dijous, 21 de gener del 2010

Esparreguera

Nom del castell: Esparreguera
Data de construcció: segle X
Municipi: Seva
Comarca: Osona
Altitud: 602 m
Coordenades: E 437305.5, N 4628249 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 14' 39.1" Latitud: 41° 48' 06.4" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: el camí més adient per arribar-hi surt dels Hostalets de Balenyà en direcció a la masia de l’Alzinar, camí del Fitor, i una vegada ultrapassada prendre la segona pista que surt a la esquerra que ens durà al castell, deixant abans una altra pista que surt a mà dreta que també duu al Fitor.

L’antic castell o domus d’Esparreguera queda dins el municipi de Seva, en un enclavament, entre els municipis del Brull, Aiguafreda, Centelles i els Hostalets de Balenyà, vers el nord-est del terme municipal, vora el límit amb el de Centelles i a ponent de la urbanització del Muntanyà. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 364-M781.

El terme de Seva és ja documentat el 904, quan Servand i la seva muller Guisila donaren a Sant Pere de Vic unes cases i unes terres situades al comtat d’Osona, al terme de Seva.
El castell del Brull no aparegué com a tal fins al 1070, quan el vescomte d’Osona-Cardona, Ramon Folc, i la seva muller, la comtessa Ermessenda, encomanaren a Guillem Umbert de les Agudes el castell de Sant Martí amb la castlania.
La primera notícia de la domus d’Esparreguera es produeix l’any 1201, quan Ramon d’Esparreguera jurà a Guillem de Cardona i als seus que de la seva domus d’Esparreguera, que estava en el castell del Brull, no els faria cap mal; el vescomte es comprometia, per altra banda, a defensar-lo sempre.
De l’edifici antic resten unes importants ruïnes que van caient per manca de consolidació i que denoten la importància que tenia el casal residencial i a la vegada defensiu, bé que mai no fou un castell, com la veu popular hi ha atribuït. Popularment és anomenat també castell de Fitor a causa de la proximitat del mas que té a la vora.
D’aquest edifici han pervingut encara les parets emmurallades que envoltaven el casal de planta rectangular. Fins que les fortes pluges del novembre de l’any 1984 l’ensorraren, tot i que estava apuntalat, encara es mantenia dempeus el mur de migjorn.
Actualment resta una part del mur de  llevant en estat molt precari i una part del de tramuntana, es troba ben lligat amb el de ponent i que es manté sencer en tota la seva llargada i alçada fins al primer sostre.
El mur que va caure tenia dos esvorancs, dels quals s’anaven desprenent les pedres, que es trobaven pobrament lligades amb un morter de calç molt poc consistent.
La planta del casal pròpiament dit és gairebé quadrada. Fa 14,97 x 14,35 m i és envoltada de muralles a les cares de llevant, de migjorn i de ponent, mentre que la de tramuntana queda flanquejada a tot el llarg per un espadac de roca.
L’aparell dels murs ha estat construït amb carreuons desbastats, disposats en filades uniformes i regulars formant un mur de 94 cm de gruix, de manera que no s’estableix en lligades transversals entre la cara interior i l’exterior, la qual cosa explica la poca consistència dels murs de les cares de llevant i de migjorn, on es manifesta la disgregació dels paraments de l’interior amb I’exterior.
Des de dins hom pot veure al parament del mur de ponent un seguit de mènsules de pedra de suport de les bigues i d’un forjat. També en aquest mur hi ha un portal i una finestra amb llindes de roure, sense cap element ornamental, que es repeteix en la paret de llevant. Des de l’exterior a la façana de ponent hi ha una sèrie d’espitlleres molt juntes que corresponen als baixos del castell, mentre distants, però molt regulars, estan repartides a tot el llarg de la façana, encara que per fora algunes es vegin tapades i es facin imperceptibles; en canvi des de l’interior totes són visibles.
A les cares de llevant i de tramuntana, que no tenen les parets dretes, hom pot veure bé les arrencades d’aquestes i els fonaments.
També són apreciables les parts de les muralles enderrocades dels voltants de les cares de Ilevant de migjorn i de ponent. L’estructura interior del casal ens és avui desconeguda a causa de l’estat de les ruïnes, les quals només dibuixen el seu perímetre i palesen la necessitat d’una completa campanya arqueològica que en permeti l’estudi i l’aclariment dels dubtes que planteja, com el de la seva cronologia, la qual, per l’estructura de l’aparell, podria ser situada dintre la segona meitat del segle XI.

Nota: extret del volum Osona-2 de la Catalunya Romànica.
Jordi Gironès Vilardebò / Gener de 2010

+ fotografies: CastellCatalans/Esparreguera
+ informació en PDF : Esparreguera

El Brull

Nom del castell: El Brull
Data de construcció: segle X
Municipi: el Brull
Comarca: Osona
Altitud: 843 m
Coordenades: E 442327, N 4629877 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 18' 16.1" Latitud: 41° 49' 00.6" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi arriba per la carretera BV-5301 des de la població de Seva, en direcció al poble del Montseny, després de fer 4 km.

El castell, originàriament formava part del terme de Seva del qual després va ser el centre jurisdiccional. Va ser domini dels comtes de Barcelona i possessió dels vescomtes d’Osona-Cardona.
Durant la segona meitat del s. XII va ser motiu d’un conflicte que es va produir entre el vescomte Guillem Ramon i el senescal Guillem Ramon de Montcada a qui havia empenyorat el castell per dos mil morabatins. Aquest darrer retenia el castell perquè el vescomte no li tornava els diners.
El vescomte va organitzar una cavalcada, fet que va provocar la intervenció del rei, ja que aquell es prenia la justícia lliurement. De tota manera, Guillem Ramon de Montcada va recuperar el castell, i davant dels fets consumats sembla que el rei no va fer res.
Durant el s. XIII van haver-hi diferents pactes feudals dels senyors de la domus d’Esparreguera i de la fortalesa del Puig de Terrades, les dues dins el terme del castell del Brull, en els quals, en canvi de defensa es comprometien a no atacar mai els vescomtes de Cardona. El 1265, el vescomte Ramon de Cardona va vendre la baronia del Brull al bisbe de Vic i fins que no van desaparèixer els senyorius jurisdiccionals va seguir formant part de la baronia d’aquest bisbat.
Veurem poques restes d’aquest castell, molt important en el seu moment. Sembla que tenia planta pentagonal, apuntada al sud. Era reforçada a les cantonades amb torres de planta circular i una altra torre al centre del mur nord. De fet el que s’ha conservat és l’angle nord-est de la fortificació on és visible una torre, d’un metre d’amplada, que va quedar recoberta per una altra torre construïda posteriorment quan es va reforçar la fortificació. Es pot distingir el parament més antic, fet de carreus de calcària ben tallats, del més modern que el recobrí, fet amb pedra sorrenca vermella, de mides més grosses.
Aquestes dues etapes constructives es daten entre els segles XII i XIII. També ha subsistit un fragment del mur nord amb una finestra molt malmesa.

Com passà amb el castell, l’església Santa Maria del Brull , encara que ja és documentada el 1018, a mitjan s.XI, entre el 1048 i el 1060, se’n va construir una de nova. Ha estat sempre l’església parroquial del lloc. La va consagrar Guillem de Balsareny, bisbe de Vic. A més de sant Martí, sant Miquel i sant Joan també tenien un altar a les absidioles, actualment desaparegudes, situades a banda i banda de l’absis. A partir del s. XIV, es va fer un altar dedicat a Santa Maria. Entre els ss. XVI i XVIII es van fer moltes reformes, sobretot a l’interior, es va obrir el portal de ponent i es va aixecar el campanar.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999
Jordi Gironès Vilardebò /gener de 2010


+ fotografies : CastellsCatalans/Brull
+ informació en PDF: El Brull

Tagamanent

Nom del castell: Tagamanent
Data de construcció: segle X
Municipi: Tagamanent
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 1.056 m
Coordenades: E 441560, N 4622175 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 17' 45.6" Latitud: 41° 44' 50.6" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi pot accedir a través d’una carretera asfaltada gairebé fins dalt de tot, la qual surt del poble de Tagamanent, arran del Congost, i  duu a les masies de Bellver i Ca l’Agustí.

El lloc que es trobava dins el comtat i bisbat d’Osona, era un indret fronterer i per això sortia sovint esmentat en la documentació.
Pertanyia a la casa vescomtal dels Cardona i després fou lloc de domini reial.
El penyal del Tagamanent, de característica silueta, s’aixeca com un sentinella gegantí per sobre del Congost, fent-se ben visible de tot el Vallès i de la Plana de Vic. Forma l’últim contrafort del massís del Montseny, al final de la llarga planura del pla de la Calma, abans de l’engorjat del Congost. Aquesta estratègica situació entre el comtat d’Ausona i de Barcelona li ha valgut la importància històrica i l’interès dels comtes i reis per no perdre la seva possessió. Sempre ha pertangut al bisbat de Vic i al seu comtat històric; així, consta en la llista de castells ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer, l’any 1023, i, més clarament encara, Tagamanent encapçala la llista de castells estrictament ausonencs donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l’1 d’octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat de Besalú. Tanmateix, des que el rei va tenir-ne el domini directe en el segle XIII, hom tendí a  considerar-lo inclòs en la vegueria del Vallès.
No hi ha dubte que el castell es trobaria al bell cim del Tagamanent, en l’extensa planura on resta encara l’antiga parròquia, santuari de Santa Maria de Tagamanent, amb les restes del casal rectoral; però, no hem sabut veure ni un sol vestigi de la seva edificació medieval.
El planell superior de Tagamanent té comptadíssims punts d’accés i, per tant, era lloc fàcilment defensable. Els documents, en parlar de l’església de Santa Maria, clarament diuen «ecclesiae de Castro Tagamanent»; afegim que un capbreu, de l’any 1372, concernent al mas Prat —masia avui desapareguda, situada sota mateix del turó on hi ha la parròquia— al·ludeix a «ipso Prato subtus castri de Tagamanent».
Les més antigues referències, les dóna el fons històric de l’Arxiu Capitular de Vic: dos documents dels anys 945 i 947, respectivament, esmenten terres i vinyes — deixades a la catedral de Vic pels preveres Nectar i Dacó— que es trobaven «in cornitatu Ausona, in terminio de castro Tagamanent», la primera a la Vallmagna i la segona a la vila Molar.
La situació estratègica d’aquest castell féu que els comtes de Barcelona en reclamessin sovint la potestat i no permetessin als Cardona de fer-se’n amb la total propietat. El 1231, Jaume I l’empenyorava a Ramon Folc de Cardona, pel deute de 2.500 morabatins que els Cardona havien deixat a Jaume I i al seu pare, i en 1268 el propi Jaume I en reclamà la potestat a Ramon Folc de Cardona. Per fi, l’any 1269 el rei Conqueridor en recobra la total potestat i domini, donant al vescomte de Cardona 15.000 sous. D’ençà, el castell va ésser considerat lloc reial i els reis n’encomanaren la batllia i l’administració a diferents senyors durant el segle XIV i següents.
El 22 de març de 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell de Tagamanent a Berenguer d’Hostalric, i al setembre de 1463, el castell acredità la seva posició estratègica.
A partir del segle XVI desapareix tota informació sobre el castell i els seus castlans, per la qual cosa se suposa que va deixar de tenir cap mena de funció castellera i va acabar enrunat.
L’església se cita per primer cop el 993, quan el comte Borrell li va cedir uns alous situats al Congost. Pertanyia, com el castell a l’alt domini dels vescomtes d’Osona, més tard de Cardona, i el 1098 el vescomte Folc II, que també era bisbe de Barcelona, la va cedir a l’abat Begó de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) perquè hi fundés un monestir filial. Folc II va morir un any més tard i, com que probablement els seus nebots no devien estar d’acord amb la donació que havia fet, el monestir no va arribar a estar en poder del monestir de Conques, sinó que va passar a formar part del de Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona.
Al llarg del s. XVI es van fer algunes petites obres de manteniment de l’edifici i el van dotar d’alguns retaules nous. L’any 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l’edifici. Així s’hi van afegir dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d’espadanya i se’n va construir un de planta quadrada i se’n va refer la coberta. A partir de mitjan s. XVIII, tot i que s’havia construït la casa rectoral, l' església va entrar en un progressiu estat d’abandonament que es va accentuar a l’inici del s. XIX. Cap al 1940, la parroquialitat es va traslladar a la capella de Santa Eugènia del Congost.
Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, que des de fa alguns anys n’és la propietària. De la construcció romànica es conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó seguit apuntada.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969.
Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2010

+ fotografies : CastellsCatalans/Tagamanent
+ informació en PDF : Tagamanent

Montmany

Nom del castell: Montmany
Data de construcció: segle X
Municipi: El Figaró
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 673 m
Coordenades: E 437732.91, N 4619329.56 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 15' 01.0" Latitud: 41° 43' 17.3" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des del Figaró a través de la carretera asfaltada BV-1489 que duu a prop de Sant Pau de Montmany. Un quilòmetre abans d’arribar-hi cal pren un camí que vers el nord arriba al castell passant per les masies de cal Pèl-roig i la Casa Blanca.

També hem vist o sentit anomenar aquest castell amb els noms de: Castell dels Moros, Castell del Prat i Castell de la Rovira.
Castell acarat al Sot del Bac i als cingles de Bertí . Hom opina que el nom de Montmany li ve de remolc, és a dir, que el Mont-many (=muntanya gran) seria el nom antic del Puiggraciós, nom antic que, pel tràmit parroquial -l’església aixecada a la vall, va afegir al nom del sant titular (sant Pau) el del mont on havia estat erigida -esdevindria qualificador d’aquest promontori.
Consta que en l’any 966 els marmessors del comte Mir assignaren a la seu barcelonina l’església de Sant  Esteve de la Garriga, amb les esglésies pròpies; una d’aqueixes esglesioles era, hom creu, la de Sant Pau de Montmany. El 1139, el prelat barceloní donà l’església de la Garriga, amb les esglésies sufragànies, al cenobi de Santa Maria de l’Estany; en l’escriptura de concessió apareix expressament anomenada l’església de Sant Pau de Montmany. Segons Maurí Serra, es tracta de la primera explícita referència al temple de Sant Pau de Montmany.
La primera notícia que coneixem del castell. Any 1357, 9 de maig: el rei Pere el Cerimoniós va vendre,  llavors, per lliure i franc alou, a Ramon de Centelles, els imperis mer i mixt i tota altra jurisdicció en els castells de Montmany i de Gallifa, de la vegueria del Vallès, i els respectius termes, pel preu de 7.000 sous barcelonesos, a carta de gràcia.
No havent fet ús de la carta de gràcia, la casa de Centelles, ja important, amplià els seus dominis per aquesta banda. Dels delmes i rèdits del castell de Montmany en benefici dels Centelles, n’hi ha força comprovants.
Documentalment, veiem actuar els síndics del terme del castell. En els fogatjaments del segle XIV, el «Castell de Muntmany» hi surt esmentat. El 1379, el rector de Sant Pau de Montmany tenia «un cert benefici» en «una capella anomenada en el castell de Montmany» i se li concedia que pogués servir ensems benefici i rectoria.
En l’any 1380, la jurisdicció de la Garriga fou venuda pel sobirà al seu conseller i majordom Eimeric de Centelles, malgrat promeses anteriorment fetes als vassalls. Sota aqueixa senyoria, hi estigueren fins a l’any1397. La propietat del castell de Montmany prosseguí en la família Centelles, i el 1472 — any de la conclusió de la guerra contra Joan II— la possessió requeia, per vincles familiars, en Pere Galceran de Cruïlles. Hi ha esment que l’any 1519 els Centelles eren senyors de Montmany, amb tota la jurisdicció civil i la criminal, i que el terme de Montmany era de la baronia de Centelles.
L' edifici es de planta quadrada i de recinte petit, que la vegetació silvestre va clivellant i malmeten amb l’ajuda del sol, de l’aigua i del vent.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969.
Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2010

+ informació en PDF  Montmany

dijous, 10 de desembre del 2009

Olèrdola

Nom del castell: Olèrdola
Data de construcció: segle X
Municipi: Olèrdola
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 320 m
Coordenades: E 392064.5, N 4573492 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 42' 34.4" Latitud: 41°18' 13.8"  ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: des de Vilafranca del Penedès cal prendre la C-15 en direcció a Vilanova i la Geltrú i passat el nucli de Sant Miquel d’Olèrdola   s’agafa la BV-2443 que s’enfila fins a Olèrdola.

Prop de mil anys després de l’ocupació romana, al temps de la reconquesta del país enfront dels musulmans, Olèrdola anava a acomplir un important paper en el dispositiu repoblador del comtat de Barcelona per la seva part meridional. Contribuïa a això la seva situació dominant del Penedès i de l’antiga via romana que continuava utilitzant-se per a comunicar els comtats de la Catalunya Vella amb el que aleshores es deia Espanya, o sia, les terres ocupades per l’Islam. En efecte, l’antiquíssim camí havia estat restaurat pels governadors francs i se’l coneixia amb els noms de strata francisca o calciata franchisca que els documents testimonien que passava per les proximitats d’Olèrdola.
Després de la mort de Carlemany (814), les lluites entre els seus descendents i, després, entre carolingis i capets que es disputaven el tron franc fan que es relaxin les relacions dels nostres avantpassats amb aquells sobirans nominals i que, entre els pobladors de la Marca, estranys a aquells problemes successoris i amb característiques sòcio-econòmiques diferents a les del regne franc, sorgeixi una consciència diferencial que els comtes representen assumint la sobirania del país amb tant d’esforç reconquerit. Aquesta realitat històrica se sol simbolitzar en la figura del comte Guifré el Pilós (865-898), unificador dels comtats de Barcelona, Ausona, Girona, Cerdanya, Conflent, Besalú i Urgell. Els setanta-cinc anys que seguiren després de la mort del comte Guifré, artífex de la repoblació de la Catalunya central, veieren la consolidació de les fronteres dintre d’una línia de fortaleses —la marca pròpiament dita, ja que el nom amb el qualificatiu d’hispànica també s’utilitzava per a designar totes les terres catalanes reconquerides— que només amb uns petits avanços havia de mantenir-se durant molt de temps.
En temps del govern del comte Borrell II (mort el 992), a la segona meitat del segle X, la línia de la Marca començava a la costa i al Penedès amb els castells de Calders, Albinyana, Santa Oliva, Olèrdola, Domenys, Castellví de la Marca, Sant Martí Sarroca, saltant després cap a la conca del riu Anoia, comtat i diòcesi d’Ausona, amb els castells de Mediona, Miralles, Montbui, Òdena, Roqueta, Queralt, Tous i els de Clariana i Calaf, aquests dos darrers ja mirant cap a les terres del Segre i enllaçant amb el castell de Llor i la ciutat fortificada de Guissona als límits meridionals del Comtat d’Urgell. Existia cap al sud una faixa deshabitada fins a trobar la terra de moros.
Topònims com Castellví de la Marca, Montbrió de la Marca i d’altres són vestigis d’aquesta línia divisòria que existí durant més de dos segles crucials en la història de Catalunya. En efecte, des de la primera instal·lació dels cristians en castells al sud del Llobregat fins a l’ocupació de Tarragona (1117) transcorren més de dos-cents anys. Les expedicions contra Tarragona i Tortosa de començaments del segle IX —dues d’elles dirigides cap a l’any 810 per Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany— fan suposar l’existència d’algunes bases de suport utilitzades esporàdicament.
Han arribat fins a nosaltres nombroses notícies de la fortalesa olerdolana durant els segles X i XI. La més antiga és un document de l’any 911, en el que ja es parla de l’urbs Olerdulae, que com a tal degué tenir una església. D’aquest edifici religiós, d’arquitectura mossàrab, se’ns conserva l’absis, amb la seva entrada amb arc de ferradura. No coneixem amb exactitud la seva advocació, encara que hem de suposar que era dedicada a Sant Miquel, tal com fou en temps posteriors.
Un altre document ens diu que el comte Sunyer I de Barcelona (912-954), l’any 929, edificà un castell a les ruïnes de la ciutat d’Olèrdola, al mateix temps que erigia en aquest lloc una església dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel i a l’apòstol Sant Pere. Aquest temple fou consagrat pel bisbe de Barcelona, Teuderic, uns anys després. Aquesta segona església s’ha conservat en part a la testera de l’església romànica del segle XII que ha arribat fins a nosaltres.
La fortalesa patí, en diverses ocasions, les entrades dels moros. L’any 985, degué patir l’expedició d’Almansor, que saquejà el pla de Barcelona, la pròpia capital i la comarca del Vallès. És indubtable que a les destruccions causades correspon la restauració patrocinada pel bisbe Vivas, i que d’ella ens queden part dels murs del que després serà església romànica del segle XII.
Entorn de l’any 1000, la repoblació de la comarca del Penedès es va consolidant, amb Olèrdola amb rang de capital. Així veiem que, entre les deu úniques ciutats catalanes que citen les fonts de l’època, es troba l’urbs Olerdulae. Aquesta categoria li confirmà la concessió de franquícies i privilegis, semblants als dels ciutadans de Barcelona, que l’any 1025 li atorguen el comte Berenguer Ramon el Corbat i la seva esposa Sanxa. En la colonització del territori prengueren part important els monjos de Sant Cugat del Vallès, que arribaren a tenir possessions en el mateix turó d’Olèrdola i durant el segle XI estimularen la instal·lació de famílies en el pla amb la corresponent construcció de torres. En el seu testament de l’any 1032 aquell comte deixà al seu fill Sanç-Berenguer la zona fronterera de la part meridional del seu comtat, des del Llobregat fins a la terra dels moros, amb capital a Olèrdola i sota la sobirania del seu germà gran, Ramon Berenguer I el Vell.
A causa dels privilegis obtinguts i de la capitalitat política que ostentava, a mitjan segle XI el poblat olerdolà deuria contenir una població bastant considerable per a l’època. Els seus habitants freqüentaven l’església romànica de finals del segle X (a la que correspon la part baixa dels murs de l’església.
La gran invasió almoràvit de l’any 1108, que potser començà el 1107, devastà tot el Església romànica del segle XII. Fou la darrera de les incursions musulmanes en territori català i causà una nova destrucció d’Olèrdola. La retirada dels invasors permeté la ràpida restauració de les fortificacions i de l’església.
En aquests anys inicials del segle XII havia començat ja la decadència de la fortalesa olerdolana, que s’anomena simplement «castell», encara que es treballava a l’església, ja que l’any 1127 es deixa en un testament una certa quantitat de diner per a la seva obra. En el vell camí de Barcelona a Tarragona —la calçada—, en una posició equidistant entre ambdues ciutats, des de l’any 1000 aproximadament, existia la Torre Dela, citada en els documents a partir de 1065. Entorn seu es va formar un nucli de població, la vila franca, anomenada també francza i franquedes que heretà els privilegis d’Olèrdola i que, a finals del segle XII, ja era pràcticament la Vilafranca capital del Penedès.
Durant els segles XII i XIII el castell d’Olèrdola és una possessió secundària dels senyors de Sant Martí Sarroca, descendents de Mir Geribert. Però de la depauperació del lloc parla el fet que en el fogatjament de 1365-1370 figura amb una població irrisòria que segurament no arribava al centenar d’habitants. Amb tot, durant les guerres del segle XV, encara per la Diputació, es considerava el castell d’Olèrdola fort e defenedor a quina gent se vulla, cosa que els jurats de Vilafranca potser amb raó, havien posat en dubte.
En el segle XVII encara es tenia com a lloc del senyor Rei.

Text extret del llibre Olèrdola. Guia Itinerària escrit per Eduardo Ripoll Perelló, corresponent a l’apartat dedicat a la història medieval. Editat l’any 1977 per la Diputació de Barcelona.
Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Olérdola
 + informació en PDF :  Olèrdola

dijous, 12 de novembre del 2009

Prades

Nom del castell: vila murallada de Prades
Data de construcció: segle XII
Municipi: Prades
Comarca: Baix Camp
Altitud: 951 m
Coordenades: E 331718.5, N 4575295 (ED50 UTM 31N). Longitud: 00° 59' 18.8" Latitud: 41°18' 35.0" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 i aleshores pujar a Prades des de Vimbodí per Vilanova de Prades, si bé també s’hi pot pujar des de l’Espluga de Francolí.

Per començar amb aquesta breu història es fa referència als orígens, en els quals els àrabs van construir diferents edificacions al voltant de l’any 1090, de les quals destaquen el Castell de Siurana i les Muralles de Prades.
Aquestes fortificacions però, van servir de ben poc, ja que l’any 1153 van anar a parar en mans de Ramon Berenguer III. No va ser fins al 1159 que Ramon Berenguer IV atorgà als pradencs una carta de població, on donava el dret de la lliure construcció i utilització dels prats i dels boscos, de l’anomenada antigament muntanya de Siurana.
Al 1170 expulsava definitivament als sarraïns, i es a principis de 1200, quan Prades va viure un moment de prosperitat sota el mandat de Jaume I, fet que es manifesta amb un mercat de bestiar molt important (celebraven més de quatre fires a l’any).
Més endavant, al 1215, Prades, finalment, es convertí en capital del comtat de Prades.

El 6 de maig de 1324, Jaume II posà a Ramon Berenguer en possessió de comte i senyor de les terres i les muntanyes de Prades. L’11 de març de 1341, Ramon Berenguer canvià amb el seu germà Pere el comtat d’Empúries pel de Prades. Al 1339, el comte Ramon Berenguer I cedí a la seva muller, Maria de Xèrica, Prades i altres localitats, però ella hi renuncià dos anys més tard.

Després de Pere I, el comtat passa al seu fill Joan I i d’aquest a la seva néta, Joana, que més tard es casà amb Joan Ramon Folc II de Cardona (així doncs, queden vinculades dos cases, la de Prades i la de Cardona). Més tard, Joana de Cardona dóna el sí a Alfons d’Aragó i finalment, un segle més tard, la tretzena comtessa, Catalina d’Aragó Folc de Cardona, s’uneix amb Juan de la Cerdà, que residia a Sevilla i s’endugué allà l’arxiu del comtat.

A continuació, amb la finalitat d’acabar les muralles, l’any 1408, Martí l’Humà retingué durant quatre anys el pa, el vi i la carn i dotze anys més tard, Alfons el Magnànim donà permís a Bernat d’Olms per explotar les mines de ferro trobades al municipi. El comtat de Prades va donar suport a Joan II en la seva guerra; al municipi hi havia una caserna general.

Al 1645, els síndics del comtat de Prades revelen els maltractaments comesos per part dels soldats francesos, però la població va manifestar-se contra les tropes franceses. Tot i així no hi van haver solucions fins que el governador de Tarragona va començar una campanya per conquerir el municipi de Prades.

Al 1718, durant la guerra de successió, era impossible defensar-se i el castell va ser totalment enderrocat. A partir del S. XVIII, Prades anà perdent el paper de capital comarcal, tot i que el seu mercat encara era potent. A l’època contemporània, Prades aconsegueix 1.090 habitants (és el màxim en què arriba la població).
La vila fou cremada altre cop el juliol de 1874 en mans dels liberals que ocupaven Prades; el 26 de febrer la van assetjar.

El S. XX, va estar condicionat per la fil·loxera. Tot i això, la fira ramadera de Sant Bartomeu encara és viva. Al 1925 s’hi conreava vímet, per a la cristalleria i al 1946 s’hi creà la cooperativa agrícola de Prades.
Cap a 1977, la vila de Prades va quedar-se una mica buida ja que la ramaderia i l’agricultura, que havien estat la base del sosteniment del poble, començaven a decréixer per diverses causes i això va obligar a molts dels joves del poble a marxar cap a la capital per poder buscar una feina estable. Per tot això, Prades té actualment 580 habitants sensats i, l’Ajuntament l’està encaminant cap al Turisme.

BREU HISTÒRIA DEL POBLE (fragment extret del treball cedit per Anna Roca sobre «Estudi de la duresa de l’aigua de les fonts de Prades» - 2n. Batxillerat - 2002).
Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ informació en PDF :  Prades
+ Fotografies : CastellsCatalans/Prades

Montblanc

Nom del castell: vila murallada de Montblanc
Data de construcció: segle XII
Municipi: Montblanc
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 341 m
Coordenades: E 346356.5, N 4582400 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 09' 41.5" Latitud: 41° 22' 35.8" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 amb sortida al mateix Montblanc.

Els homes primitius Al paleolític, la zona de muntanya del terme de Montblanc ja estava habitada.
Entre els segles IV i I aC al Pla de Santa Bàrbara hi hagué un poblat iber. També s’han trobat assentaments romans datats entre els segles II aC i II dC.
Els segles X i XI, durant el període de reconquesta, torna a haver-hi nuclis de població després de segles d’abandó.
Cap al 1080 es crea un primer nucli de població anomenat Duesaigües prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera. Esdevé un assentament definitiu cap al 1150, un cop acabada la reconquesta.
Ramon Berenguer IV, el 1155, lliura la primera carta de població i nomena batlle Pere Berenguer de Vilafranca. Canvia el topònim per Vila-salva (vila salvada d’impostos), ja que volia afavorir el seu desenvolupament. Entre els privilegis de Vila-salva cal esmentar una extensa jurisdicció, l’exempció de pagament de cens i usatges i l’ús franc de dos elements cabdals per al progrés econòmic: els derivats del bosc (llenya per a la construcció i per a la llar) i les aigües (agricultura, indústria del lli i el cànem, molins).
Com que Vila-salva estava sota l’amenaça de les crescudes dels rius Anguera i Francolí i en una zona aclotada difícil de defensar, Alfons I ordenà a Pere Berenguer el trasllat de Vila-salva cap al turó del Pla de Santa Bàrbara. Es volia una vila forta a mig camí de Tarragona i Lleida, i amb una situació estratègica.
La vila es va passar a anomenar Montblanc per la manca de vegetació del tossal on s’ubicà el primer nucli de població. La nova carta de població, l’atorgà Alfons I el febrer de 1163 i implicà el canvi d’ubicació de la vila, tot respectant tots els drets concedits a la primera carta de població.
El creixement i l’esplendor (s. XII - XIV) El 1170 ja apareix documentat el castell al cim del turó i una mica més avall la primitiva església romànica de Santa Maria.
Durant el segle XII tindrà lloc la constitució del municipi, la fundació de l’Estudi Major i de les Escrivanies Reials, etc. Montblanc esdevingué cap de vegueria i es convertí en centre administratiu, politicomilitar i religiós d’una extensa contrada, i en una de les importants viles del sud de Catalunya. L’activitat principal dels seus habitants era l’agricultura, encara que hi abundaven els menestrals (entre els quals destacaven els drapers).
En aquesta època es començaren les obres dels principals monuments de la vila: de l’església de Sant Miquel, dels convents de Sant Francesc, de la Serra i de la Mercè, i de l’hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. I també d’alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa. Es poblà el call jueu vora el carrer Riber que, amb el pas dels anys, adquiriria una gran importància econòmica i comercial.
La vila arribà a la màxima esplendor durant la primera meitat del segle XIV quan es consolidà com una població amb un pes polític important, amb una dinàmica socioeconòmica remarcable. Esdevindria la setena ciutat de Catalunya. Se celebraren quatre vegades Corts Generals i es creà el Ducat de Montblanc (1387).
En el segle XIV es continuaren les obres ja endegades i s’iniciaren les més emblemàtiques de la vila com són: el recinte emmurallat i l’església gòtica de Santa Maria. També es construïren l’església-hospital de Sant Marçal i el Palau Alenyà.
Durant la segona meitat del segle XIV la vila entrà en un llarg període de decadència. Un seguit d’epidèmies i males collites van ser el preludi de tres centúries de recessió.
A les pestes i males collites s’uniren a finals del segle XV les guerres de Joan II contra la Generalitat. La població patí un gran descens, les cases abandonades caigueren, les muralles quedaren en molt mal estat i Montblanc esdevingué un poble mig enrunat.
Tot i això es van anar acabant edificacions que estaven començades i es va fer el Palau del Castlà (representant militar del rei). Al segle XVI hi hagué una lleu revifada i es va construir el cos sobresortit del casal dels Desclergue, es va restaurar el pont Vell i s’aixecà el claustre de l’Hospital.
Durant la Guerra dels Segadors (segle XVII) es destruí part de la muralla, la façana de l’església de Santa Maria i es cremaren els arxius. Es van patir múltiples, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic.
El redreçament (s. XVIII - XIX) Malgrat els estralls de la guerra de Successió, amb més saqueigs a la vila, i alguna altra epidèmia, riuades i males collites, el segle XVIII comportà el redreçament de Montblanc gràcies al desenvolupament agrícola.
Durant la segona meitat de la divuitena centúria es visqué una veritable explosió demogràfica. Arriben molts nouvinguts i la població creix prop d’un 300%. Això implica que s’edifiqués una altra vegada: s’alçaren tercers pisos, es recuperaren vells immobles en runes, es construí en horts i a tocar de la muralla, etc.
Les comunicacions van afavorir el desenvolupament econòmic del segle XIX, ja que facilitaren les transaccions comercials. S’obriren les carreteres del coll de Lilla (1821) i de Reus (1843) i, finalment, arribà el ferrocarril (1863).
El terme de Montblanc aconseguí el màxim històric de població el 1860 amb 6.628 habitants durant el període anomenat de la Febre d’Or.
Entre 1873 i 1880 es va construir la carretera transversal (actual carrer de la muralla de Santa Tecla), que substituirà el carrer Major com a zona de trànsit i provocarà un nou desenvolupament urbanístic. Es crearan nous serveis com l’enllumenat a gas, la construcció de les primeres voreres, una mínima xarxa de clavegueram, fonts públiques, un nou cementiri, etc.
A partir del 1885-86 els preus del vi van començar a decaure i s’inicià un altre període de convulsions socials, preludi del greu sotrac que provocà la irrupció de la fil·loxera el 1893, la qual matà la vinya i empobrí de cop tota la població, ja que l’economia girava entorn la vinya, el vi i els seus derivats. Montblanc se sumeix en una profunda crisi econòmica i demogràfica, de la qual no es començarà a recuperar fins 70 anys més tard.

Al començament del segle XX s’intentà pal·liar la crisi a través del cooperativisme, però la Guerra Civil espanyola provocà un nou estancament. L’any 1947 Montblanc és declarat Conjunt Monumental i Artístic i s’inicià la lenta restauració dels seus monuments.
Ja a la dècada dels seixanta hi hagué una recuperació industrial i cultural que provocà un lent augment de població després d’haver arribat a un mínim de 4.421 habitants l’any 1950.
La instal·lació de diverses indústries a la dècada dels setanta va comportar un progressiu creixement demogràfic i també una expansió urbanística que provocà una pèrdua de població del nucli antic.
A la vegada, amb la recuperació de les institucions democràtiques, el municipi va poder emprendre amb força la restauració dels monuments de la vila. A més, la societat civil, molt activa, ha fet que en el camp cultural, lúdic i festiu Montblanc hagi esdevingut tot un referent a tenir en compte.
Actualment, Montblanc és la capital de la Conca de Barberà i té 6.480 habitants. És el centre comercial, industrial i de serveis de la comarca.

Text extret del web: http://www.montblancmedieval.cat/index.php
Jordi Gironès Vilardebò /Novembre de 2009

+ formacip en PDF : Montblanc