La Tallada

Nom del castell: La Tallada
Data de construcció: XI
Municipi: La Tallada d’Empordà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 15 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.055157 N 42.080073

Com arribar-hi: Està un castell situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament i n’és el seu origen, ha estat declarat bé cultural d’interès nacional.

L’existència del castell de la Tallada es troba documentada des del segle XI. La importància de la fortificació per als comtes d’Empúries queda palesa en el document del 1309 en què el comte Ponç V donà al castell com a arres per al casament del seu fill Malgaulí pel seu casament en segones núpcies amb la princesa Elisabet de Sicília, filla il·legítima de Frederic II de Sicília.

Ja pertanyent a la baronia de Verges, el 1399 el comte Joan el va vendre al seu germà Pere per 11.000 sous. Pere tan sols fou comte durant quaranta dies, i ni tan sols fou reconegut pel comte-rei Martí l’Humà, el qual va unir el comtat als dominis reials l’any 1402. En morir Pere sense descendència, el va deixar a la seva esposa Joana de Rocabertí. El 1418 passà al seu nebot el vescomte Dalmau. El 1454 l’heretà el seu fill Martí-Joan, primer dels Rocabertí i baró de Verges. El 1587 la baronia de Verges i el castell de La Tallada van ser incorporats a la corona com ho havia estat la resta del comtat d’Empúries el 1402. Des del 1587 es va veure lligat a la Corona a través de la batllia reial de Verges.

Tot i que es conserva molt parcialment, encara es pot resseguir l’antic traçat de la muralla que encerclava el castell. Es pot iniciar el recorregut resseguint els vestigis existents de panys de muralla i de la resta de torres de vigilància del recinte. Se’n conserven un total de sis de diferent cronologia i construcció.

A l’església de Santa Maria, antiga capella del castell datada el segle XII o XIII, trobem la torre que fortificava l’església i servia de torre angular (angle N/E) de les muralles.

A partir d’aquesta torre, des de l’església, en sentit sud, trobem un tram de mur atalussat d’uns 4 m de llargada per 1,5 m d’alçària. Més endavant hi ha una torre circular amb espitllera d’arma de foc que es conserva fins a 5 m d’alçada. A continuació hi ha una torre circular de la qual es conserva una alçària de 6 m. El llenç de muralla es perd, però a la part més meridional s’aixeca una torre circular conservada en una alçària de 12 m, amb una porta rectangular que donava intramurs i una sagetera rectangular a la banda oest.

A l’oest del recinte es conserven vestigis de dues torres de planta quadrada. Ambdues es conserven en una alçada de 6 m. Una té dues llargues espitlleres rectangulars i l’altra una petita porta d’arc de mig punt enlairada del sòl i tres llargues sageteres. Des d’aquesta torre els murs anaven a parar a la banda de tramuntana de l’església de Santa Maria, on s’inicia el recorregut. Els vestigis arquitectònics conservats no són cronològicament del mateix període  i van del segle XIII al XVI. 

Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Tallada i de BADIA I HOMS, J.: L’arquitectura medieval de l’Empordà. Volums II-A i II-B. Diputació de Girona. Girona, 1978.

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/LaTallada

+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaTallada

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rupià

Nom del castell: Rupià
Data de construcció: XII
Municipi: Rupià
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 61 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.010653 N 42.020399
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament.

El castell de Rupià, antic palau episcopal, és un edifici notable del gòtic civil català i durant molts segles va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona. Es troba al terme municipal de Rupià, al Baix Empordà.

En documents de l’any 1128 ja s’hi anomena en Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. Està documentat que el 5 de desembre de 1268 Guillema de Rupià ven al bisbe Pere de Castellnou, parent seu, els castells de Rupià i Fonolleres pel preu de 34.000 sous barcelonesos.

El 23 de maig de 1269, el comte Ponç III d’Empúries cedeix al bisbe Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal del castell de Rupià sobre Rupià, Ultramort i Parlavà, els homes d’església de Fonolleres i la meitat dels homes de Serra; a canvi, el bisbe renuncia a la jurisdicció sobre Canet i Sant Iscle.

De planta rectangular, construït en carreu al llarg dels segles XIV i XV. Les muralles del segle XV devien encerclar a més del palau, l’església de Sant Vicenç i el nucli primitiu del poble. El perímetre del castell vindria assenyalat pel circuit que formen la plaça d’Avall, el carrer Ample, el carrer de Sant Esteve i el carrer dels Xifrers. A la planta noble hi ha una esvelta sala amb arcs de diafragma. A les dues façanes exteriors es destaquen les finestres gòtiques, una de les quals és triforada.

Moltes cases s’han adossat als murs. El portal d’Avall conserva el passadís amb volta, mentre que al portal d’Amunt s’hi veuen només les arrencades de la curvatura de voltes i arcs. Altres restes visibles pertanyen a una torre angular quadrangular i una complexa estructura defensiva integrada en bona part a l’interior de la masia de can Vilà, del segle XVII. 

Actualment és de propietat municipal i fou arranjat els anys trenta per a servir de casa del comú.

Les Muralles de Rupià són un monument declarat bé cultural d’interès nacional al municipi de Rupià (Baix Empordà). Les muralles de Rupià conserven encara elements que permeten seguir el traçat medieval del nucli. La planta del recinte era rectangular. Hi ha restes de dos portals: el d’Avall, situat al SE de la població, molt modificat, amb volta de maó de pla, i el d’Amunt, a l’oest, prop de l’església, que conserva l’arrencada de la volta al passadís. Altres restes són la base d’una torre de planta quadrada, situada a l’angle NE del recinte i que està adossada a la façana posterior de Can Nató, i alguns fragments de murs dels trams, N, NO i S, amb espitlleres. En conjunt, l’aparell emprat és de pedres bastant regulars i disposades en filades. Als angles hi ha carreus ben escairats. La muralla envoltava la vila del segle XV. Les notícies sobre l’origen de les muralles de Rupià són poc definides. La bibliografia consultada dóna el segle XV com a data més probable de fortificació.

Extret de Catalunya Romànica, vol. VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalna, 1989 1a. ed., p. 59 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rupià i del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_ de_Rupià

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò/ Setembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Rupia

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rupia

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Caldes de Malavella

Nom del castell: Caldes
Data de construcció: XII
Municipi: Caldes de Malavella
Comarca: Selva
Altitud: 96 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.808613 N 41.838701

Com arribar-hi: Les restes de la fortificació anomenada castell de Caldes, situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament, es troben al sector nord-est del nucli urbà de Caldes de Malavella dalt del puig conegut amb el nom de Sant Grau i es drecen sobre les ruïnes de les termes romanes.

L’apel·latiu de Caldes compareix en diversos documents del «Liber Feudorum Maior» des del 1059. Del castell de Caldes, bastit aprofitant les ruïnes de les termes romanes, en tenim primera referència l’any 1183, en una sentència emesa pel sagristà de Girona Arnau Darnius on s’esmenta la «carta forum de Calidis».

Sembla que inicialment depenia del vescomtat de Cabrera, però a partir del 1240 el trobem lligat al castell de Llagostera, que era de domini reial com ho demostra el fet que el rei Jaume I concedís tot un seguit de privilegis i franqueses als homes de Llagostera i de Caldes. El 1375 Pere el Cerimoniós creà la baronia de Llagostera en favor de Gastó de Montcada i de Lloria, essent-hi inclòs el castell de Caldes i continuant-hi unit fins a la fi de l’antic règim al segle XVIII. A la darreria del segle XIX el castell fou enderrocat.

S’ha conservat un llenç de mur i tres torres circulars. La torre situada al nord-est de les termes romanes, adossada a un angle de la muralla, és la més antiga de totes, d’uns 6 m d’alçària amb base esglaonada i petites diferències en l’aparell constructiu, però que en general és compost per carreus quadrats de granet, disposats en filades ben alineades, unides amb diversos tipus de morter de calç. La datació se situa entre finals del segle XII i mitjan del segle XIII, tot i que els seus fonaments podrien correspondre a l’època romana.

El pany de muralla, en direcció nord-sud, queda a la banda de llevant de les restes conservades del conjunt termal romà. Té uns 20 m de llargada. 

La torre situada al costat lateral dret de la Casa Rosa (actual Consell Comarcal) té planta de ferradura, amb basament més ample de baix que de dalt. El parament és de filada. Actualment està coberta de teula àrab i adossada a dos edificis segurament d’origen medieval, però que han estat molt modificats. 

La tercera torre, adossada a un edifici del s.XX, té planta semi-circular, paredat de filada en la part inferior (que és la més antiga), amb un petit basament més ample que la resta de la torre. És acabada per una petita cornisa de maó. No es conserven cap de les dependències internes del castell.

Extret de Catalunya Romànica, vol. V El Gironès, La Selva i el Pla de l’Estany.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 297, i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Caldes_de_Malavella

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/CaldesM

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CaldesM

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Piera

Nom del castell: Piera
Data de construcció: X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 275 m

Coordenades (Geogràfica -  ETRS89) E 1.741651 N 41.515965

Com arribar-hi: està situat prop de l’església de Santa Maria, al final del carrer Major, en la zona del casc antic de Piera, vila i municipi de la comarca de l’Anoia.

El castell termenat de Piera (el castrum Apiaria, anomenat primerament de Fontanet) és documentat des de l’any 955, i ocupà el lloc d’un poblat ibèric.

Alguns historiadors li suposen un origen romà, fet no provat documentalment. El nom deriva del llatí Apiaria «abellars». Des del 963 al 1010 pertangué al monestir de Sant Cugat del Vallès. Passà al vescomtat de Barcelona i, el 1030, Udalard, que l’havia rebut del seu pare, el vescomte Guitard, el vengué a la seva muller Riquilda. El 1063 és propietat de Ramon Berenguer I i també el posseïren els seus successors de la Ciutat Comtal, com a senyors jurisdiccionals de la vila i terme de Piera.

Jaume I va fer repetides visites i estades al castell de Piera, i la més llarga fou la d’agost-desembre de 1268. El 1264, el rei Conqueridor lliurà un privilegi a favor dels seus vassalls de Piera per a poder resoldre a la vila mateix les causes i els plets que els afectessin. 

Jaume I, el 1285, va cedir Piera al monestir de Poblet, però, usant una salvaguarda, el 1291, fou reincorporat a la corona per Alfons II. El 1280, el rei Pere II havia donat Piera a Guillem Ramon de Cardona. Després passà al comtat d’Urgell i, per herència, la rebé el comte Jaume, el darrer de la nissaga.

Li fou confiscat pel rei Ferran d’Antequera, mort a Igualada el 1416. El successor, Alfons IV, el Magnànim, el 1431, féu venda de la baronia de Piera —però conservà el castell, que no sortí mai de mans de la monarquia— al monestir de Pedralbes, amb la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal i el mer i mixt imperi.

La primera abadessa i baronessa de Piera va ser Elisenda de Montcada, fundadora de la comunitat de les monges clarisses, que morí el 1447. El març de 1461, Joana Enríquez, muller de Joan II, es refugià al castell de Piera. El monestir de Pedralbes va perdre temporalment el domini de Piera i la comunitat de religioses fou castigada per haver proporcionat recursos als consellers barcelonins i, per aquest motiu, el rei Joan II va donar a Pere Daura, en temps de la guerra, la senyoria baronial pierenca.

El 1472, al final de la guerra civil catalana, el monestir de Pedralbes fou el lloc de reunió de Joan II amb els consellers de Barcelona per establir les condicions de la capitulació de la Ciutat Comtal, i el 7 de maig de 1531, quan era abadessa i baronessa Teresa de Cardona, una comissió de vassalls de Piera tingué una audiència amb Carles V, de visita a Barcelona, i el monarca els va confirmar que havien de pagar el delme de totes les collites, com sempre, i no solament del pa i del vi, com ells pretenien.

La senyoria del monestir de Pedralbes, el 1756, va obligar que Piera només pogués emprar en el seu escut i els seus segells la divisa del monestir, mentre que els consellers pierencs defensaven l’heràldica monàrquica de les barres de Catalunya i Aragó i l’albarda amb el soldat que la portava, cosa que no els fou permesa per l’autoritat monacal.

En arribar l’hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura de Viala, baró d’Almenar i notari de Tàrrega, descendent dels Curtibus o Sescorts ja que l’última Sescorts es casà amb un Aguilera al segle XVIII. Mitjançant una concòrdia amb el seu cosí Pere Vallès Sescorts en va ser l’hereu. Segons consta al «Nobiliario de los Reinos y Señoríos de España», por D.Francisco Piferrer (Tomo II, pàgina 106, Núm. 832 Madrid, 1857) i a l’Enciclopèdia Catalana, els Viala ja havien emparentat amb els Sescorts quan al 1333 Ana Maria Sescorts es casà amb Ramon de Viala, ambaixador del rei a Tunísia.

L’Any 1916 Ramon de Viala i d’Ayguavives, Baró d’Almenar, deixà enllestida una restauració magnífica. Encara avui en dia es conserva una placa que commemora la restauració. Més endavant va passar a mans, successivament, de Pere Forns i Caralt, de Joana Gener i de Just Oliveres i Llopart, que ho fou fins a les darreries del segle XX. Els seus propietaris actuals, és la família Oliveras Sastre-Marqués.

El castell de Jaume I està dins l’àmbit d’arquitectura militar, datat de mitjans del segle X. Fou reconstruït per Jaume I l’any 1320 i restaurat el 1916 per Ramon Viala, baró d’Almenar, sota la direcció de Sebastià M. de Plaja. És una restauració de tipus historicista seguint un criteri més senyorial que estrictament històric que manté alguns dels elements originals, com la porta adovellada de mig punt i algun finestral tardo-gòtic. La torre fou aixecada de nou al mateix lloc on hi havia els fonaments de l’antiga. També es reedificaren les muralles i es van fer noves finestres.

Es troba en zona elevada formant un recinte emmurallat. La muralla amb els seus particulars merlets i contraforts, envolta el castell i part de l’església. El castell és de planta rectangular amb una significant torre d’homenatge quadrada. La seva estructura estaria formada per tres nivells: la sala d’armes i masoveria, la planta noble i les golfes. Pel que fa a les obertures de la construcció, s’observen una gran varietat d’estils. En primer instant són notòries les espitlleres al llarg de la torre principal. A més a més, s’aprecien en la franja inferior de l’edificació vans(Va: l’obertura entre l’interior i l’exterior) d’estil tardo-gòtic amb arc trevolat i conopial. Cadascun dels finestrals és dotat d’uns específics detalls, en els quals es veuen unes representacions facials a la ramificació inferior dels arcs.

A l’interior, a la part baixa, s’hi conserva la seva configuració original: amb parets d’un gruix de 2 m i la volta i columna que serveix d’eix a tot l’edifici. Una gran escalinata porta al pis superior el qual està decorat amb estil vuitcentista amb sostres de guix. Té mobiliari de diversos estils i un menjador amb una gran llar de foc. En la construcció medieval es va emprar l’aparell de maçoneria de pedra, referent a un paredat rústic format per pedres de geometria irregular i junta de morter ampla.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès - l’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992,

p.313, ISBN 84-7739-402-4, i del web:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Piera

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Juny de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Piera

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Piera

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Besalú

Nom del castell: Besalú
Data de construcció: X
Municipi: Besalú
Comarca: Garrotxa
Altitud: 166 m

Coordenades: (Geogràfica - ETRS89) E 2.698928 N 42.200062

Com arribar-hi: les restes del castell estan situades en el turó on hi ha les restes de l’església de Santa Maria, tot dins el nucli urbà.

El castell comtal de Besalú fou construït al cim del turó on es troben les ruïnes de l’església de Santa Maria, construïda dins el recinte de la fortalesa i consagrada com a església del castell primer (1055) i esdevenint l’església de la canònica agustiniana un cop desaparegut el comtat de Besalú.

Si bé és molt probable que hi hagués un precedent d’aquest castell en els segles carolingis, l’existència del castell de Besalú està molt lligada al comtat de Besalú. El primer document que esmenta el castell apareix l’any 957, quan es produí la revolta dels grans senyors jurisdiccionals. En el Cartoral de Carlemany s’esmenta el castell de Besalú, lloc on el comte s’havia refugiat i d’on fugí, sentint-se poc segur, per ésser assassinat per un dels revoltats. En el testament del comte Sunifred (965) es parla del castrum Bisulduni. A partir del seu successor, el comte bisbe Mir, les cites documentades són nombroses: oppidum Bisulduni, infra muros castri Bisulduni....

Besalú esdevé vila comtal i després reial que depèn de les reines catalano-aragoneses (Peronel·la, Sança). No obstant, el castell ja havia perdut bona part de la seva funció política i militar i, a patir de 1137, serà cedit en part a la canònica de Santa Maria de Besalú si bé els reis catalano-aragonesos hi continuaren tenint un palau residencial. A la Crònica de Bernat Desclot, escrita el 1288 i que narra els fets històrics succeïts

des del regnat de Ramon Berenguer IV fins a Pere II el Gran, s’hi explica que durant la invasió francesa del 1285 foren assetjats la vila i el castell durant uns quants dies. L’any 1323 hi hagué una reconstrucció al castell feta fer per Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la. El 1385 s’hi hostatjaren el rei Pere III, la reina Sibil·la, el príncep Joan d’Aragó i la seva muller. Al segle XV, ja ha perdut gairebé tota la seva importància estratègica i en la guerra dels remences només hi ha preocupació per protegir la vila de Besalú.

L’any 1809, època de Napoleó, s’hi instal·laren 500 homes i 40 cavalls.

Se’n conserven poques restes, com ara la porta del carrer Tallaferro i una torre quadrada que fou reconstruïda. A Besalú s’hi han construït tres muralles. De la primera, la del castell, se’n conserven el Portal de la Força, alguns fragments de muralla i les bases d’una torre circular.

Les restes de l’antiga església formen part del conjunt històrico-monumental de la vila, en l’àmbit que ocupà el castell, dalt d’un turó actualment de propietat particular. Va ser construïda vora el castell i com a capella comtal. Es consagrà el 1055. L’any 1137 el comte Ramon Berenguer IV va cedir l’espai del castell i la seva capella als canonges de Santa Maria de Capellada, situada fora de les muralles als peus del turó on era el castell. La petita capella del castell no era suficientment gran per a la comunitat de canonges i per aquest motiu es començà a edificar un nou temple en el segle XII.

L’any 1592 va ser secularitzada i transformada en Col·legiata per ordre del papa Climent VIII. El 1744 consta que l’església es trobava en mal estat i després va patir esfondraments. A principis del segle XIX va ser abandonada pel seu estat ruïnós. El 1835 el lloc fou venut a causa de la desamortització.
Després alguns elements escultòrics de l’edifici es van dispersar i una bona part es troben ara a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Conventet de Pedralbes, a tocar del monestir de clarisses.

Actualment només es conserva la capçalera i una part del creuer. Era un temple amb tres naus acabades en tres absis semicirculars decorats amb arcs cecs i columnes, la majoria de les quals han desaparegut. En la recent restauració, s’han tornat a col·locar les columnes en aquells punts on havien estat sostretes. La nau central estava coberta amb una volta lleugerament apuntada, mentre que el tram previ a l’absis té volta de

canó, igual que el transsepte. També es conserva el primer arc que separava la nau nord de la central, així com la base del primer pilar del sector sud. En les columnes que es mantenen en peu encara es conserven vuit capitells més dos capitells in situ. La resta van ser víctimes de l’espoli.

El pont de Besalú és un pont romànic d’entrada d’accés fortificada a Besalú que travessa el riu Fluvià. Està protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Es tracta d’un pont de forma angular de vuit arcs (el primer queda inclòs dins del sector corresponent al recinte emmurallat) desiguals, sobre pilars, molts d’ells fonamentats a la roca viva, amb tallamars. Al final del primer tram, entre el quart i el cinquè arc, hi ha un eixamplament de la calçada, la «creu grossa», i més endavant, entre el sisè i el setè, n’hi ha un altre, anomenat la «creu petita». El sector més antic del pont (que hom data del segle XI o XII) sembla que és el més proper a la vila de Besalú: s’hi poden observar filades irregulars de petits carreus, similars als que apareixien a les construccions més antigues de la vila. El portal d’accés, fortificat, està sobreposat al primer pilar del pont. Damunt del cinquè pilar, s’alça la torre fortificada, de planta hexagonal amb dos arcs de mig punt sobreposats, per la banda de llevant, i amb un arc apuntat i espitlleres al cim, per la banda de ponent. En un dels carreus del pilar central del segon tram, hi ha una pedra heràldica amb la data 1680, cosa que fa pensar en una restauració de gran envergadura o en una reconstrucció quasi total del pont. 

El pont de Besalú, sobre el riu Fluvià, és el resultat de diverses reconstruccions, reformes, afegits i restauracions, fetes al llarg dels segles. La primera notícia que se’n té és del 1075, en què s’esmenta un pont a Besalú. L’any 1284 es torna a fer referència al pont, en vendre un hort. Pot ser que el traçat inicial fos un altre (aigües amunt hi ha restes d’un pilar amb carreus a la base similars als del pont). Diversos aiguats  afectaren el pont de manera que calgué reparar-lo sovint. L’any 1880 s’enderrocà la torre del centre i el portal d’accés des del poble per facilitar el pas de maquinària necessària per a la indústria local. L’any 1939 se’n volaren dos arcs.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. p.41-42. ISBN 84-7739-156-4 i dels webs: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Besalú https://ca.wikipedia.org/wiki/Pont_de_Besalú

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Besalú

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Besalú

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sales

Nom del castell: Sales
Data de construcció: XI
Municipi: Sales de Llierca
Comarca: Garrotxa
Altitud: 371 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.644776 N 42.243564

Com arribar-hi: al castell s’hi va des de la carretera que uneix Tortellà amb el petit nucli rural de Sales de Llierca, prenent un trencall en direcció nord que va a can Gironell i can Pedregós, des d’on s’hi accedeix fàcilment, mitjançant una pista de terra en bon estat. És situat al cim d’un turó, als contraforts de les muntanyes d’Entreperes i des d’aquest punt s’hi observa tot el riberal del riu Fluvià,

El castell de Sales és un edifici del municipi de Sales de Llierca (Garrotxa) declarat Bé cultural d’interès nacional.  

La baronia de Sales va ésser creada al segle X pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill a favor d’Oriol, un del seus fidels vassalls l’any 979. El fill d’aquest, Joan Oriol es va casar amb la germana del comte Bernat Tallaferro i el fill hereu d’aquesta unió, Arnau Joan, inicià la llista de senyors de Sales. L’existència del castell, però, no es pot confirmar fins al 1029 en què surt esmentat Bernat Arnau de Sales. L’any 1129 se cita documentalment el castell en la concòrdia establerta entre el bisbe de Girona i els germans Galceran, Bernat i Bernat Joan de Sales sobre llurs drets a la vila de Bàscara. 

L’any 1248, morí Alemanda, vídua d’Arnau de Sales i el castell i la senyoria de Sales passaren a mans de la seva filla gran, Ermessenda, muller del comte d’Empúries. Aquest fet provocà un plet familiar que acabà amb la disgregació del gran patrimoni familiar acumulat per Arnau de Sales repartit entre fills i nebots. L’any 1252, Ermessenda i el seu fill vengueren la castlania a Beatriu de Messano. No obstant, l’any 1254, consta que la castlania la tenia Guillem Seixà qui, any 1259 en vengué la meitat a Bernat Seguí el qual consta que féu homenatge a Galceran d’Empúries, senyor de Sales, pel castell de Sales i diferents masos. Galceran, que no va viure mai al castell, el vengué en franc alou l’any 1297, a Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada, que a partir d’aquí firma com a baró de Sales. Sembla que els Rocabertí vengueren la senyoria parcialment a diversos personatges com ara al bisbe de Girona i a Pere de Cornellà. 

El fogatge de l’any 1359 documenta 75 focs al castell i terme de Sales. Jaume de Cornellà ven el castell a Ramón Malart, ciutadà de Girona, per 80.000 sous. Durant el segle XVI, el castell romangué en poder dels Malart. El segle XVII passà a la família Alemany de Bellpuig.

És una construcció de caràcter militar, posteriorment transformada en pagesia. Té la forma d’un quadrilàter irregular amb una torre a l’angle sudoest. La construcció central, segurament la torre mestra, té una alçada actual de 7 m si bé es veu que tenia uns 12 m. A ponent hi ha una finestra força gran amb arc de mig punt de dovelles. Aquest edifici es degué construir al mateix temps que les parets perimetrals exteriors que devien encerclar diverses sales. La torre de l’angle sudoest, té un diàmetre interior d’uns 5 m, un gruix de mur d’uns 140 cm i una alçada actual de 10 m. Gairebé tot el castell restava tancat dins un altre clos, situat a una distància d’entre 6 i 14 m del perímetre més interior. A l’extrem sud-oest d’aquest clos hi ha una cambra de 5 m per 9 m que podia ser l’església del castell. Era d’una sola nau i durant molts anys va ser utilitzada com a carbonera. Les restes de la porta del segon recinte s’endevinen al mur septentrional del castell. A la banda oest hi havia un vall.

La tradició parla de l’existència de túnels que comunicaven l’interior i l’exterior del castell, actualment tapiats. Per les característiques de l’aparell constructiu, carreus allargats i una mica treballats, la torre central i les parets del primer clos provenen dels segle XI. La torre de l’angle sud-oest és datable al segle XIII (un document de 1303 esmenta una torre rodona).

Durant els segles XV i XVI, s’hi efectuaren diverses reformes, que encara es conserven, tot i que, en gran part, romanen amagades per successius afegitons.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 307-309. ISBN 84-7739-156-4 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sales

Elena Fàbregas i Corts /  Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Sales

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sales

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Beuda

Nom del castell: Beuda del Pla

Data de construcció: XV

Municipi: Beuda

Comarca: Garrotxa

Altitud: 561 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) del Castellot: E 2.713087 N 42.244448 i del castell gòtic: E 2.704511 N 42.237843

Com arribar-hi: El castell gòtic o de Can Queixàs és al pla a 339 metres i a l’oest del nucli de Beuda on s’hi accedeix per pista forestal.

De fet Beuda té dos castells: el Castellot com a castell original i principal, situat a un indret emcimbellat sobre el terme de Beuda, i el castell del Pla o de can Queixàs situat proper al nucli de l’església.
Es creu que el primer comte de Besalú, Udalard Bernat, senyor del castell de Mont-ros, es va casar amb Ermessenda, senyora de Beuda i Montagut. Amb aquest enllaç quedaven units en una sola família els feus de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros i Milany, patrimoni secular de la casa de Bas. 

Després de molts anys de pertànyer a la casa de Bas, el Castellot va passar a mans de la família Queixàs. L’any 1360 apareix com a propietari del Castellot el senyor de Queixàs, per llegat familiar. 

Al segle XV la família Queixàs es construí un castell gòtic al pla, prop de l’església. En la façana d’aquesta fortalesa tardana hi ha l’escut de la família i és anomenada, precisament, mas Queixàs. És possible que a l’època medieval tardana, el castell roquer fos abandonat.

El Castell Nou de Beuda del Pla, registrat amb aquest nom a la Direcció General del Patrimoni cultural de la Generalitat. També conegut com el castell de Queixàs, fou propietat d’aquesta família fins al 1780. A partir d’aquesta data passa a mans de Francesc Coll. El 1831 era en possessió de Melcior-Lluís de Bou. Tot i que es documenta que el 1955 el seu estat era lamentable, actualment s’ha restaurat i és propietat del senyor Roca d’Olot.

Construcció del segle XV bastida sobre un edifici més antic. Està format per tres cossos de diferent alçada. El cos principal és de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. La porta principal és d’arc de mig punt adovellat i la resta d’obertures tenen la llinda i els brancals realitzades amb carreus ben tallats mentre que la resta dels murs es realitzaren en pedra poc desbastada. Algunes de les finestres tenen decoració gòtica amb un arc conopial calat esculpit a la llinda i figures animals a les impostes. A la part superior són visibles els antics merlets tapiats per fer unes golfes. A la façana posterior hi ha annex un altre cos d’alçada inferior i amb la teulada perpendicular a la del cos principal. Aquí també són visibles sota la teulada els antics merlets tapiats.
El tercer cos és la torre de l’homenatge, que disposa de planta baixa, amb el mur atalussat, i tres pisos superiors. Una de les finestres del segon pis té dos arquets trilobats sense la columna central. Després de les restauracions es substituí el teulat a dues aigües per un de pla amb merlets. (Declarat l’any 1949 Bé Cultural d’Interès Nacional, tipus monument històric).

Extret de la web del patrimoni de la Generalitat de Catalunya: http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_622

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Beuda
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Beuda

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat