Foixà

Nom del castell: Foixà
Data de construcció: XIII
Municipi: Foixà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 90 m

Coordenades: E 3.000725 N 42.036040 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat al S.E. del nucli on hi ha l’Ajuntament de Foixà.

El castell de Foixà, origen del municipi de Foixà, va ser construït segurament a la segona meitat del segle XIII, que és quan està documentat per primera vegada. Fou modificat al segle XVI i, posteriorment, als segles XVIII i XIX. El turó on s’aixeca el castell, que sembla que va ser allargat artificialment per alçar-hi la muralla, és una talaia magnífica des de la qual es dominen gairebé totes les terres de l’antic comtat d’Empúries.

El castell de Foixà fou centre de la baronia, dita varvassoria, que els Foixà posseïren en feu pels comtes d’Empúries. Guillem de Foixà, és el primer personatge documentat d’aquest llinatge a mitjans del segle XII. Fou continuat pels seus fills Bernat I i Arnau I de Foixà. En el «Liber feudorum maior» hi ha diversos documents on figura la signatura d’Arnau I de Foixà («Arnaldi de Fuxano»), els anys 1192, 1199 i 1200. Aquest senyor apareix tant al costat dels monarques catalano-aragonesos Alfons I i Pere I, com fent de marmessor del vescomte Jofre de Rocabertí l’any 1212. En canvi, foren greus els seus enfrontaments amb el comte d’Empúries, Ponç V. El 1259 Bernat II de Foixà tenia el delme del castell de Foixà així com el de Gaüses i Viladasens.

Les primeres referències al castell apareixen en les «Rationes decimarum» dels anys 1279 i 1280 on se cita. «pro capella castri de Fuxano». Al segle XIV un Pere de Foixà participà en l’expedició a Sardenya de l’any 1323, al costat de l’Infant Alfons. L’any 1325, Bernat Guillem era senyor del castell de Foixà. Sembla que era partidari del rei de Mallorca, aquesta vegada contra els interessos de Pere III, rei de Catalunya-Aragó.

Al final del segle XIV i durant el segle XV, els senyors de Foixà participaren en bandositats contra la família Savellaneda i contra d’altres personatges, especialment relacionats amb la ciutat de Girona. 

Durant la guerra civil del segle XV, el castell de Foixà canvià de propietari, fou novament assetjat i també fou centre d’operacions de bandidatge. Sobre 1450 el castell passa a poder de Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles. Al segle XVII els Foixà eren encara senyors de la baronia que formava el poble de Foixà juntament amb el de la Sala. El llinatge dels Foixà restà en poder de la varvassoria fins a Narcís II de Foixà-Boixadors i de Miquel (1816-1866), que també era varvassor de Boixadors i senyor d’Ultramort i la Fortesa, entre d’altres. L’any 1866 li va ser concedit el títol de comte de Foixà per Isabel II, que també han ostentat els seus descendents. L’actual posseïdor és Neus de Foixà i Larrañaga. Els últims propietaris del castell van ser Francesc de Foixà, Josep Maria Mascot, Josep Ensesa i els actuals Antoni Bonamusa i la seva esposa Núria Mir.

Les parts més antigues del recinte construïdes al segle XIII són una capella dedicada a sant Marc, en l’angle sud-est una torre semicircular que en la seva part inferior es converteix en l’absis de la capella, un talús, i la muralla del recinte, que encercla el barri de la Vila. La capella, com el castell, va ser restaurada a la fi del segle XIX per Francesc de Foixà, el darrer propietari que visqué al castell. En l’interior de la capella, uns grans esvorancs assenyalen el lloc on hi havia uns sepulcres gòtics: una làpida de Bernat Guillem de Foixà, mort el 1362, amb la figura jacent del cavaller, i un sarcòfag de Guillem de Foixà, mort el 1459 i el seu fill fra Alemany, mort el 1476.

Aquests sepulcres es troben avui a l’església de Nostra Senyora de l’Esperança a S’Agaró. També dins del recinte es dreça un palau format per dos cossos en forma de T. La façana principal del palau té una portada adovellada amb l’escut dels Foixà (del segle XIX). A l’interior, es destaquen dues petites estances, cobertes amb volta de canó, que hom anomena la Presó. També són notables les cavallerisses, el celler i nombroses sales cobertes amb volta d’aresta. La volta de la cuina és de forma de palmera.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 58.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Foixà
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Foixà

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Foixà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Palau Reial de Vilafranca

 Nom del castell: Palau Reial de Vilafranca
Data de construcció: XIII
Municipi: Vilafranca del Penedès
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 221 m
Coordenades: E 1.696185 N 41.346689(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Vilafranca del Penedès

El Palau Reial de Vilafranca del Penedès és un edifici del segle XIII amb vestigis del segle XII, d’estil gòtic. Es troba a la plaça de Jaume I de Vilafranca del Penedès i actualment és la principal seu del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM).

En ser Vilafranca de domini reial, no és estrany que el palau fos una de les residències dels reis del Casal de Barcelona durant el segle XIII. La primera referència de l’existència d’un palau a Vilafranca és del 1209, tot i que aquesta referència no situa de manera concreta el lloc on es troba.

El 1236 el rei Jaume I cedí a Fructià de Palau, el seu Castlà, el palau reial amb l’obligació de donar allotjament al rei i als seus successors sempre que s’hi trobessin de pas.

Sembla que fou en aquest palau on morí el rei Pere II el Gran (dit també Pere III d’Aragó i Pere II de Catalunya-Aragó), l’11 de novembre de l’any 1285, segons explica el cronista Ramon Muntaner. Aquesta efemèride és recordada en una làpida de marbre col·locada en la façana per Josep Torras i Bages, el 1907, que diu: «A la nit del dia XI de novembre de l’any MCCLXXXV morí assí lo rei en Pere III d’Aragó gran per sa gloriosa historia militar y per la llibertat política que ell assentà en la terra catalana».

El 1303, el rei Jaume va encarregar al sotsveguer i al batlle de Vilafranca que venguessin l’esmentat palau i que amb el preu de la seva venda en construïssin un altre a la mateixa població.

El palau fou adquirit el 1308 pel monestir de Santes Creus, que el convertí en procuradoria de l'ordre Cistercenc a Vilafranca i el posseí fins a la desamortització del 1836. Després va tenir diversos usos, fins que passà el 1936 al patronat del Museu de Vilafranca.
El palau nou, que es bastí al segle XIV, és possible que fos situat al palau dels Babau, ara conegut per palau Baltà.

La façana principal està formada per dos paraments de pedra de diferents alçades, un en forma de torre amb coronament llis i l’altre, amb una barbacana de fusta, té més l’aparença de palau.

Conserva els tres portals adovellats originals. Destaquen també els finestrals geminats de la façana, suportats per una o dues columnes, que tenen els capitells esculpits amb motius vegetals.

L’interior presenta l’estructura característica de les cases senyorials de l’època, organitzada a través d’un pati central amb escala descoberta i galeria superior d’arcades ogivals, des d’on es distribueixen les principals dependències de la casa. És remarcable el portal renaixentista de 1565, procedent de la Casa Marianna, que dóna accés a l’actual auditori.
En les mateixes dependències del Museu es troba la capella de Sant Pelegrí, documentada des del 1334 i que formava part del primer hospital de l' ordre dels trinitaris a Vilafranca.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès - L’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 41
Jordi Gironès i Vilardebò / Desembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/PalauReialVilafranca

+ informació en PDF: CastellsCatalans/PalauReialVilafranca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Moja

 Nom del castell: Torre de Moja
Data de construcció: X
Municipi: Olèrdola
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 226 m
Coordenades: E 1.689984 N 41.326271 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Moja, pertanyent al municipi d’Olèrdola.

El lloc de Moja s’esmenta l’any 981 en una venda de terra i vinya feta a Guilamany. El 1010 Adalbert, fill del vescomte de Barcelona dóna en testament l’alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès. El germà d’Adalbert, Geribert de Subirats, no acceptà la donació i això motivà la intervenció del comte de Barcelona el qual reconegué els drets del monestir l’any 1013. El 1109, el comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria que posseïa a Moja.

El 1114 l’abat Rotllan de Sant Cugat encomanà a Bernat Arnau i a la seva muller Sicarda els feus d’Arnau (pare de Bernat) i la batllia de Moja amb la torre, que havien de reconstruir, perquè segurament la torre havia estat malmesa en les ràtzies almoràvits de principis del segle XII.

El 1234, el rei Jaume I confirma tots els castells i possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, entre elles la «dominicaturam de Modia». Al segle XVII, la familia Copons tenia el domini útil de la quadra de Moja. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja rebé l’any 1702 el títol de marquès de Moja.

És una torre de planta circular. Té un diàmetre intern de 515 cm. L’alçada és de 14 m des del sòl exterior fins al terrat. L’interior resta dividit en dos compartiments, l’inferior d’uns 7,5 m, i un altre de superior acabat amb una cúpula. L’espai superior estaria dividit per dos trespols de fusta. Les parets són fetes de pedres poc treballades, però col·locades en filades i unides amb morter de calç. A l’exterior, els murs eren arrebossats. Pel que fa a la datació, la torre, que ens ha arribat en un estat de conservació molt bo, pot establir-se en el segle X si bé seria molt refeta el segle XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès L’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 153-154.

Jordi Gironès i Vilardebò / Desembre de 2013

+ fotografies: Torre Moja

+ informació en PDF: CastellsCatalans/TorreMoja

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Canyelles

Nom del castell: Canyelles
Data de construcció: XV
Municipi: Canyelles
Comarca: Garraf
Altitud: 140 m
Coordenades: E 1.722814 N 41.287126 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Canyelles. El castell de Canyelles és una edificació del segle XV que presideix la garrafenca vila de Canyelles.

Des del castell es domina una de les valls que hi ha entre la costa i la plana del Penedès i la via que comunicava Ribes i Vilanova amb Olèrdola i Vilafranca.

Es tracta d’una construcció documentada del 1478, però basada possiblement en una torre de defensa més antiga (documentada ja al 976) vinculada al castell d’Olèrdola. La importància d’aquesta fortificació al llarg de la història ha estat com a protecció auxiliar del castell d’Olèrdola, alhora que contribuïa a defensar la ruta natural entre Vilafranca del Penedès i el mar (Vilanova i la Geltrú).

Fins a principi del segle XII, el castell de Canyelles, sota Olèrdola, se situa entre el món carolingi del nord i l’islàmic del sud. Però aquesta terra independent dels uns i els altres cau en mans dels almoràvits, que, el 1107 deixaren despoblada tota la província i envaïren el castell d’Olèrdola que ja no se’n va aixecar més. Canyelles va reforçar la seva funció de clau de pas entre la costa i l’interior. El poder del castell s’exercia, en temps de pau, cobrant el dret de pontatge per damunt de la riera.

El castell ha estat històricament propietat dels barons de Canyelles, els quals tingueren un gran prestigi sobretot al segle XIII. Posteriorment, ha passat per molts propietaris, com els Marquet, Terré, etc. fins arribá als Bouffard. En Ferran de Bouffard i Dagués va heretar el castell de Canyelles l’any 1855 en morir el seu pare, Ramon Josep.

Com a fet important, Ferran va continuar les obres de restauració que el seu pare havia iniciat l’any 1852. També va ampliar la sagristia de la capella i va rematar la muralla davantera, obres que va acabar l’any 1858. L’any 1889, va obtenir oficialment el títol de baró de Canyelles, quan era rei d’Espanya Alfons XIII. L’any 1920 la propietat va passar a Josep Escuder i Ferrer, procurador del baró. A mitjan 1930, castell i terres foren comprats per la família Reguera, que les va continuar explotant com a finca agrícola. Miquel Salinas i Bofill el comprà el 1982 i hi va fer importants reformes per adequar-lo per a residència familiar.

De la construcció existent al 1478 es conserva una torre de planta circular força alta. Té un diàmetre intern de poc més de 2 m i els murs tenen un gruix d’uns 135 cm a peu pla. A la part alta les parets són d’uns 80 cm. A la zona alta hi ha unespetites espitlleres. La porta principal es devia trobar a nivell del primer pis. A l’est de la torre hi ha un mur corbat , que podria pertànyer a la fortalesa medieval. Totes les sales i construccions modernes edificades al voltant de la torre són tancades per una muralla, també moderna que corresponen a les obres esmentades, dutes a terme fins l’1858 per Ramon de Bouffard.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XX El Penedès, L’Anoia. Enciclopèdia Catalana, 1992, p.265
Jordi Gironès i Vilardebò / Desembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Canyelles

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Canyelles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Aguiló

Nom del castell: Aguiló
Data de construcció: XI
Municipi: Santa Coloma de Queralt
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 805 m
Coordenades: E 1.419075 N 41.552977 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat damunt mateix del poble d’Aguiló

El castell d’Aguiló està situat al cim d’un turó al vessant del qual hi ha el poble d’Aguiló, poble del municipi de Santa Coloma de Queralt. Des del cim es gaudeix d’una bona panoràmica de l’Alta Segarra.

La primera referència és de principis del segle XI moment en què el castell és en mans de la família Gurb– Cervelló, senyora de molts castells a la vall mitjana i alta del Gaià. L’any 1018, Hug de Cervelló, repartí les seves propietats entre els fills i cedí aquesta fortalesa a Alamany, continuador de la nissaga dels Cervelló que senyorejaren el castell fins al segle XIII. Sembla, però, que l’infeudà a Amat Elderic d’Orís qui, l’any 1041 el donà a Sicarda, filla dels vescomtes de Cabrera, esposa d’Alamany.

El 1150 es té notícia de Guillem d’Aguiló en un document de cessió d’unes terres als templers.

Al començament segle XIII es faria ben palès el domini dels Aguiló sobre el castell. Guillem d’Aguiló el llegà al seu fill Guillem, cedint a la filla Guilleuma 500 morabatins per la part proporcional de l’herència que l’hi pertocava. Al llarg del segle XIII els Aguiló apareixen documentats en diverses donacions que fan al monestir de Santes Creus. El llinatge entrarà en procés d’extinció al final del segle XIII.

Segons el fogatjament de 1365 - 1370 el castell d’Aguiló era propietat de Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt, descendent de la familia Timor. Després no en saben res més.

Cal suposar que el castell fou construït al segle XI tot i que trenca amb les característiques de les fortificacions d’aquest període. Pel que es conserva de l'edifici es creu que era de planta rectangular. L’element més important era la torre de l’angle sud-oest. Es veu sencera, consolidada, la façana sud amb una torre i una bestorre i bona part de la façana est. La torre del sud-oest té un diàmetre interior de 130 cm, i el gruix del mur de 140 cm. L’alçada és d’uns 6 m. A l’oest de la torre hi ha una porta de 280 cm d’amplada, acabada amb un arc, que semblaria de ferradura, iniciat a 150 cm de terra. La porta fou segellada amb un mur de pedra. Després trobem una bestorre de flanqueig semicircular d’uns 6 m d’alçada.

Aquest mur meridional acaba 3 m després de la torre amb una estranya forma arrodonida. La paret est té 21,6 m de longitud i 170 cm de gruix. La façana nord i oest i tot l’interior de l’edifici, foren enderrocats.

Extret del web: ca.wikipedia.org .org/wiki/Castell_d%27Aguil%C3%B3_)(Sta._Coloma_de_Queralt

Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Aguiló

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Aguiló

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Roqueta

Nom del castell: La Roqueta
Data de construcció: X
Municipi: Sant Martí de Tous
Comarca: Anoia
Altitud: 699 m

Coordenades: E 1.484818 N 41.529948 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: està situat al sud de la població de Sant Martí de Tous i s’hi accedeix a través d’una pista transitable que surt de la carretera que va al pantà de Tous. Cal prendre el desviament a l’esquerra que condueix a les cases de l’Aubereda, i des d’aquí cal prendre el trencall que du a l’ermita de la Mare de Déu de la Roqueta, damunt de la qual hi ha el castell.

Les restes del castell de la Roqueta es troben dalt d’un turó, entre l’església de Santa Maria i el collet de Savinosa, a la banda sud-oest del terme, enfront de la serra de Queralt.

Les primeres notícies són de l’any 960, en l’acta de confirmació feta pel comte de Barcelona i Osona Borrell II al seu vassall Isarn, fill de Sal·la. L’any 1018 el senyorejava Hug de Cervelló el qual promogué un plet amb el bisbe de Vic per una suposada usurpació de terres. El litigi acabà amb una sentència de la comtessa Ermessenda i del seu fill Berenguer Ramon I a favor de la mitra vigatana. Un litigi posterior en la definició dels termes entre Bernat Sendred de Gurb-Queralt i Umbert de Cervelló es resolgué l’any 1030.

Es desconeixen les vicissituds històriques del castell el segle XII, però romangué en poder dels Alamany. L’any 1193 Guerau d’Alamany el llegà al seu fill Guillem de Cervelló qui, el 1226, féu diverses donacions al monestir de Santes Creus entre les que hi havia un mas situat dins del terme del castell. El fill i successor de Guillem, Guerau de Cervelló, abans de morir el 1229 en la conquesta de Mallorca, féu testament i deixà la fortalesa de la Roqueta al monestir de Santes Creus. El 1235 Ramon d’Avinyó renuncia a tots els drets que posseïa a La Roqueta a favor del monestir, drets que es ratificaran l’any 1250.

El segle XIV encara resta en poder de Santes Creus segons es comprova en el fogatge de 1365-1370. Després no se'n sap res mes, llevat que la desamortització, devia també afectar-lo.

La part més vistent de les ruïnes la forma un llenç de paret de considerables dimensions orientat a migdia. Fa 3,3 m d’alt, una longitud de 8,2 m i un gruix de 90 cm. Reforçat interiorment amb una paret on s’obren dues arcades amb arcs de mig punt adovellats. Pertanyia a una sala de si fa o no fa la longitud del mur sud i un amplada de 4 m. El mur oest és mig ensorrat i no resta res dels murs est i nord. Era cobert per una volta de pedra ara esfondrada. A la paret sud hi ha dues espitlleres situades a dos nivells.

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Roqueta_(Anoia)
Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Roqueta

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Roqueta

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Tous

Nom del castell: Tous
Data de construcció: s. X
Municipi: Sant Martí de Tous
Comarca: Anoia
Altitud: 469 m
Coordenades: E 1.525220 N 41.559541 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat damunt mateix del poble El Castell de Sant Martí de Tous és actualment un gran casal residencial fortificat, molt restaurat, situat al poble de Sant Martí de Tous, de la comarca de l´Anoia i al límit  de la Conca de Barberà.

Les primeres notícies documentals, que s’insereixen dins el fenomen repoblador de la vall de l’Anoia, són del segle X. L’Any 880, Guifré el Pelós va conquerir el lloc de Tous i l’any 960, el comte de Barcelona i Osona Borrell II donà a la seu de Vic el castell de Tous que l’hi havia pervingut per aprisió dels seus pares, inclòs dins el terme del Castell de Montbui. L’any 978 es va confirmar aquesta donació per una butlla del Papa Benet VII.

En el transcurs del segle XI, la propietat de Tous restava dins el domini superior de la seu de Vic. En temps del bisbe Oliba (1017 - 1046), aquest cedí les fortaleses de Tous, Montbui i Ocelló a Guillem d’Oló (també dit de Mediona) qui l’encomanà a un castlà anomenat Bernat de Tous. 

La continuïtat dels Tous com a castlans és palesa tot el segle XIII i hi ha diversos homenatges de fidelitat al bisbat de Vic. Amb tot, el predomini de la seu de Vic s’interrompé el 1318 en cedir el bisbe de Vic el castell de Tous al rei Jaume II, juntament amb els de Cucalla, Montbui i Ocelló.

Els Tous, però, mantindran el seu domini i l’any 1347 Bernat de Tous compra la plena jurisdicció per la quantitat de 12.000 sous. La supremacia dels Tous acabà el 1423 quan vengueren el castell als Perellós (Ponç de Perellós). L’any 1441 la propietat fou venuda als Saplana i l’any 1505, Isabel Saplana la donà al monestir badaloní de Sant Jeroni de la Murtra. Els frares jerònims en detentaren la jurisdicció total (civil, militar i econòmica) fins a les desamortitzacions, el 1835. En compliment del decret de desamortització,

el castell i les seves possessions (terra per 249 jornals de llaurar i dos molins fariners), van ser subhastats públicament i comprades per propietaris privats successivament. Els darrers propietaris foren la família Rojas d’Igualada que el comprà l’any 1918.

Es tracta d’una construcció sòbria, de pedra i de morter, de la qual cal destacar a la planta baixa uns murs amb presència d’opus spicatum, probablement procedents de la primitiva edificació. L’edificació actual és bàsicament gòtica, amb moltes modificacions posteriors i una restauració moderna. Cal destacar les finestres coronelles (finestres altes i estretes, xapades per una o diverses columnes primes de pedra sobre les quals descansen arcs de mig punt) d’arc trilobulat, amb festejadors. 

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Mart%C3%AD de_Tous
Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Tous

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Tous

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat