Rourell

Nom del castell: Castell del Rourell o Casal dels Marquesos de Vallgornera
Data de construcció: XII
Municipi: El Rourell
Comarca: Alt Camp
Altitud: 117 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.219011 N 41.223327

Com arribar-hi: procedents de Vallmoll, dins d’El Rourell, quan la carretera fa un tomb pronunciat a la dreta, hem de tombar a l’esquerra (carrer de Sant Jaume) on al final, a la dreta, aparcarem i al davant, tindrem el castell.

El Casal dels Marquesos de Vallgornera és un casal-palau protegit com a bé cultural d’interès nacional 

Es un edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble i popularment, és conegut amb el nom de «El Castell». És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps. L’element més remarcable de la façana és la porta central d’accés, d’arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. S’hi veu clarament una doble arcada que marca una porta més antiga i una de més moderna. A la clau i als salmers hi ha tres escuts, un a la dovella central, que tanca l’arc amb un símbol amb forma d’A, i dos a les laterals, el de l’esquerra amb tres sols. Al de la dreta encara s’endevina la figura d’un arbre, que podria ser un roure, damunt d’un turó. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l’edifici hi ha carreus de pedra regulars. Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula. Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades. Va ser bastant modificat al segle XVIII.
Hi ha constància que el 26 de juny de 1158, l’arquebisbe de Tarragona Bernat de Tort, amb consentiment del comte de Barcelona i de la família Aguiló, va donar a fundar el poble del Rourell a Berenguer de Molnells, el qual va renunciar a favor de l’orde del Temple.
El 19 de novembre de 1182, el prelat Berenguer de Vilademuls confirmà la cessió i els templers formaren aleshores una preceptoria subordinada a la comanda de Barberà. El primer castell fou bastit en aquestes dates i durant el segle XV consta que Castell del Rourell pertanyia al senyoriu de Plegamans. Posteriorment, existeix un document del 1600 sobre «Relación que se embia a su Majestad» on consta que el Rourell pertanyia a J. Castellarnau.
El 1703 Salvador de Baldric va comprar la senyoria del Rourell, i més endavant la seva família va heretar el títol de marquesos de Vallgornera. A partir de la família Baldric, per matrimonis successius, el títol de marquès i la senyoria del Rourell van passar als Rubinat i als Balle, els descendents dels quals són avui els propietaris del castell.

Informació basada en el web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casal_dels_Marquesos_de_Vallgornera i en el Volum 3 d’Els Castells Catalans de Català i Roca, Pere (dir.).Rafael Dalmau Editor, 1992

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Rourell

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rourell

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vallmoll

Nom del castell: Vallmoll
Data de construcció: XI
Municipi: Vallmoll
Comarca: Alt Camp
Altitud: 175 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.248459 N 41.243716

Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de Vallmoll. Presideix l’agrupament més antic de cases a la part alta de la vila de Vallmoll.

El Castell de Vallmoll és un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional.

Els orígens del castell de Vallmoll es remunten al segle XI, en el moment de la Reconquesta. El castell i el terme de Vallmoll foren en un primer moment una possessió dels Castellvell, com molts altres indrets de la rodalia, i d’aquests passà als Montcada. El primer esment del lloc de Vallmoll és de l’any 1153, en què Guillem IV de Castellvell concedí el mas de Malgraneda, en el terme de Vallmoll. L’any 1176 Guillem V de Castellvell, senyor del lloc, llegà la seva dominicatura de Vallmoll a l’orde del Temple des de la terra de Ponç de Fonollar fins al riu Francolí. A partir de la presència d’una comanda hospitalera a Vallmoll des de la fi del segle XII, sorgiren alguns enfrontaments entre els hospitalers i els Castellvell-Montcada que tanmateix continuaren essent senyors de Vall moll i del seu castell.

El castell i el terme de Vallmoll apareixen a mans dels Cardona. Quan el 1375 el rei Pere III erigí el comtat de Cardona, una de les possessions que es consideraren del nou comtat fou el castell de Vallmoll, dins la vegueria de Tarragona. Més endavant Vallmoll fou de molts altres senyors.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX, va estar habitat pels comtes de Peralada. A l’inici del segle XIX el castell de Vallmoll era propietat dels Dameto, marquesos de Bellpuig. El 1922 el marqués de la Torre el vengué a Josep Orga qui, vers els anys quaranta, el va vendre al seu darrer propietari l’Ajuntament de Vallmoll, pel preu de 10.000 pessetes.

El castell de Vallmoll conserva encara el recinte perimetral i part de les torres que el flanquejaven. Tant la planta del castell com la de les torres són rectangulars. Adossat a una de les torres es troba un element amb dos arcs, un peraltat i l’altre de mig punt. Malgrat l’estat gairebé ruïnós de la construcció, es poden apreciar superposicions d’elements de diverses èpoques i estils. Està en procés de restauració. L’entorn immediat del castell, per la banda que dóna al carrer Major, ha estat recentment urbanitzat.

Extret de la Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès, El Baix Camp, L’Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 49,  i del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vallmoll

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Vallmoll

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vallmoll

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Gardeny

Nom del castell: Gardeny
Data de construcció: XII
Municipi: Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 198 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 0.614870 N 41.608563
Com arribar-hi: situat a ponent del nucli urbà de la ciutat de Lleida.

El Castell de Gardeny és un conjunt monumental situat damunt del turó de Gardeny, un dels dos turons de la ciutat de Lleida. El turó de Gardeny, gràcies a la seva alçada per sobre de la resta del territori facilitava les operacions militars i ha esdevingut històricament un punt estratègic molt importat. En l’època romana ja va ser utilitzat pel mateix Juli Cèsar l’any 49 aC.

En temps dels andalusins, sembla que fou una torre fortificada de defensa. El segle XII es documenta una fortificació del turó per part d’Alfons el Bataller d’Aragó. L’any 1149, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, iniciava el setge a la ciutat de Lleida, fins aleshores sota domini sarraí.

Per la conquesta de la ciutat va comptar amb la col·laboració de l’Orde del Temple. Un cop conquerida la ciutat, Ramon Berenguer IV, en virtut dels pactes establerts a Girona l’any 1143, lliurà a l’Orde diversos béns entre els quals el turó de Gardeny. Seguidament, l’Orde instal·là al cim del turó la seu de la que seria una de les seves principals comandes, la Comanda de Gardeny.

La primera referència de la presència de Templers al castell data de 1152. El primer comanador, fra Pere de Cartellà, és documentat l’any 1156. En poc temps aquesta comanda va ser molt pròspera i per millorar la seva administració es van crear dues comandes més, la Comanda de Barbens i la Comanda de Corbins. L’any 1294 el Castell de Gardeny va hostatjar Jacques de Molay, l’últim dels Mestres Templers. L’Orde del Temple va quedar abolida l’any 1312.

Uns anys després, el 1317, Gardeny, com la resta de béns del Temple, va passar a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

El castell que construïren els templers, segons els models de l’arquitectura occitana, tenia un recinte sobirà, format per una torre-habitació, l’església i serveis diversos i un recinte jussà, definit per una muralla protectora amb torres. Ambdós recintes han sofert modificacions i destruccions: el jussà va ser profundament remodelat pels enginyers militars del rei, quan aquest, el segle XVII, requisà el castell per a convertir-lo en baluard de la Corona. Per documentació de 1591, sabem que hi havia importants espais (pati, fossar gran, fossar petit...) i edificis (refetor, capella funerària, celler gran, celler petit, cuina...) destruïts durant les guerres dels segles XVII i XVIII.

La torre-habitació està formada per un gran edifici de planta rectangular (de 23,25 m de llarg per 7,5 m d’ample) i una torre també rectangular de dimensions molt menors (6,5 per 3,5) adossada a l’angle nord-oest del primer, que es comunica amb la capçalera de l’església mitjançant un edifici corredor. Tant la sala com la torre tenen dues plantes i terrassa. Les naus inferior i superior de la sala gran van cobertes amb volta de canó apuntat; la inferior és semisubterrània mesura 7,5 m d’altura; la superior és una mica més alta: mesura 8,8 m. La planta baixa de la torre va coberta amb volta de quart de canó i la superior, amb volta de canó apuntada. Per entrar a aquest edifici calia emprar escales mòbils de fusta des de l’exterior, ja que les úniques portes per accedir-hi estaven situades a nivell de la planta superior, a uns 4 m del terrer forà –com era normal en aquestes torres– a fi de fer inexpugnable l’edifici. 

La planta baixa servia de magatzem de provisions, d’habitació dels servents, de presó... Al primer pis hi havia la sala d’armes i les cambres del comanador i dels altres frares. Interiorment les diverses plantes es comuniquen per escales de caragol. La terrassa de la torre servia de talaia i d’element de defensa Castell de Gardeny. Del recinte jussà romanen a la banda nord un pany de muralla i una torre quadrangular.

El castell va tenir un paper molt important durant la Guerra dels Segadors (1641-1647) i la Guerra de Successió (1700-1714). En aquests conflictes es van introduir noves millores defensives, consistents en la construcció de baluards, fosses i murs de contenció, per contrarestar les noves armes d’artilleria. Amb aquestes millores el recinte es va convertir en un fortí militar que és pràcticament el que es conserva actualment.

En l’actualitat després de molts anys d’abandonament, La Paeria de Lleida ha creat un centre d’interpretació i ha començat un ambiciós projecte de rehabilitació que ha de convertir l’espai en un punt emblemàtic de la ciutat.

La capella de Santa Maria de Gardeny pertany al romànic de transició de la segona meitat del segle XII. L’edifici és d’una gran sobrietat amb massissos murs de pedra d’1,5 m de gruix i robusts contraforts. És de planta rectangular d’una sola nau amb absis orientat a l’est. Mesura 25,5 m de llarg per 7,5 m d’ample i 10 m d’altura. Va coberta amb volta de canó apuntada. Hi ha dues capelles laterals, una a cada costat del presbiteri.

L’església es troba documentada a mitjan segle XII, que és quan s’instal·là la comanda, i els elements arquitectònics i l’aparellament de la pedra corresponen a aquesta època. Tant l’església com la casa-palau i la resta d’edificis del recinte sobirà es devien construir en els anys cinquanta i seixanta del segle XII. 

Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Gardeny

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Octubre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Gardeny

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gardeny

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

castell del Rei o La Suda- Lleida

Nom del castell: La Suda o Castell del Rei

Data de construcció: IX

Municipi: Lleida

Comarca: Segrià

Altitud: 236 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 0.626089 N 41.618558

Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de la ciutat de Lleida.

La Suda de Lleida o Castell del Rei era la suda o alcassaba de la ciutat de Lleida, d’origen andalusí. És situada al turó de la Seu Vella. Després d’una important restauració que l’integrà en el Conjunt Monumental de la Seu Vella i Castell del Rei, el castell i el seu centre d’interpretació són visitables des de principis de 2011.

De l’estructura original, de l’època d’ocupació sarraïna, quasi no se’n conserva res. Durant l’època de domini comtal fou àmpliament reformada, sobretot en temps de Ramon Berenguer IV, de Jaume I, que segons consta en la seva «Crònica», i de Pere el Cerimoniós, que la remodelà tot reforçant-ne les torres de defensa i construinthi estances luxoses i una capella. De les edificacions d’aquesta època solament es conserven una ala de la fortalesa, formada per un cos allargat, amb unes torres de base rectangular i contraforts a la banda interior i a l’exterior. Pere el Cerimoniós hi féu bastir també la capella reial (volada el 1812). En temps de Felip V i durant bona part del segle XVIII, s’edificaren, dins de les concepcions de Vauban, quatre baluards i diferents fortificacions al voltant de l’antiga Suda, que atorgaren una nova fesomia al conjunt. Tot el recinte estava emmurallat i s’hi accedia per un pont llevadís que travessava un fossat.  Tenia planta rectangular amb cossos al voltant d’un pati central i, al costat nord, una capella i un mirador. Únicament se’n conserva la part meridional, la més propera a la Seu. Té una façana articulada per tres torres amb espitlleres i obertures, i una nau amb volta de creueria.  

La seva existència està documentada des de l’any 882, època e què Lleida era ocupada pels sarraïns. El van construir allà perquè dominava tota la plana de Lleida i era un excel·lent lloc de defensa. Entre els anys 1031 i 1036 va servir de refugi al destronat Hisham III, últim califa de Còrdova.

A partir de la conquesta cristiana, el castell de la Suda va ser seu d’alguns fets històrics remarcables. El 1150, probablement s’hi va celebrar el casament entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei Ramir d’Aragó. Aquesta unió va segellar l’entroncament de la casa d’Aragó amb el Casal de Barcelona. El 1214, en aquest castell, els nobles catalans i aragonesos van jurar fidelitat a l’infant Jaume, que es convertiria en el rei Jaume I. En el moment de màxima esplendor, el castell de la Suda va arribar a ser la residència lleidatana dels comtes de Barcelona. 

En l’època de l’ocupació militar es destinà a polvorí; les voladures dels anys 1812 i 1936 la destruïren en gran part, quedant-ne només en peus la nau sud-est; la més antiga del conjunt.

En l’actualitat La Paeria de Lleida n’impulsà la restauració a finals del segle XX, mitjançant el Pla Especial del Turó, consistent en rehabilitar la nau fent-la visitable i ubicar-hi el Centre d’Interpretació del Castell del Rei. S’arranjà a més l’entorn per tal de facilitar-ne l’accés i es convertí l’espai antigament ocupat per les naus enderrocades en una terrassa on hom pot avui contemplar un magnífic paisatge tant de la ciutat com dels voltants de Lleida. S’arranjà així mateix el vessant nord del turó amb la creació del nou Parc de Santa Cecília, incloent un ascensor d’accés al castell. Així, el 26 de març de 2011 es va obrir al públic el nou espai restaurat; i amb ell la ciutat recuperava un espai oblidat.

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Suda_de_Lleida

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Octubre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/La Suda o Castell del Rei

+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Suda o Castell del Rei

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Tallada

Nom del castell: La Tallada
Data de construcció: XI
Municipi: La Tallada d’Empordà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 15 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.055157 N 42.080073

Com arribar-hi: Està un castell situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament i n’és el seu origen, ha estat declarat bé cultural d’interès nacional.

L’existència del castell de la Tallada es troba documentada des del segle XI. La importància de la fortificació per als comtes d’Empúries queda palesa en el document del 1309 en què el comte Ponç V donà al castell com a arres per al casament del seu fill Malgaulí pel seu casament en segones núpcies amb la princesa Elisabet de Sicília, filla il·legítima de Frederic II de Sicília.

Ja pertanyent a la baronia de Verges, el 1399 el comte Joan el va vendre al seu germà Pere per 11.000 sous. Pere tan sols fou comte durant quaranta dies, i ni tan sols fou reconegut pel comte-rei Martí l’Humà, el qual va unir el comtat als dominis reials l’any 1402. En morir Pere sense descendència, el va deixar a la seva esposa Joana de Rocabertí. El 1418 passà al seu nebot el vescomte Dalmau. El 1454 l’heretà el seu fill Martí-Joan, primer dels Rocabertí i baró de Verges. El 1587 la baronia de Verges i el castell de La Tallada van ser incorporats a la corona com ho havia estat la resta del comtat d’Empúries el 1402. Des del 1587 es va veure lligat a la Corona a través de la batllia reial de Verges.

Tot i que es conserva molt parcialment, encara es pot resseguir l’antic traçat de la muralla que encerclava el castell. Es pot iniciar el recorregut resseguint els vestigis existents de panys de muralla i de la resta de torres de vigilància del recinte. Se’n conserven un total de sis de diferent cronologia i construcció.

A l’església de Santa Maria, antiga capella del castell datada el segle XII o XIII, trobem la torre que fortificava l’església i servia de torre angular (angle N/E) de les muralles.

A partir d’aquesta torre, des de l’església, en sentit sud, trobem un tram de mur atalussat d’uns 4 m de llargada per 1,5 m d’alçària. Més endavant hi ha una torre circular amb espitllera d’arma de foc que es conserva fins a 5 m d’alçada. A continuació hi ha una torre circular de la qual es conserva una alçària de 6 m. El llenç de muralla es perd, però a la part més meridional s’aixeca una torre circular conservada en una alçària de 12 m, amb una porta rectangular que donava intramurs i una sagetera rectangular a la banda oest.

A l’oest del recinte es conserven vestigis de dues torres de planta quadrada. Ambdues es conserven en una alçada de 6 m. Una té dues llargues espitlleres rectangulars i l’altra una petita porta d’arc de mig punt enlairada del sòl i tres llargues sageteres. Des d’aquesta torre els murs anaven a parar a la banda de tramuntana de l’església de Santa Maria, on s’inicia el recorregut. Els vestigis arquitectònics conservats no són cronològicament del mateix període  i van del segle XIII al XVI. 

Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Tallada i de BADIA I HOMS, J.: L’arquitectura medieval de l’Empordà. Volums II-A i II-B. Diputació de Girona. Girona, 1978.

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/LaTallada

+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaTallada

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rupià

Nom del castell: Rupià
Data de construcció: XII
Municipi: Rupià
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 61 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.010653 N 42.020399
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament.

El castell de Rupià, antic palau episcopal, és un edifici notable del gòtic civil català i durant molts segles va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona. Es troba al terme municipal de Rupià, al Baix Empordà.

En documents de l’any 1128 ja s’hi anomena en Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. Està documentat que el 5 de desembre de 1268 Guillema de Rupià ven al bisbe Pere de Castellnou, parent seu, els castells de Rupià i Fonolleres pel preu de 34.000 sous barcelonesos.

El 23 de maig de 1269, el comte Ponç III d’Empúries cedeix al bisbe Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal del castell de Rupià sobre Rupià, Ultramort i Parlavà, els homes d’església de Fonolleres i la meitat dels homes de Serra; a canvi, el bisbe renuncia a la jurisdicció sobre Canet i Sant Iscle.

De planta rectangular, construït en carreu al llarg dels segles XIV i XV. Les muralles del segle XV devien encerclar a més del palau, l’església de Sant Vicenç i el nucli primitiu del poble. El perímetre del castell vindria assenyalat pel circuit que formen la plaça d’Avall, el carrer Ample, el carrer de Sant Esteve i el carrer dels Xifrers. A la planta noble hi ha una esvelta sala amb arcs de diafragma. A les dues façanes exteriors es destaquen les finestres gòtiques, una de les quals és triforada.

Moltes cases s’han adossat als murs. El portal d’Avall conserva el passadís amb volta, mentre que al portal d’Amunt s’hi veuen només les arrencades de la curvatura de voltes i arcs. Altres restes visibles pertanyen a una torre angular quadrangular i una complexa estructura defensiva integrada en bona part a l’interior de la masia de can Vilà, del segle XVII. 

Actualment és de propietat municipal i fou arranjat els anys trenta per a servir de casa del comú.

Les Muralles de Rupià són un monument declarat bé cultural d’interès nacional al municipi de Rupià (Baix Empordà). Les muralles de Rupià conserven encara elements que permeten seguir el traçat medieval del nucli. La planta del recinte era rectangular. Hi ha restes de dos portals: el d’Avall, situat al SE de la població, molt modificat, amb volta de maó de pla, i el d’Amunt, a l’oest, prop de l’església, que conserva l’arrencada de la volta al passadís. Altres restes són la base d’una torre de planta quadrada, situada a l’angle NE del recinte i que està adossada a la façana posterior de Can Nató, i alguns fragments de murs dels trams, N, NO i S, amb espitlleres. En conjunt, l’aparell emprat és de pedres bastant regulars i disposades en filades. Als angles hi ha carreus ben escairats. La muralla envoltava la vila del segle XV. Les notícies sobre l’origen de les muralles de Rupià són poc definides. La bibliografia consultada dóna el segle XV com a data més probable de fortificació.

Extret de Catalunya Romànica, vol. VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalna, 1989 1a. ed., p. 59 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rupià i del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_ de_Rupià

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò/ Setembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Rupia

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rupia

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Caldes de Malavella

Nom del castell: Caldes
Data de construcció: XII
Municipi: Caldes de Malavella
Comarca: Selva
Altitud: 96 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.808613 N 41.838701

Com arribar-hi: Les restes de la fortificació anomenada castell de Caldes, situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament, es troben al sector nord-est del nucli urbà de Caldes de Malavella dalt del puig conegut amb el nom de Sant Grau i es drecen sobre les ruïnes de les termes romanes.

L’apel·latiu de Caldes compareix en diversos documents del «Liber Feudorum Maior» des del 1059. Del castell de Caldes, bastit aprofitant les ruïnes de les termes romanes, en tenim primera referència l’any 1183, en una sentència emesa pel sagristà de Girona Arnau Darnius on s’esmenta la «carta forum de Calidis».

Sembla que inicialment depenia del vescomtat de Cabrera, però a partir del 1240 el trobem lligat al castell de Llagostera, que era de domini reial com ho demostra el fet que el rei Jaume I concedís tot un seguit de privilegis i franqueses als homes de Llagostera i de Caldes. El 1375 Pere el Cerimoniós creà la baronia de Llagostera en favor de Gastó de Montcada i de Lloria, essent-hi inclòs el castell de Caldes i continuant-hi unit fins a la fi de l’antic règim al segle XVIII. A la darreria del segle XIX el castell fou enderrocat.

S’ha conservat un llenç de mur i tres torres circulars. La torre situada al nord-est de les termes romanes, adossada a un angle de la muralla, és la més antiga de totes, d’uns 6 m d’alçària amb base esglaonada i petites diferències en l’aparell constructiu, però que en general és compost per carreus quadrats de granet, disposats en filades ben alineades, unides amb diversos tipus de morter de calç. La datació se situa entre finals del segle XII i mitjan del segle XIII, tot i que els seus fonaments podrien correspondre a l’època romana.

El pany de muralla, en direcció nord-sud, queda a la banda de llevant de les restes conservades del conjunt termal romà. Té uns 20 m de llargada. 

La torre situada al costat lateral dret de la Casa Rosa (actual Consell Comarcal) té planta de ferradura, amb basament més ample de baix que de dalt. El parament és de filada. Actualment està coberta de teula àrab i adossada a dos edificis segurament d’origen medieval, però que han estat molt modificats. 

La tercera torre, adossada a un edifici del s.XX, té planta semi-circular, paredat de filada en la part inferior (que és la més antiga), amb un petit basament més ample que la resta de la torre. És acabada per una petita cornisa de maó. No es conserven cap de les dependències internes del castell.

Extret de Catalunya Romànica, vol. V El Gironès, La Selva i el Pla de l’Estany.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 297, i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Caldes_de_Malavella

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/CaldesM

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CaldesM

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat