyalen el recorregut del recinte murat d’època medieval.

El mur de l’Ajuntament sembla que devia haver estat bastit al segle XIV o XV. La major part de les muralles poden ésser datades vers el segle XIII o el XIV: una de les torres és, però, del segle XV o el XVI.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 61.
Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verges
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Verges

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Verges
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat